DOSSIER FILM (INCLÒS A Cinema clàssic)

Ensayo de un crimen

La vida criminal de Archibaldo de la Cruz

Fitxa tècnica

Direcció Luis Buñuel
Guió Luis Buñuel, Eduardo Ugarte (Novel·la: Rodolfo Usigli)
Música Jorge Pérez
Fotografia Agustín Jiménez
Interpretació Ernesto Alonso, Miroslava, Ariadne Welter, Rita Macedo
Producció Mèxic
Any 1955

La crítica diu

 

En aquesta pel·lícula els impulsos de la narrativa van dirigits a una exposició d’inquietuds edípiques que es defineixen com a últimes responsables de la neurosi del personatge principal. Aquestes es posen de manifest a través de les frustracions desplaçades i hostilitat contra la mare d’Archibaldo (Ernesto Alonso), sentiments que s’expressen mitjançant el desig d’assassinar “l’objecte dolent” que constitueixen les dones a les quals assetja, però també mitjançant la crítica de l’ordre social del qual ell és agent i víctima, neuròtic i aterridor. A través del seu interès en qüestions claus d’inquietud psicològica i ideològica, així com en les motivacions més obscures del desig –Archibaldo ha intentat, tot i que sense arribar a aconseguir-ho, assassinar a cinc dones– la pel·lícula manté el seu to característicament buñuelià de comèdia.

A un nivell obvi, el desenllaç es cenyeix a la preferència de la comèdia pels finals feliços. En aquest cas, com si s’ajustés a una forma surrealista de deus ex machina, la més convenient de les dones a les quals ha intentat assassinar apareix com per art de màgia per acompanyar-lo fora de l’enquadrament cap a un futur conjunt de relativa, tot i que necessàriament ambigua, felicitat. Mentre que en aquesta optimista escena se superposen múltiples ironies, la pel·lícula evita les ruptures i la desesperança d’aquells escassos films que Buñuel va realitzar en clau brutalment tràgica.

En aquest cas, fos quin fos el destí que esperava a l’estranya parella, que potser té al davant una vida d’interminables –i a la llarga potser pesats– enganys mutus, s’incideix en la recuperació i la reafirmació. El desig de reintegració social, que exemplifica la unió d’Archibaldo i Lavinia (Miroslava Stern), també s’inscriu en gran mesura en el terreny de la comèdia –a l’igual que la confiança de la pel·lícula en la possibilitat de l’amor i la necessitat, per sobre de tot, d’arriscar-se a fracassar en la recerca de la plenitud–.

 

 

En el jardí de la mort i de les delícies buñuelià, a vegades resulta possible una espècie de redempció mortal a través de la tolerància i el reconeixement de les debilitats comunes. És totalment cert que en cedir a d’altres personatges el plaer de cometre els crims d’Archibaldo per ell, la pel·lícula ofereix una visió avinagrada d’un món en el qual la destrucció és un tret comú, fins i tot banal, del comportament humà habitual. Però en negar a Archibaldo aquest plaer la pel·lícula també intenta demostrar que la seva complicitat no elimina la possibilitat del perdó.

En aquest nivell, la comicitat del film es deriva en part de la frustració, i també de la salvació de l’heroi còmic dels seus instints més obscurs. El perdó que li és concedit d’aquesta manera, frustrant les seves intencions però alhora lliurant-lo miraculosament del mal, deriva del reconeixement de la pel·lícula que amb freqüència la criminalitat, i no només la d’Archibaldo, té el seu origen en confusions edípiques. Per tant, l’antiheroi còmic aquí és pecador i sant, coincideix amb una ideologia que l’impulsa a comportar-se d’una manera aberrant, però al mateix temps es revolta contra la mateixa ideologia, és un rebel atrapat per formes de comportament socialitzades i mecàniques i a la vegada lliure.

Tal com en l’home mecànic de Bergson, Archibaldo és un autòmat programat per decret edípic per a seguir una sèrie rutinària d’esquemes de comportament. Per altra banda, igual que en l’heroi còmic de Bakhtin, també sembla estar posseït per una bogeria festiva, carnavalesca, que surt a la superfície en formes lúdiques d’activitat amb les quals se l’ha identificat des de la infància.


Evans, Peter William. Las Películas de Luis Buñuel: la subjetividad y el deseo. Barcelona [etc.]: Paidós, 1998.

 

 

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Ballabriga Pina, Luis. El Cine de Luis Buñuel según Luis Buñuel. Huesca: Festival de Cine de Huesca, 1993.
  • Brémard, Bénédicte. Le saint et les putains: Archibald, l'homme qui aimait (tuer) les femmes. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 579  (janv. 2011), pàg. 9-12.
  • Edwards, Gwynne. The Discreet art of Luis Buñuel: a reading of his films. London: Marion Boyars, 1985.
  • Ensayo de un crimen (DVD). Valladolid: Divisa Home Video, cop. 2008.
  • Evans, Peter William. Las Películas de Luis Buñuel: la subjetividad y el deseo. Barcelona [etc.]: Paidós, 1998.
  • Farassino, Alberto. Tutto il cinema di Luis Buñuel. Milano: Baldini & Castoldi, cop. 2000.
  • Gibson, Ian. Luis Buñuel: la forja de una cineasta universal, 1900-1938. Madrid: Aguilar, 2013.
  • Gioia, Edvige. Luis Buñuel: dio, la donna e l'enigma. Soveria Mannelli: Rubbettino, cop. 2013.
  • Heitz, Françoise. Le charme discret des accessoires. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 579 (janv. 2011), pàg. 13-15.
  • Leutrat, Jean-Louis. La vie criminelle d'Archibald de la Cruz. Sept femmes pour l'assassin. “Positif”, núm. 391  (sept. 1993), pàg. 89-94.
  • Louguet, Patrick. La vie criminelle d'Archibald de la Cruz ou l'affirmation cruciale de l'art du cinéma. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 579, (janv. 2011), pàg. 4-8.
  • Poyato Sánchez, Pedro. El Sistema estético de Luis Buñuel. Bilbao: Universidad del País Vasco, Servicio Editorial. Euskal Herriko Unibertsitatea, Argitalpen Zerbitzua, DL 2011.
  • Sánchez Vidal, Agustín. Luis Buñuel. Madrid: Cátedra, 1991.
  • Sánchez Vidal, Agustín. Luis Buñuel: obra cinematográfica. Madrid: JC, 1984.
  • Sánchez-Biosca, Vicente. Escenas de liturgia y perversión en la obra de Buñuel. “Archivos de la Filmoteca”, núm. 35 (junio 2000), pàg. 8-25.
  • Tesson, Charles. La chair et la farce. “Cahiers du Cinéma”, núm. 464 (févr. 1993), pàg. 40-44.
  • La vie criminelle d'Archibald de la Cruz. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 579 (janv. 2011), pàg. 1-95.

 

 

Existeix la casualitat? O aquesta és un signe que ens assenyala un destí, una manifestació d’aquell “atzar objectiu” que els surrealistes creien regit per la lògica de l’inconscient? La vida criminal de Archibaldo de la Cruz (1955) explora els límits d’aquell “espai de llibertat total entre l’atzar i el misteri” que és, per a Buñuel, la imaginació.

El film posa en escena el conflicte entre realitat i desig, un conflicte que recorre les trames de les seves pel·lícules des d'Un chien andalou (1929) a Cet obscur object du désir (1977), i que es construeix al voltant d’un mateix i únic leit motiv, en paraules del director: “la inexplicable impossibilitat del compliment d’un simple desig”. Archibaldo de la Cruz té quelcom d’aquells herois quixotescs habituals als films de Buñuel que, com Nazarín (1958), Viridiana (1961) o Simón del desierto (1965), es creuen cridats a assumir un destí en el compliment d’un ideal, encara que finalment acabin xocant amb la realitat o modelant-la al seus desitjos.

A mig camí entre el film noir i la comèdia negra, la trama psicoanalítica i el melodrama, la pel·lícula només aparentment sembla plegar-se a les convencions i imperatius genèrics del cinema industrial mexicà. El que fa en realitat és deconstruir els seus estereotips. Buñuel va descobrir a Mèxic que, adaptant el seu estil als motlles del cinema comercial, podia a la mateixa vegada subvertir-los sense caure en la paròdia fàcil, dinamitant des de dintre tot l’edifici del cinema nacional mexicà – i les institucions per ell defensades: família, religió, burgesia, revolució.

Metafòricament, des d’aquell “espai de llibertat” on lliurar-se als plaers i perversions de la imaginació, La vida criminal de Archibaldo de la Cruz compleix la proclama sadiana, aquella “desesperada, apassionada crida al crim”, amb la qual Buñuel es presentà al seu debut cinematogràfic.


 

Rosa Gutiérrez Herranz (Universitat Autònoma de Barcelona)