Premsa
08/10/2026
Keisuke Kinoshita va ser una de les grans figures del cinema japonès de postguerra i autor d’una de les filmografies més lliures i singulars de l’època. El cicle, que es presenta amb la col·laboració de Japan Foundation, recorre l'obra sensible i propera als més desafavorits d'un cineasta que va ser considerat "el director del poble".
Del 15 d'octubre al 12 de novembre
Guionista de la majoria de les seves pel·lícules, Kinoshita va explorar durant els anys quaranta i cinquanta registres tan diversos com la sàtira popular, el melodrama familiar o el relat antibel·licista. Amb tot, el seu cinema va mantenir sempre una mirada sensible i empàtica envers els més vulnerables, fet que li va valer el qualificatiu de “director del poble”.
Les seves pel·lícules van privilegiar personatges femenins complexos i combatius —sovint interpretats per una esplèndida Hideko Takamine—, així com protagonistes masculins tendres i fràgils, molt allunyats dels arquetips dominants de l’època.
Aquest cicle reuneix els títols més emblemàtics de la seva filmografia, entre els quals destaquen Vint-i-quatre ulls (1954) i La balada de Narayama (1958), restaurats i digitalitzats recentment.

Keisuke Kinoshita (1912-1998) va ser un dels grans directors de l'anomenada segona edat d'or del cinema japonès. Va dirigir més de cinquanta pel·lícules en una carrera que va abastar cinc dècades, durant les quals va anar modificant el seu estil adaptant-lo a cada època i a les necessitats de cada pel·lícula. El 1943 va debutar com a director a Shochiku, on desenvoluparia la major part de la seva carrera cinematogràfica.
Va dirigir pel·lícules de tota mena de gèneres, i va anar bastint una filmografia farcida d'obres mestres: comèdies satíriques, com les dues protagonitzades pel personatge de Carmen, Carmen torna a casa (Karumen kokyō ni kaeru, 1951), primera pel·lícula completament en color del cinema japonès, i Carmen s'enamora (Karumen junjō su, 1952); tragèdies familiars amb ambientació històrica com les que narra a Fuefuki River (Fuefuki-gawa, 1960) o La balada de Narayama (Narayama bushikô, 1959), potser la seva pel·lícula més coneguda internacionalment i de la qual el cicle inclou una versió digital restaurada.

També s'hi programen drames, com un altre dels seus grans èxits, Vint-i-quatre ulls (Nijushi no hitomi, 1954), també en còpia digital restaurada, o Farewell to Spring (Sekishun-cho, 1959), al costat d'un dels seus primers treballs, Army (Rikugun, 1944), i una altra crònica familiar que va dirigir poc abans de traslladar la seva carrera a la televisió, Un amor immortal (Eien no hito, 1961).

Els canvis de gènere i d'estil com a director i el seu gust per experimentar no van afectar la seva manera d'entendre el cinema, sempre des de l'emotivitat i amb una marcada empatia pels més febles i marginats, que li va fer prendre posicions crítiques amb qualsevol forma de poder responsable de la destrucció de la felicitat dels individus.
És la mirada humanista de Keisuke Kinoshita, un dels grans mestres del cinema clàssic japonès.
