DOSSIER FILM (INCLÒS A Germans Taviani)

La notte di san Lorenzo

La noche de San Lorenzo

Fitxa tècnica

Direcció Paolo Taviani i Vittorio Taviani
Guió Tonino Guerra, Paolo Taviani, Vittorio Taviani i Giuliani G. De Negri
Música Nicola Piovani
Fotografia Franco di Giacomo
Interpretació Omero Antonutti, Margarita Lozano, Sabina Vannucchi, Massimo Bonetti
Producció Itàlia
Any 1982

La crítica diu

 

Després d’explorar al llarg de la dècada dels anys seixanta del passat segle (Sotto il segno dello scorpione [Paolo Taviani i Vittorio Taviani, 1969]) i tot el decenni següent –de manera molt especial amb San Michele aveva un gallo (Paolo Taviani i Vittorio Taviani, 1971) i Allosanfàn (Paolo Taviani i Vittorio Taviani 1974)– diferents fórmules que posaven en escena tota una sèrie d’al·legories polítiques d’un present que es llegia a través d’un passat on convivien, en un complex maridatge, el mite i la història, el cinema dels germans Paolo i Vittorio Taviani arribarà la seva acme l’any 1982. Ho farà amb la reedició de la seva primera obra cinematogràfica definitivament perduda San Miniato Luglio’44 (1954). Sobre una matança duta a terme pels nazis en el seu poble natal. Allò que en un principi semblava un documental va esdevenir ficció trenta anys després, i el curtmetratge es va expandir fins a constituir un llargmetratge en el qual (i això és el més important) els cineastes, utilitzant l’experiència acumulada en obres anteriors, proposaven una lectura dels fets sense intentar explicar els fets tal com van succeir, sinó com havien estat transformats per la imaginació col·lectiva. El resultat: un film fascinant anomenat La notte di San Lorenzo (Paolo Taviani i Vittorio Taviani, 1982).

Sense cap mena de dubte la història de la vagabunderia dels habitants de San Martino (transposició evident de San Maniato) fugint dels alemanys i intentant contactar amb les tropes americanes, arriba al punt àlgid en la batalla que enfronta als fugitius i un grup de partisans amb els feixistes mussolinians de la República de Salò. Enmig d’uns camps de blat incendiats pel sol de la Toscana es produeix una trobada fatídica que oposa a vells amics ara separats irrevocablement per les opcions polítiques. Es poden destacar dos aspectes: l’apel·lació del mite, que converteix, davant els atònits ulls d’una nena, als pagesos en atractius guerrers grecoromans i –això és el que ens interessa ara– la filiació cinèfila de la seqüència.

 

 

Molts anys abans, l’any 1939, un dels grans cineastes soviètics, Alexandr Dovjenko, havia portat a la pantalla, per petició directa de Stalin, les gestes d’un dels líders bolxevics ucraïnesos en un film que porta el seu nom, Shchors (1939). “La ferocitat despietada” a l’inici (els combats contra els invasors alemanys en els anys de la Primera Guerra Mundial), “la tràgica complanta del final” (les expressions pertanyen a Jay Leyda) o l‘escena del seguici fúnebre que recorre els feraços camps de cereals remoguts per les explosions de la confrontació entre Rojos i Blancs, deixaran sentir el seu eco en les imatges que utilitzaran els germans italians més de quaranta anys després. A Dovjenko, com en els Taviani, hi trobem una similar sensibilitat per fer patent, enmig de la gran violència, la vibració d’una natura que és filmada amb un lirisme singular.

Té poc sentit apropar, més enllà de les possibles afinitats ideològiques dels seus autors, obres tan diverses com aquestes dues? Em sembla que no. No només crec que el combat de La notte di San Lorenzo surt de l’escena inicial de Shchors, sinó que un altre dels moments pregnants del film italià (la mort del jove feixista davant els ulls del seu pare) utilitza un element figuratiu que el cineasta ucraïnès havia utilitzat en un dels seus films més cèlebres, Zemlya (1930): quan el fill del Kulak embogit s’autodenuncia pel seu crim, es tirarà a terra i hi refregarà el seu cap. Els Taviani utilitzaran un gest idèntic per a patentitzar el dolor del jerarca feixista davant el cadàver del seu fill.

Aquest diàleg mostra a través del temps i l’espai que existeix un país del cine en el qual habiten els grans cineastes i en el qual les seves troballes són assimilades i compartides. Aquest és el poder de l’art: abolir les distàncies i teixir una complicitat entre sensibilitats a priori de difícil conciliació. 


Zunzunegui Diéz, Santos. La naturaleza no indiferente. “Caimán Cuadernos de Cine”, núm. 59 (abril 2017), pàg. 73.

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Baldeschi, Jaurès. Sotto il segno dei Taviani: i film 1962-2014. Castelfiorentino: Circolo del Cinema Angelo Azzurro; San Maniato: La conchiglia di Santiago, 2015.
  • Bonitzer, Pascal; Toubiana, Serge. Le cinéma double de Paolo et Vittorio Taviani. “Cahiers du Cinéma”, núm. 342 (déc. 1982), pàg. 36-43.
  • Brunette, Peter. Vittorio Taviani: an interview. “Film Quarterly” vol. XXXVI, núm. 3 (Spring 1983), pàg. 2-9.
  • Cabrera, Luis Alberto; Monje, Fernando. Los Hermanos Taviani. Alcalá de Henares: Ayuntamiento. Comisión de Cultura: Club Nebrija, 1982.
  • Crowdus, Gary. We believe in the power of cinema: an interview with Paolo and Vittorio Taviani. “Cineaste”, Vol. XII, núm. 3 (1983), pàg. 30-34
  • Gili, Jean A.; Taviani, Paolo. Paolo et Vittorio Taviani: entretien au pluriel. Lyon: Institut Lumière; Arles: Actes Sud, cop. 1993.
  • Iannone, Pasquale. Landscape artists. “Sight & Sound”, vol. XXVI, núm. 9 (sept. 2016), pàg. 94-95.
  • Legrand, Gérard. La nuit de San Lorenzo. “Positif”, núm. 257-258 (juil-août 1982), pàg. 115-116.
  • La Noche de San Lorenzo (La notte di San Lorenzo)(DVD). Barcelona: DeAPlaneta, DL 2007.
  • Rodríguez, Hilario J. Después de la revolución: el cine de los hermanos Taviani. Madrid: Calamar; Huesca: Festival de Cine de Huesca, cop. 2007.
  • Toubiana, Serge. La guerre des étoiles. “Cahiers du Cinéma”, núm. 341 (nov. 1982), pàg. 43-44.
  • Verbaeken, P. La nuit de San Lorenzo. “Cinéma”, núm. 287 (nov. 1982), pàg. 82-83.
  • Zunzunegui Diéz, Santos. La naturaleza no indiferente. “Caimán Cuadernos de Cine”, núm. 59 (abril 2017), pàg. 73.