Filmar la infància | El espíritu de la colmena

El espíritu de la colmena és un dels títols més importants del cinema espanyol i el primer llargmetratge del seu director, Víctor Erice.

Se situa a la immediata postguerra, en un petit poble de Castella, on un cinema ambulant projecta El doctor Frankenstein, de James Whale. 

Amb només sis anys, Ana queda fascinada pel monstre i l’invoca una vegada i una altra, sobre la sordidesa d’un paisatge àrid marcat pel silenci i l’horror de les ferides de la guerra.

Direcció - Víctor Erice 

Guió - Ángel Fernández Santos, Víctor Erice 

Música - Luis de Pablo 

Fotografia - Luís Cuadrado 

Interpretació - Ana Torrent, Fernando Fernán Gómez, Isabel Tellería, Laly Soldevila 

Producció - España 

Any - 1963 

[...] Pel·lícula sobre la infantesa, la faula que constitueix El espíritu de la colmena és també una evocació única dels anys i del clima de l’època franquista.El silenci que envolta el film, molt més que un element dramàtic, n’esdevé el discurs principal, i només els fantasmes de la petita infantesa poden escapar d’aquest silenci. (En aquests temps en què les bandes sonores sobrecarregades i exaltades, i en què la feina dels temibles sound designers, semblen voler negar les imatges i imposar-nos la lectura més simplista possible del seu sentit, és realment estimulant deixar-se captivar per una pel·lícula on els silencis fan el paper de música...).

Però el film és també, i sens dubte abans que res, un poema de llum: llum sobre els rostres, els objectes i els paisatges. Tot és dit a aquell que vulgui acceptar de mirar la pel·lícula, d’admetre’n el ritme i el misteri. I si calguessin explicacions suplementàries, Erice les pren del Frankenstein de James Whale, que ve a trasbalsar l’imaginari de la petita Ana i li permet distanciar-se del món tancat dels adults —sense parlar de la magnífica descripció de la cinefília de poble que ens ofereix la projecció improvisada del film.

Per la seva mateixa rigorositat, la posada en escena d’Erice es manté a distància dels personatges, mai no els sacseja, mai no pretén lliurar-nos-els. Art de la litote si n’hi ha, el cinema d’Erice funciona com un cerimonial laic del qual la mirada de l’espectador és l’últim organitzador: un gran art, on emoció i intel·ligència són igualment convidades.

Daudelin, Robert.  L'Esprit de la ruche : 30 ans déjà. A: Journal of Film Preservation. No. 67, Jun 2004, p.62-06. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema 

Castrillón, José Luis;  Martín, Ignacio. El cine de Víctor Erice. Valladolid: Caja España, 2000.  

Cerrato, Rafael. Víctor Erice. El poeta pictórico. Madrid: JC Clementine. Colección directores de cine, 2006. 

Ehrlich, Linda. The Cinema of Víctor Erice. An open Window. Lanham Md: Scarecrow, 2007. 

El espíritu de la Colmena...31 años después. Valencia: Ediciones de la Filmoteca, 2005. 

Erice, Victor; Fernández, Angel. El espíritu de la colmena. Madrid: Elías Querejeta Ediciones, 1976. 

Masson, Alain.  L'Esprit de la ruche (El espíritu de la colmena). A: Positif. No. 749/750, Jul-Aug, 2023, p.63. 

Pena, Jaime. Víctor Erice. El espíritu de la colmena: Víctor Erice. Barcelona: Paidós ibérica, 2004.