Èxit dels cicles de Musicals i Kieslowski

La retrospectiva Krzysztof Kieślowski: No oblidaràs! ha tingut una gran acollida, amb 4.520 espectadors en 31 sessions, el que suposa una mitjana per projecció de 145 persones, un 40% per sobre la mitjana global de les sessions de l’any passat a la Filmoteca. El cicle en record del realitzador polonès, que es va programar del 4 de juliol a l’11 d’agost, era el complement de l'exposició Krzysztof Kieślowski: Empremtes de la memòria, que ja ha atret més d'un miler de visitants. La mostra, d'entrada gratuïta, estarà oberta encara fins al 29 de setembre, de dimarts a diumenge de 16.00 a 21.00 h. Els cicles Musicals, tal com sonen i El feeling de Stanley Donen també estan tenint una molt bona resposta del públic, i ja acumulen més de 9.000 espectadors.

Musicals a dojo

El cicle Musicals, tal com sonen encara reserva molt bones sorpreses als aficionats al gènere fins al 12 de setembre, com ara algunes de les produccions més emblemàtiques del Hollywood clàssic com An American in Paris (Vincente Minnelli, 1951), Carousel (Henry King, 1956) o That’s Entertainment (1974), un collage dels millors musicals de la Metro que es va fer amb motiu del 50è aniversari de la productora. Sweet Charity (1969) passa pel sedàs del renovador del musical Bob Fosse el Fellini de Le notti di Cabiria, i La La Land (Damien Chazelle, 2016) va demostrar que les coordenades del musical clàssic continuen sent vigents, arrasant a taquilla i als premis Oscar.

Biopics, documentals i rareses

Però la selecció que proposa el cicle vol ser àmplia i diversa. Així inclou Les Misérables (Tom Hooper. 2012), translació intensa i fidel a la pantalla gran de l’espectacle més longeu de Broadway i el West End, i l’aproximació d’Alan Parker a la música soul cuinada a Dublín a The Commitments (1991). Més enllà de les produccions anglosaxones, s’hi poden veure films procedents d’altres latituds com França (De battre mon coeur s’est arrêté, Jacques Audiard, 2005) o l’Argentina (Sur, 1988). També hi tenen cabuda films que documenten concerts mítics com La Nova Cançó (Francesc Bellmunt, 1976) o el retrat de Godard de The Rolling Stones a One plus One (1968), i biopics de grans figures de la música: l’enfrontament entre Mozart i Salieri a Amadeus (Milos Forman, 1984); el castrato més famós del Barroc a Farinelli (1994) o el del geni del jazz i el blues Ray Charles, Ray (Taylor Hacford, 2004).

El rei del musical, Stanley Donen

La retrospectiva El feeling de Stanley Donen homenatja un dels darrers supervivents de l’època daurada del Hollywood clàssic, desaparegut el 21 de febrer passat. Gran renovador del gènere, que fa fer sortir dels platós per envair carrers i escenaris naturals, Donen es va guanyar el títol de Rei dels musicals, certificat amb l’Oscar honorífic que li va atorgar l’Acadèmia de Hollywood el 1998. Encara queden algunes possibilitats aquest agost de veure grans mostres del talent de Donen per als musicals amb Deep in My Heart (1954) o Damn Yankees! (1958), i en la comèdia sofisticada Indiscreet (1958).