Dossier Film (INCLÒS A Abbas Kiarostami)

Le vent nous emportera

El viento nos llevará

Fitxa tècnica

Direcció Abbas Kiarostami
Guió Abbas Kiarostami
Música Peyman Yazdanian
Fotografia Mahmoud Kalari
Interpretació Behzad Dourani, Noghre Asadi, Roushan Karam Elmi, Bahman Ghobadi, Shahpour Ghobadi, Reihan Heidari, Masood Mansouri
Producció Iran
Any 1999

Bibliografia

 

- Bergala, Alain [et al.]. Le vent nous emportera. “Cahiers du Cinéma”, núm. 541 (déc. 1999), pàg. 26-36.

- Casas, Quim. El cine reinventado. “Dirigido por”, núm. 286 (enero 2000), pàg. 36-37.

- Chatrian, Carlo ; Fornara, Bruno. Il paesaggio dopo la tempesta./ Vivere il tempo. “Cineforum”, vol. 39, núm. 388 (ott. 1999), pàg. 10-15.

- Cheshire, Godfrey. How to read Kiarostami. “Cineaste”, vol. 25, núm. 4 (Sept. 2000), pàg. 8-15.

- Gatti, Ilaria. Il vento ci porterà via. “Filmcritica”, vol. 49, núm. 499 (ott. 1999), pàg. 478-479.

- Hurst, Heike. Entretien avec Abbas Kiarostami./ Le vent nous emportera. “Jeune Cinéma”, núm. 258 (nov. 1999), pàg. 17-20.

- Jones, Kent. The wind will carry us. “Film Comment”, vol. 36, núm. 2 (Mar.-Apr. 2000), pàg. 72-73.

- Lippard, Chris. Disappearing into the distance and getting closer all the time: vision, position, and thought in Kiarostami’s The wind will carry us. “Journal of Film and Video”, vol. 61, núm. 4 (Winter 2009), pàg. 31-40.

- La Muerte en directo. En Elena, Alberto. Abbas Kiarostami. Madrid: Cátedra, 2002. Pàg. 215-241.

- Mulvey, Laura. The wind will carry us. “Sight & Sound”, vol. 10, núm. 10 (Oct. 2000), pàg. 63.

- Saeedi, Pouneh. Female figurations in Kiarostami's The wind will carry us. “Canadian Journal of Film Studies”, vol. 22, núm. 2 (Fall 2013), pàg. 81-96.

- Santos Gargallo, Alfono. El viento nos llevará ¿todo es presente?. “Reseña”, núm.  313 (feb. 2000), pàg. 21.

- Sterritt, David ; Rosenbaum, Jonathan. With borrowed eyes. “Film Comment”, vol. 36, núm. 4 (July – Aug. 2000), pàg. 20-25.

- Uzal, Marcos. Au dos du monde: Le Vent nous emportera, Abbas Kiarostami. “Vertigo”, núm. 22 (oct. 2001), pàg. 109-110.

- El Viento nos llevará (Le vent nous emportera)(DVD). [Madrid]: Avalon, DL 2011.

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

 

Al comentari, sempre d’urgència com ho són totes les cròniques de festivals, sobre la darrera pel·lícula d’Abbas Kiarostami, amb motiu de la seva presentació a la Seminci de Valladolid del passat any, apuntava cinc elements que defineixen molt bé, penso, el caràcter de la pel·lícula i també la diferenciació que promou respecte altres treballs del director iranià, absorbit ja per part de la cinefília i de la indústria (el film està coproduït pel francès Marin Karmitz) europea.

El més important és el seu grau d’abstracció. Pot intrigar, només al principi, l’objectiu del grup d’homes que arriben a una localitat del Kurdistan iranià procedents de Teheran. Tot sembla indicar que es tracta d’un equip cinematogràfic. No és el primer cop que Kiarostami recorre a aquest estratagema argumental. Però la veritat és que podrien ser buscadors de tresors –així creuen els pobletans quan els veuen deambular pel cementiri-, un equip de reporters televisius, enginyers o aventurers. Kiarostami aconsegueix que el personatge central, el cap de l’expedició, evolucioni sense que s’hagi de tenir gaire en compte el seu present i, per suposat, encara menys del seu passat i de l’imminent futur. Sobre l’abstracció total, sense mecanismes d’identificació –els problemes amb la telefonia mòbil és l’únic tret que reconeix l’espectador- ni disjuntives sobre l’artifici –el pla que mostrava l’equip de rodatge al final de Ta'm e guilass- opera Kiarostami de manera radical: depuració de la imatge, de les impureses de tot procés argumental, de la narració i de les emocions dels personatges. Cinema en grau zero, que no és un terme pejoratiu, sinó la confirmació de que torna als inicis per reinventar-se.

 

 

L’abstracció sotmet també a determinats elements de la planificació del film. Kiarostami no fuig l’estil contemplatiu d’aquells llargs plans generals on algú motoritzat, en cotxe o modesta bicicleta, es desplaça per alguna carretera sense que la càmera s’atreveixi a deixar de filmar-lo, però hi ha un element d’estil vital per l’entramat de la pel·lícula: l’absència de contraplà visual i sonor. El cap de l’equip passa bona part del metratge parlant pel seu mòbil, però mai sentim la veu de l’interlocutor. De la mateixa manera mai veiem els seus col·laboradors quean es dirigeix a ells des de l’exterior de la casa on pernocten. Le vent nous emportera és cinema sense contraplà real, una nova manera de filmar les relacions humanes.

Hi ha a la pel·lícula un canvi gradual d’allò que podríem denominar la paisatgística de Kiarostami. Sense abandonar la peculiar llum de les carreteres polsoses que, per una raó o una altra, transiten molts dels personatges del seu cinema. Le vent nous emportera flueix en uns camps groguencs que assorteixen un efecte diferent sobre les figures humanes de Kiarostami. La càmera recull aquesta llum, i els tints groguencs d’una natura viva, completada per aquests minuciosos plans d’altres fases de l’activitat natural –el brollar dels rierols, l’avançament i replegament dels núvols-, s’incrusten sobre els personatges i, en certa mesura, tot i sonar molt rossellinià, pacifiquen el seu comportament i la seva expressió. La natura endrapa els homes com a Ta'm e guilass, per no remuntar-nos a unes altres obres més llunyanes del director iranià, i els retorna al món amb tota la seva senzillesa.

 

Casas, Quim. El cine reinventado. “Dirigido por”, núm. 286 (enero 2000), pàg. 36-37.