Dossier Film (INCLÒS A Aula de cinema 2022/2023)

Freaks

Les cares del monstre

Introducció

La pel·lícula va popularitzar el terme freak per designar l’anomalia, la marginalitat i l’estranyesa, tot defensant que la verdadera monstruositat va molt més enllà de l’aparença.

Fitxa tècnica

Direcció

Tod Browning   

Guió

Willis Goldbeck i Leon Gordon 

Música

Gavin Burns  

Fotografia

Merritt B. Gerstad 

Interpretació

Wallace Ford, Leila Hyams, Olga Baclanova    

Producció

Metro Goldwyn Meyer i Tod Browning

Any

1932 

La crítica diu

La prohibició que va durar trenta anys de la pel·lícula de terror de circ Freaks de 1932 il·lustra fins quin punt  compartim nocions culturals sobre el cos discapacitat i les persones amb discapacitats diverses. L’exposició a la pel·lícula d’imatges de cossos “anormals” gaudint de la vida diària darrere les escenes d’un espectacle secundari de circ va impactar molt al públic que va veure la pel·lícula, que a la vegada es va indignar pel tractament del gènere de terror dels mateixos cossos que es venjaven, de forma col·lectiva, dels cossos considerats com a “normals”. En definitiva, els espectadors es varen comprometre a través de la repulsió, no de l’empatia. Es van reforçar nocions contradictòries i canviants sobre el que constituïa la normalitat, especialment pel que fa a la sexualitat “normal”. La construcció de la figura del “freak” estava en transició: ja no era una famosa atracció exòtica, sinó que s’estava convertint en un exemplar patològic i científic. 

La inusual construcció social de la pel·lícula Freaks on apareixen persones menjant, fent bromes, fent propostes de matrimoni, donant a llum i, en definitiva, comportant-se com a humans capaços d’accions encarnades dins les consideracions de la “normalitat”,  desafiava totes les convencions del que es pensava que devia ser el circ comercial. La gent estava acostumada a veure promocions d’espectacles “reals” mitjançant històries divertides sobre els orígens exòtics dels freaks; esperaven veure’ls exposats com a peces de museu o com a artistes populars. 

[...] 

La pel·lícula Freaks exemplifica com un artefacte dels mitjans de comunicació de masses també contribueix a construir la relació entre la societat i les persones amb discapacitats. Com diu Viktor Finkel Stein, la discapacitat no és “l’atribut d’un individu, sinó el resultat d’una relació opressiva entre les persones amb discapacitats físiques i la resta de la societat”. En el cas de Freaks, els espectadors encara no estaven preparats per veure persones amb discapacitat en el context d’una humanitat igual a les persones sense discapacitat. En canvi, les diferències físiques reals dels actors van provocar repulsió i fàstic. Per tant, Freaks va ser interpretat no només com un film ple d’imatges repugnants sinó com una pel·lícula que va explotar a persones “lamentables”. 

Larsen, Robin; Haller, Beth. “The case of Freaks: Public reception of real disability” a Journal of Popular Film & Television. Vol 29, Iss. 4 (Hivern 2002) 

 

Abans que aparegui la imatge d’un bosc del camp francès, escoltem unes veus sobre un fons negre. Apareixen caminant el senyor Duval (Albert Conti), propietari de la finca, i el seu criat Jean (Michael Visaroff). La càmera realitza un tràveling d’entrada mentre ells conversen caminant en la seva direcció. Jean sembla alterat, ja que assegura que ha vist éssers deformes al voltant de casa seva. Duval no sembla creure’l, però Jean continua dient que deu haver una llei a França per ofegar aquesta gent o bé, matar-los al néixer. Duval assegura que si hi ha algo així dins la seva propietat, els farà fora. En aquell moment es troben amb una escena edènica, mostrada en pla general i protagonitzada per un grup d’estranys éssers amb caps diminuts, ballant en cercles i cantant alegrement al so d’una harmònica que toca un home primíssim, i que és estirat a terra. Uns plans més curts ens mostren que també hi ha un noi el cos del qual acaba de forma sobtada sota la seva pròpia caixa toràcica i que camina sobre les seves mans; també un home negre sense extremitats que s’arrossega com un cuc. En sentir les veus de Jean increpant-los, els éssers corren a refugiar-se als braços de Madame Tetrallini (Rose Dione), la bondadosa propietària del circ. Madame Tetrallini explica que aquests son els nens del circ i que els porta a jugar sota el sol sempre que pot mentre diu: “Això és el que son la majoria: nens”. Duval els observa amb més deteniment i és llavors quan podem veure els seus rostres espantats, de prop i per primera vegada. El terratinent es mostra molt més comprensiu que Jean, ja que es diculpa i els convida a quedar-se a la seva propietat. Els freaks continuen apinyats al voltant de la dona quan els homes se’n van i la senyora Tetrallini els reprèn amb suavitat: “Quina vergonya! Quantes vegades us he dit que no us espanteu? No us he dit que Déu cuida de tots els seus nens?”. A continuació, la pantalla es fon en negre. 

Solaz Frasquet, Lucía. La parada de los monstruos: Tod Browning 1932. Valencia: Nau llibres; Barcelona: Octaedro. (2004): p. 41-42. 

Bibliografia

Bourguet, Jean-Loup. “De Sjöström à Freaks”, a Positif. Paris, Iss. 587, (Gener 2010): p. 86-88. 

Brottman, Mikita. Offensive films: Toward an antropology of cinema vomitif.  Westport; London: Greenwood (1992).  

Casas, Quim. La parada de los monstruos: Tod Browning 1932. Barcelona: Dirigido, cop. (1998).  

Larsen, Robin; Haller, Beth. “The case of Freaks: Public reception of real disability” a Journal of Popular Film & Television. Vol 29, Iss. 4 (Hivern 2002): p. 164-172.  

Solaz Frasquet, Lucía. La parada de los monstruos: Tod Browning 1932. Valencia: Nau llibres; Barcelona: Octaedro. (2004). 

Tomasovic, Dick. Freaks: La monstrueuse parade de Tod Browing: de l’exhibition à la monstration: du cinema comme. Liège: Éditions du Céfal, cop. 2005.