Dossier Film (INCLÒS A Cinema clàssic)
Lo Squadrone bianco
Fitxa tècnica
La crítica diu
Nascut a Roma el 28 de gener de 1892, la seva carrera cinematogràfica va començar en 1913, quan va escriure l’argument de la pel·lícula «La Gloria», realitzada per Baldassarre Negroni. Després el salt fins a la direcció, començant a produir pel·lícules a un ritme que va en raó inversa a l’antiguitat: prolífic en l’època del cinema mut ‒en els tretze primers anys unes 28 pel·lícules‒ corrent de 1926 a 1942 ‒una per any‒ i més aviat escàs des d’aquella data fins al moment de la seva mort, en què només va realitzar cinc films. En total, mig centenar de cintes, mudes o sonores, italianes o estrangeres, a través d’una activitat només interrompuda pels esdeveniments bèl·lics en els quals es va veure sumida la seva pàtria.
D’Augusto Genina ha dit Francesco Bolzoni que va viure les quatre fases decisives de l’aventura del cinema italià: el període mut, l’enfonsament de l’U.C.I. i la fugida cap al cosmopolitisme, la política feixista que va donar origen a les pel·lícules imperialistes i la renovació del neorealisme. El cert és que no és possible veure en ell una direcció única, un pensament preferent, un món poètic en sentit propi. Els temes tractats per ell van de l’històric al brillant, del sentimental al musical. En 1936, amb Lo Squadrone bianco, inicia el cicle èpic de la seva producció, condensat de manera representativa en la trilogia que formen amb L’assedio dell’Alcazar i Bengasi.
Temàtica d’exaltació de valors heroics, del compliment del deure, de l’amor a la pàtria. Amb raó ha sigut considerat Genina (com Gallone i altres de la seva època) com el poeta èpic de la pàtria en l’època feixista. No obstant això, no va estar adscrit ideològicament al feixisme ni es va dedicar a fer política amb el seu cinema, que, en certa manera, estava per sobre d’ella, abastant unes temàtiques més generals, més àmplies, capaces d’enquadrar en qualsevol règim, ja que l’exaltació de valors que en elles es feien podien ser comuns a països de les més diverses concepcions polítiques. En canvi, el que sí que les caracteritza en tot moment, el que mai falta en elles, és l’element dramàtic, sentit d’una manera intensa i peculiar per Genina, que es va sentir presoner d’aquesta suggestió, fins al punt de subordinar a ell altres extrems de la seva pròpia concepció cinematogràfica i fer moltes vegades que els ambients i reaccions dels personatges vinguessin imposats per aquesta suggestió.
Vivanco, José Manuel. Galeria cinematográfica: 19 artistas (pàg. 90-99). Madrid: SIPE, 1960.
Bibliografia
- Castello, Giulio Cesare. Augusto Genina. Venezia: [s.n.], 1959.
- Germani, Sergio Grmek. Il Cinema di Augusto Genina. Torino: Museo Nazionale del Cinema, 1989.
- Leprohon, Pierre. El cine italiano. Mexico: Era, 1971.
- Menu, Maurice. La Fille des Marais: Maria Goretti: “Cielo sulla palude”: d’après le film d’Augusto Genina. Tours: Mame, 1951.
- Vivanco, José Manuel. Galeria cinematográfica: 19 artistas. Madrid: SIPE, 1960.
El cinema italià durant el “Ventennio” feixista va girar entorn dues tendències bàsiques: d’una banda un cinema de consum, comercial i popular, basat en el sistema de gèneres: les comèdies populistes o anomenades de “telèfons blancs”, els films d’aventures (medievals, capa i espasa, pirates, etc.), els melodrames, els musicals (de l’òpera a la revista i la cançó napolitana), el biopic, etc. No s’ha de pensar que aquest cinema de consum manqués de la ideologia afí al règim (la família, el rol de la dona, la feina, allò popular, etc.), però en tot cas aquesta era implícita, subjecta als models genèrics de Hollywood o a les tradicions de l’espectacle autòcton.
L’altra tendència era un cinema explícitament ideològic o inclús polític que complementava la forta incidència del cinema de no ficció (del noticiari LUCE, obligatori i únic a les pantalles italianes, als documentals de propaganda). En aquest cas, es van anar definint tres línies d’acció: un particular revisionisme històric que arrancava a la Roma republicana (com Scipione l´Africano) i, passant pel Renaixement (com Ettore Fieramosca o Condottieri), arribava al Risorgimento (com 1860), sempre glorificant el passat “italià”; una exaltació dels orígens del règim feixista (com Camicie nera o Vecchia guardia); i un cinema bèl·lic, centrat primer en les campanyes colonials i exteriors (com les guerres a Abissínia, Espanya o Albània) i després en la mateixa Segona Guerra Mundial.
Així Lo Squadrone bianco (1936) se situa entre aquell cinema de propaganda bèl·lic-colonial i el cinema d’aventures. Firmada pel veterà Augusto Genina –una quarantena de films entre 1913 i 1927 i una etapa francesa (1928-1936)-, per a ell va significar el retorn a Itàlia, i va ser premiada en la Mostra de Venècia. Encara més tard, contribuiria al cinema feixista amb títols com Sin novedad en el Alcázar/L´assedio dell´Alcazar (1939) i Bengasi (1942), però també a les formes aparentment neorealistes (Il cielo sulla palude i Tre storie proibite). En Lo Squadrone bianco aborda una trama aventurera al desert de Líbia, colònia italiana des de la guerra italo-turca (1911-12), rodada en escenaris naturals, però juntament amb la seva espectacular dimensió aventurera –present en films coetanis britànics, francesos o hollywoodencs- sens dubte promou la campanya contemporània en pro d’Abissínia, sempre sota el designi de construir un imperi colonial africà que remuntaria les seves arrels a l’imperi romà.
José Enrique Monterde (Universitat de Barcelona)