Il prato

Una límpida i emocionant faula contemporània. Esplèndida com el paisatge toscà que li serveix de marc. Amarga com qualsevol faula que digui la veritat. Protagonistes: tres joves acabats de graduar, a la desesperant recerca d’una feina que els realitzi, d’una felicitat sobre la qual senten tenir-hi dret, però que els és tràgicament negada en una societat sense sortides com és la dels anys vuitanta.

El film del qual parlem es titula Il prato (Paolo Taviani i Vittorio Taviani, 1979). En la filmografia de Paolo i Vittorio Taviani és la vuitena obra, però per diversos motius podem considerar-la com una segona “opera prima”. Giovanni, Eugenia i Enzo –els protagonistes del film– no semblen tenir llaços de parentesc amb els sindicalistes, els “escorpios”, els carbonaris, els internacionalistes, els fills rebels, en una paraula, amb els utòpics i els subversius que es troben sempre en el centre dels films dels Taviani. Ni massa polititzats, ni massa precoçment desencantats, parlen d’amor, de felicitat, de feina, no d’expedicions més o menys improbables o de revoltes idealistes.

Parlen no només entre ells, sinó també amb els seus pares. “El fet que tu tinguis vint anys menys que jo, no et fa diferent de mi; vint anys no són res”, diu a Giovanni el seu pare, un biòleg milanès, feliç amb la seva feina, però no amb els seus amors. Giovanni troba en el seu pare un interlocutor obert i comprensiu. Veure a Saverio Marconi, el fill rebel de Padre, padrone (Paolo Taviani i Vittorio Taviani, 1977), conversar d’igual a igual amb Giulio Brogi (l’ex-subversiu de Sotto il segno delle scorpione [Paolo Taviani i Vittorio Taviani, 1969], de San Michele aveva un gallo [Paolo Taviani i Vittorio Taviani, 1972], que aquí interpreta al difícil personatge del pare) és impressionant. Davant d’una obra tan nova, tan diferent,  qui sap què diran els fanàtics del compromís polític. Però per a la nostra –i la seva– sort, Paolo i Vittorio Taviani (San Miniato, Pisa, 1931, 1929) no pertanyen a la categoria dels estilistes que es condemnen de per vida a la coherència (per la coherència) del compromís (per compromís). Després d’alguns eficaços films políticament compromesos, els germans de San Miniato ens sorprenen realitzant una faula poètica (Il prato és segurament el seu film visual, líricament i emotivament més ric). Després del públic, el privat. Després del polític, l’humà. No ens queda més que constatar amb viva admiració la capacitat de renovació de la qual donen prova els autors. Il prato no és només un film nou i diferent, sinó que a més a més “centra” els precedents.

Cabrera, Luis Alberto; Monje, Fernando. Los Hermanos Taviani. Alcalá de Henares: Ayuntamiento. Comisión de Cultura: Club Nebrija, 1982.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Amiel, Mireille. Le pré. “Cinéma”, núm. 257 (mai 1980), pàg. 86-87.
• Baldeschi, Jaurès. Sotto il segno dei Taviani: i film 1962-2014. Castelfiorentino: Circolo del Cinema Angelo Azzurro; San Maniato: La conchiglia di Santiago, 2015.
• Cabrera, Luis Alberto; Monje, Fernando. Los Hermanos Taviani. Alcalá de Henares: Ayuntamiento. Comisión de Cultura: Club Nebrija, 1982.
• Gili, Jean A.; Taviani, Paolo. Paolo et Vittorio Taviani: entretien au pluriel. Lyon: Institut Lumière ; Arles: Actes Sud, cop. 1993.
• Mitchell, Tony. 'Towards utopia, by ways of research, detachment and involvement". The Taviani Brothers. “Sight & Sound”, vol. XLVIII, núm. 3, (Summer 1979), pàg. 174-178.

• El Prado (Il Prato)(DVD). Madrid: Avalon, cop. 2006.

• Rodríguez, Hilario J. Después de la revolución: el cine de los hermanos Taviani. Madrid: Calamar; Huesca: Festival de Cine de Huesca, cop. 2007.
• Werba, H. Il prato (The meadow). “Variety”, vol. CCXCVI, núm. 5 (Sept. 5, 1979), pàg. 23,30.