Dossier Film (INCLÒS A El fantàstic i la sèrie B)

I Walked with a Zombie

Yo anduve con un zombie

Fitxa tècnica

Direcció Jacques Tourneur
Guió Curt Siodmak, Ardel Wray (Història: Inez Wallace)
Música Roy Webb
Fotografia J. Roy Hunt
Interpretació James Ellison, Frances Dee, Tom Conway, Edith Barrett
Producció Estats Units
Any 1943

La crítica diu

 


I Walked with a Zombie proposa un acostament tímid, però amb voluntat sincera, al vodú, llurs orígens estan lligats a Àfrica, des d'on va ser exportat al Carib a partir de l'Edat Moderna a conseqüència del tràfic d'esclaus. Dels seus diversos ritus màgics, el film centra la seva atenció en el procés de zombificació d'un ésser humà que els bruixots són capaços d'aconseguir després de ruixar-li pols blanca vodú, i l'afectat entri en un estat catalèptic.

La Jessica d'I Walked with a Zombie és deutora iconogràfica i conceptualment de la Madeleine de White Zombie (Victor Halperin, 1932), primordial precedent cinematogràfic del llargmetratge de Tourneur estrenat tres anys després de la publicació de Magic Island, escrita en 1929, una mena de mescla de llibre de viatges i de relats escrit pel controvertit William Seabrook que va motivar, segons Lenne, l'interès de part d'alguns estudis de Hollywood cap al vodú.

Tourneur sentia especial predilecció pel film que ens ocupa (que deia preferir a la seva anterior i celebrada col•laboració amb Lewton), deixant constància d'això en diverses entrevistes. Després del visionat de l'obra, no resulta complicat dilucidar les raons d'això: I Walked with a Zombie és la seva pel•lícula plàsticament més bella, atmosfèrica i narrativament lírica (si se'ns permet l'oxímoron) de la seva filmografia. El cineasta no triga massa a subministrar a l'espectador les claus per a la correcta lectura i decodificació del text fílmic que està visionant.

 

 

La primera seqüència (absent en el guió original) és una mena de pròleg que  posseeix una entitat fantasmal, doncs sembla esqueixada de la trama del film malgrat comptar amb dos dels seus personatges: la protagonista, Betsy, i l’intimidatori zombi que actua com a guardià del camí que porta al houmfort, Carrefour (Darby Jones). Tots dos apareixen en pantalla caminant un al costat de l'altre pel pendent de la paradisíaca platja de la illa on esdevindrà la diegesi. L'impressionant cel, cobert de núvols disposats en diverses fileres que semblen confluir en la cantonada inferior esquerra de l'enquadrament (creant un accentuat punt de fugida), ocupa la major porció d'imatge. La voice-over de Betsy es dirigeix a l'espectador: «Vaig caminar amb un zombi [riures]. Sé que és rar el que dic. Si m'ho haguessin dit fa un any, no estic segura que hauria sabut què era un zombi». L'elecció i unió d'aquests dos personatges no és de cap manera arbitrària, ja que aquest pròleg funciona com a síntesi iconogràfica del conflicte temàtic que es desenvoluparà al llarg del film.

En aquest sentit, Tourneur se serveix de tots dos caràcters en tant que representants de cadascuna de les parts que entraran en disputa en la diegesi: Betsy (qui, recordem, és infermera) personifica el coneixement científic i el positivisme, mentre que Carrefour encarna les pràctiques i creences religioses, així com la superstició i el poder de les forces sobrenaturals. Els dos personatges caminen per una zona fronterera en la qual terra, cel i mar es troben. Mitjançant la voice-over de Betsy, es predisposa a l'espectador al fet que buidi la seva ment de prejudicis i es deixi arrossegar per la narració, per inversemblant que pugui semblar-li —al cap i a la fi, si una infermera ha acabat assumint l'existència de zombis al nostre món i caminant al costat d'ells amb plena naturalitat malgrat el seu escepticisme inicial (el riure que no pot evitar deixar anar en concloure la primera frase de la seva intervenció delata la seva incredulitat, encara persistent), l'espectador no ha d'oferir major resistència. Es tracta d'una tàctica recurrent en la literatura fantàstica.

 

Higueras Flores, Rubén. Jacques Tourneur. Madrid: Cátedra, 2016.
 

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • António, Lauro. Jacques Tourneur: entre a luz e as sombras. Porto: Fantasporto, 1985.
  • Bansak, Edmund G. Fearing the dark : the Val Lewton career. Jefferson, N.C ; London: McFarland, cop. 1995.
  • Casas, Quim. I walked with a zombie. "Dirigido por", núm. 328 (nov. 2003), pàg. 74-75.
  • Daudelin, Robert. Freud, série B: Jacques Tourneur. "24 Images", núm. 168 (sept. 2014), pàg. 32.
  • Frasca, Giampiero. Pratiche sottrattive di messa in scena ed estensione percettiva nella trilogia horror di Jacques Tourneur. "Cineforum", vol.51, núm.510 (dic. 2011), pàg. 63-72.
  • Higueras Flores, Rubén. Jacques Tourneur. Madrid: Cátedra, 2016.
  • Jacques Tourneur, une esthétique du trouble. Gilles Menegaldo (ed.). Condé-sur-Noireau: Corlet, 2006.
  • Jacques Tourneur. “Camera stylo”, núm. 6 (mai 1986), 144 pàg.
  • Jacques Tourneur. Valeria Ciompi, Miguel Marías, Toni Partearroyo (ed.). Madrid ; San Sebastián: Filmoteca Nacional de España: Festival Internacional de Cine, 1988.
  • Ménégaldo, Gilles. La poétique de l'ambiguïté dans I walked with a zombie. "CinémAction", núm. 120 (juin 2006), pàg. 86-97.
  • Petrus, Anna. Yo anduve con un zombie. "Dirigido por", núm. 395 (dic. 2009), pàg. 63-64.
  • Telotte, J.P. Narration and incarnation: I walked with a Zombie. "Film Criticism", vol. 6, núm. 3 (Spring 1982), pàg. 18-31.
  • Tourneur, Jacques. Écrits de Jacques Tourneur = Written by Jacques Tourneur. Pertuis: Rouge profond, 2003.
  • Wilson, Michael Henry. Jacques Tourner ou la magie de la suggestion. Paris: Centre Pompidou, 2003.
  • Wood, Robin. The shadow worlds of Jacques Tourneur. "Film Comment", vol. 8, núm. 2 (Summer 1972), pàg. 64-70.
  • Yo anduve con un zombie (I Walked with a Zombie)(DVD). Barcelona: Manga Films, DL 2009.

 

 

 

Pot semblar una obvietat, I walked with a Zombie no és una pel·lícula de zombis. En aquest sentit, la pel·lícula no pot anticipar res del que trenta anys després veurem a les pel·lícules de George A Romero, veritable inventor del gènere. Si a les pel·lícules de Romero els zombis són una massa que no sap on va; a Tourneur, el zombi és una figura individualitzada en mans d’una voluntat ben definida, la del bruixot que practica vodú. Si a Romero la massa de zombis assassins esdevé metàfora negativa dels canvis socials de finals dels seixanta, a Tourneur, el vodú i la màgia negra, responen a una metafísica d’allò primordial.

Fins i tot, si comparem I walked with a Zombie amb un precedent indefugible com és White Zombie (Victor Halperin, 1932), observarem que a Tourneur es fa difícil, si no impossible, extraure’n una lectura política. És cert que en ambdós casos, el guió s’interessa pel fenomen del vodú. En ambdós casos la història s’ambienta al Carib: el vodú arriba a Haití amb els esclaus provinents de l’Àfrica occidental i, des d’aquí, s’estén fins al sud d’Estats Units. Però si a White Zombie se’ns mostra la plantació de sucre del bruixot Legendre [Bela Lugosi] i uns zombis que bàsicament són mà d’obra esclava, amb totes les connotacions polítiques que això implica després del crack del 29; a la pel·lícula de Tourneur, la plantació de sucre i les relacions entre amos i treballadors no té cap rellevància.

 

 

A grans trets, l'argument de I walked with a Zombie és el següent: Betsy Connel [Frances Dee] una jove infermera de Canadà, és contractada per Paul Holland [Tom Conway], l'amo d'una plantació de sucre en una illa del Carib, San Sebastián, per a que es faci càrrec de la seva dona, Jessica [Christine Gordon], que pateix una mena de paràlisi mental. A la casa també hi viu el germanastre del marit, Wesley Rand [James Elison] i la mare de tots dos, Mrs. Rand [Edith Barrett], que dirigeix una clínica a l'illa. Betsy s'enamora de Paul i això la porta a tractar de curar a Jessica com a mostra d’amor veritable. En el procés descobrirà que Jessica és una morta vivent i no una malalta; que la mare de Paul, en contacte amb les pràctiques del vodú, hi té molt a veure; i que a l'origen de tot hi ha la infidelitat de Jessica amb Wesley, el germanastre de Tom.

Amb una trama inspirada en la novel·la Jane Eyre de Charlotte Brontë, I  walked with a Zombie forma part de la trilogia que entre 1942 i 1943 Jacques Tourneur estrena per a RKO: Cat People (1942), I Walked with a Zombie (1943) i The Leopard Man (1943). Els fracassos comercials d’Orson Welles amb Citizen Kane (1941) i The Magnificent Ambersons (1942) havien provocat la caiguda del seu principal valedor a RKO, George Schaefer. Charles Koerner havia estat nomenat nou vicepresident de la companyia. Koerner, a més d’acomiadar a Welles, va contractar com a productor a Val Lewton, provinent de la MGM i amb l’aval comercial d’haver treballat per a David O. Selznick.

 

 

En principi, allò que se li demanava a Lewton eren pel·lícules de terror com les que havien enriquit a la Universal als anys trenta: Frankenstein (James Whale, 1931), Dracula (Tod Browning, 1931), The Mummy (Karl Freund, 1932) o Werewolf of London (Stuart Walker, 1935), etc.

Precisament, un dels col·laboradors a MGM que Lewton va portar amb ell va ser el director d’origen francès, Jacques Tourneur, a qui va encarregar la direcció de les tres primeres pel·lícules de terror per a RKO. Es tractava d’encàrrecs de baix pressupost, cinema de sèrie B. Tanmateix, l’èxit assolit va permetre a Tourneur accedir a pressupostos més alts, i és per això que Val Lewton va encarregar les següents pel·lícules a altres directors com Mark Robson o Robert Wise. Per la seva banda, Jacques Tourneur va emprendre una prolífica carrera cinematogràfica, tocant tota mena de gèneres, del cinema d’aventures, The Flame and the Arrow (1950), al western, vegeu la magnífica Wichita (1955); passant pel cine negre, on brillaria especialment amb perles com Nightfall (1957). Els darrers anys professionals els va passar treballant per a la televisió, dirigint capítols de sèries com Bonanza (1960), The Barbara Stanwick Show (1961) o The Twilight Zone (1964).

Pel que fa a I walked with a Zombie es fa difícil determinar amb rigor què prové de Tourneur i què prové de Lewton. La cosa es complica més si pensem que el guió el signen dos escriptors de prestigi com Curt Siodmak i Ardel Wray. En tot cas, si comparem I walked with a Zombie amb altres pel·lícules de Tourneur, ja hi apareixen alguns temes recurrents com la dualitat civilització/natura; una natura sovint amenaçadora i irracional; que a la pel·lícula pren forma a través del vodú. A les pel·lícules posteriors a la trilogia amb RKO, la natura deixarà de vincular-se a elements negatius, però continuarà sent el context especialment significatiu quan ambienti gèneres eminentment urbans com el cine negre. Pensem en els paisatges nevats a Nightfall (1957), la depravació de l’hampa contraposada a la pacífica vida rural a Out of the Past (1947); i també en el conflicte entre els cowboys salvatges i el nou ordre cívic a Wichita (1955).

 

 

En aquest sentit, el vodú a I walked with a Zombie apareix com a presència gairebé freudiana: pulsió cega i soterrada,  difícilment racionalitzable però determinant en la nostra vida. Un món primitiu amb el que la vida moderna, ho sàpiga o no, ha de conviure.  De fet, dèiem, en relació a títols posteriors, I Walked with a Zombie proposa una inversió interessant. La natura com a força primigènia i màgica, irreductible, és una presència negativa que posa en perill  als protagonistes. També és així a les altres dues cintes de terror dirigides per a RKO. A Cat People, Irena [Simone Simon], la dona pantera, pateix el malefici diabòlic dels seus ancestres serbis, una maledicció que s’arrossega des de l’edat mitjana. The Leopard Man s’ambienta a Nou Mèxic i les al·lusions a un món primitiu, miserable i perillós són recurrents.

La fotografia explica a la perfecció la presència amenaçadora d’una natura indomable i arcaica. Les accions dels protagonistes evolucionen atrapades per les ombres. Si bé el recurs de les ombres podria explicar-se pels ajustats pressupostos de la sèrie B, el cert és que aquí acaba convertint-se en un element central. Les ombres de les reixes i de les plantes evoquen constantment aquest substrat màgic, arcaic, que atrapa als protagonistes. Com tantes vegades s’ha comentat, les ombres permeten no mostrar mai res. Sentim el perill però no el veiem. És un terror més adult i més abstracte que el dels anys 30. De fet, forma part del pla de Val Lewton: cal tractar l’espectador com a un adult, confiar en la seva capacitat d’imaginar, no mostrar. Fa més por allò que no es veu.

D’altra banda, el primitivisme compta amb una llarga tradició fora del cinema que arrenca al segle XIX. El  seu prestigi s’ha d’entendre en el context d’un món tecnificat i el sentiment de pèrdua respecte l’harmonia del món rural i antic. La sensació de decadència espiritual ha convertit les colònies en l’últim reducte d’autenticitat. Les cultures primitives (primitives des del punt de vista occidental) esdevenen model moral i també formal. De les escapades de Gauguin a Tahití o de Rimbaud a l’Àfrica, es passarà a les formes dures, tosques i primàries d’artistes com Rouault, Picasso, Paula Modersohn-Becker o les xilografies de Die Brücke. André Gide dedicarà un llibre al Congo. És comprensible. Un món desproveït de màgia, un món cientifista i racional, és un món sense espiritualitat ni transcendència, sense veritat. En aquest sentit la fascinació de Tourneur per allò primitiu tindria molt a veure amb la fascinació del Surrealisme. Ho apuntàvem més amunt: allò primitiu s’explica com a subconscient col·lectiu; no ho coneixem, però determina el nostre comportament.

Dèiem que a I walked with a Zombie la natura és una amenaça. Una presència malèfica que, si estirem del fil, ens podria portar fins a pel·lícules molt més recents com  Antichrist (Lars Von Trier, 2009). Tanmateix, la tres pel·lícules per a RKO inclouen un matís important: la natura/món primitiu només esdevé amenaça, només reacciona i es desperta, quan els protagonistes incorren en una falta. Al capdavall, I walked with a Zombie és la història de dos infidelitats. D’una banda, la de Jessica, la senyora zombi amb Wesley, el germanastre del seu marit. De l’altra, la infidelitat no consumada però motor de tota l’acció, la de Tom, el marit, amb Betsy, la infermera, que a més de ser la protagonista és qui ens explica la història. És l’engany, i la hipocresia inherent als codis morals de la vida moderna, la no autenticitat, allò que desperta l’ira de les forces primigènies i desencadena la tragèdia. Jessica és una zombi, però no perquè una massa de morts vivents l’hagi atacat com en un film de Romero, sinó perquè convertir-la en zombi ha estat l’única manera d’evitar la fugida dels amants. La seva falta, ha provocat la irrupció d’unes forces primigènies que crèiem desaparegudes i que, tanmateix, determinen la nostra vida. Parlem d’infidelitats i de desig, parlem del nostre cos alliberat, parlem de natura no coaccionada. L’exhuberància i el vodú donen visibilitat a aquella part del nostre jo que constantment pretenem anul·lar des de la raó.

 

Ramon Faura Coll (Elisava)