DOSSIER FILM (INCLÒS A Descoberta del món oriental)

Sanshô dayû

L’intendent Sanshô

Fitxa tècnica

Direcció Kenji Mizoguchi
Guió Yoshikata Yoda i Yahiro Fuji
Música Fumio Hayasaka
Fotografia Kazuo Miyagawa
Interpretació Kinuyo Tanaka, Yoshiaki Hanayaki, Kyoko Kagawa, Eitaro Shindo
Producció Japó
Any 1954

La crítica diu

 

Mizoguchi adapta una novel•la d’Ogai Mori que transcorre al segle XI: Sanshô dayû (1954). En aquesta pel•lícula, cada personatge masculí remet a un altre, com si es tractés d’un mirall. Hi ha dos pares: el governador, executat per haver recolzat la rebel•lió dels camperols, i l'intendent Sansho, que exerceix la potestat sobre la vida i la mort dels seus esclaus. Hi ha dos fills: el de Sansho, que es rebel•la contra el seu pare però tria la religió per covardia, i Zushio, el del governador, que col•labora amb els botxins abans de prendre consciència de la seva ignomínia i reduir-los al no-res. En canvi, les dones manquen de doble. La mare de Zushio ho perd tot progressivament: marit, diners, fills, llibertat, honor, i finalment la seva vida. La germana de Zushio, Anju, se sacrifica perquè aquest pugui escapar. Els homes són aquí el vehicle de l'acció —fet poc usual en Mizoguchi—, però són les dones les que poden canviar la destinació. La mare preserva als dos fills amb valentia i els evita el pitjor fins que una falsa sacerdotessa la traeix lliurant-los als mercaders d'esclaus. I Anju canvia la vida del seu germà abans de donar-se la mort. En aquest film, Kenji Mizoguchi exhibeix un pessimisme sense resignació i denuncia les opressions que l’indignen. No obstant això, les seves següents obres estaran menys marcades per la còlera.

 

 

La mort d’Anju a L'intendent Sansho

La naturalesa i la mort viatgen juntes en l'obra de Mizoguchi. En ella, l'aigua és el lloc de l'anihilació i l'angoixa. Un llac és l'escenari on els personatges d'Ugetsu Monogatari (Kenji Mizoguchi, 1953) reconeixen els signes de la mort, on Yuki es lleva la vida i Anju se suïcida ofegant-se en L'intendent Sansho. El que sorprèn en aquestes escenes és la seva calma. L'aigua d'un llac està estancada, com una presència immòbil. La càmera acompanya a qui s'endinsa en ella, s'aparta quan es llança o roman fixa mentre s'enfonsa. Si Mizoguchi té el pudor de no mostrar la mort de Yuki és perquè aquesta dona actua impulsada pel cansament i la tristor, però ensenya la d’Anju perquè la jove escull aquesta solució per protegir la fugida del seu germà. En el cas de Yuki, és un gest de desesperació; en el d’Anju és un sacrifici per la vida del germà. Anju es dirigeix al centre d'un estany situat en un magnífic paisatge. Entra en harmonia amb la naturalesa i ingressa en l'aigua recordant la cançó de la seva mare. Mizoguchi opera un raccord —d'una manera molt rara en el seu estil— per enquadrar d'a prop a Anju conforme avança en l'estany. Se'ns mostra com un fantasma que es fon amb l'aigua, però el pla següent trenca aquesta harmonia en mostrar-nos a Kayano des de lluny, agenollat en l'ombra del bosc, com en una pregària fúnebre. Després, el següent pla ens sorprèn: Anju ja no està aquí. L'aigua de l'estany ja no roman immòbil; les ones revelen que ha engolit a la jove en el seu present etern.

 

Simsolo, Noël. Kenji Mizoguchi. [Madrid]: Diario El País, cop. 2008.

 

 

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Andrew, Dudley ; Cavanaugh, Carole. Sanshô Dayû. London: British Film Institute, 2000.
  • Chion, Michel. Cómo se escribe un guión. Madrid: Cátedra, 1988.
  • Le Dossier Mizoguchi. “Cahiers du cinéma”, núm.  158 (hors série) (août-sept. 1964).
  • Douchet, Jean. La connaissance totale (L’Intendant Sansho). “Cahiers du cinéma”, núm. 114 (déc. 1960), pàg. 55-57.
  • Erice, Víctor. Itinerario Mizoguchi. “Nuestro cine”, núm. 37 (enero 1965), pàg. 15-28.
  • Freixas, Ramon [et al.]. Kenji Mizoguchi: sus obras maestras. “Dirigido por”, núm. 339 (nov. 2004), pàg. 68-71.
  • Fuji Yahiro ; Yoda, Yoshikata. El Intendente Sansho, Kenji Mizoguchi. [S.l: [s.n.], 1954?].
  • Gauthier, Guy. L'Intendant Sansho. “Image et Son”, núm. 349 (avr. 1980), pàg. 24-27.
  • Gourdon, Gilles. L'intendant Sansho. “Cinématographe”, núm. 56 (avr. 1980), pàg. 51.
  • Hernández Les, Juan. Kenji Mizoguchi: el héroe sacrílego. Madrid: JC, cop. 2014.
  • L'intendant Sansho. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 227 (mai 1979).
  • El intendente Sansho (Sanshô Dayû)(DVD). Barcelona: DeAPlaneta, DL 2004.
  • Jacoby, Alexander. Endings...: Sansho dayu. “Sight & Sound”, vol. 22, núm. 12 (Dec. 2012), pàg. 128.
  • Jacoby, Alexander. Mizoguchi Kenji: artist of the floating world. “Sight & Sound”, vol. 18, núm. 4 (Apr. 2008), pàg. 38-41.
  • Jacquot, Benoît. Benoit Jacquot a choisi L'Intendant Sansho, de Kenji Minzoguchi. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 600 (févr. 2013), pàg. 50-55.
  • Kenji Mizoguchi. “Nosferatu”, núm. 29 (enero 1999).
  • Latorre, José María. El legado del Dios de la Piedad. "Dirigido por", núm. 109 (1983), pàg. 64.
  • Miller, D.A. Second time around. “Film Quarterly”, vol. 61, núm. 1 (Fall 2007), pàg. 65-67.
  • Mizoguchi encore. “Cahiers du Cinéma”, núm. 504 (juil.-août 1996), pàg. 64-75.
  • Mizoguchi, Kenji. Mizoguchi Kenji. Paris: Seghers, cop. 1965.
  • Mizoguchi, un clásico desconocido. “Cinestudio”, núm. 29, (enero 1965), pàg. 34-38.
  • Nochimson, Martha P. Sansho the bailiff. “Cineaste”, vol. 33, núm. 1 (Winter 2007), pàg. 74-75.
  • Rayns, Tony. Sansho dayu (Sansho the bandit). “Monthly Film Bulletin”, vol. 43, núm. 506 (Mar. 1976), pàg. 67-68.
  • Santos, Antonio. Kenji Mizoguchi. Madrid: Cátedra, cop. 1993.
  • Santos, Antonio. Sansho Dayu. "Nosferatu", núm. 11 (enero 1993), pàg. 98-100.
  • Sato, Tadao. Kenji Mizoguchi and the art of japanese cinema. Oxford ; New York: Berg, 2008.
  • Serceau, Daniel. Mizoguchi: de la révolte aux songes. Paris: Éditions du Cerf, 1983.
  • Simsolo, Noël. Kenji Mizoguchi. [Madrid]: Diario El País, cop. 2008.
  • Tobin, Yann. La bruit des vagues. “Positif”, núm. 236 (nov. 1980), pàg. 31-34.
  • Tomasi, Dario. Kenji Mizoguchi.  Firenze: Il Castoro Cinema, 1998.
  • Wood, Robin. Mizoguchi. The ghost princess and the seaweed gatherer. “Film Comment”, vol. 9, núm. 2 (Mar.-Apr. 1973), pàg. 32-40.

 

 

 

 

 

Després de l’inevitable aïllament que va suposar la II Guerra Mundial,  l’ inici dels anys 50 del segle XX suposa per al cinema japonès  una certa popularització  i reconeixement a Occident, mitjançant l’exhibició de determinats films als festivals de Venècia  i Cannes. Així, el 1951, Rashomon (Akira Kurosawa, 1950) obté el Lleó d’Or a Venècia, el 1953 i en el mateix festival el Lleó de Plata és per Ugetsu Monogatari (Kenji Mizoguchi, 1953) i el 1954 la Palma d’Or de  Cannes és per Jigokumon (Teinosuke Kinugasa, 1953) mentre que el Lleó de Plata de Venècia és de nou per Kenji Mizoguchi pel film que ara comentem, Sanshô Dayû.

Sanshô Dayû  està rodada en blanc i negre i es basa en un conte d’Ogai Mori que es diu igual i que l’autor va escriure al 1915. Mori va ser un autor literari d’idees progressistes i intenció crítica i moral.  El seu relat adapta l’aparença d’un conte tradicional folklòric que transcorre en una època llunyana, però no és realment una llegenda popular sinó que en realitat està escrit per ell.  Cal dir que l’escriptor domina els recursos expressius  i estilístics per poder fer això.

L’argument de Sanshô Dayû: Tamaki ha perdut al seu marit, alcalde d’un poble, empresonat injustament.  Amb els seus fills  -un nen, Zushiô i una nena, Anju- viatja al lloc on va néixer per refugiar-se’n. Traïts per una sacerdotessa, uns bandits les capturen. Ella és venuda com a prostituta i els fills a l’intendent Sanshô, un cruel funcionari que administra unes  terres que pertanyen a l’ Emperador i que les fa conrear als esclaus que compra. Passen els anys i l’acció es centra en els intents de Zushiô i Anju, ja adults, de recobrar la llibertat i retrobar-se amb la seva mare.

En un primer terme podem dir que s’acostuma a considerar el film com un jidaigeki, un drama històric del Japó medieval  ja que l’acció transcorre a finals del període Heian (el nostre segle XIII). Aquest temps és escollit per Mori, l’autor del relat, i Mizoguchi el respecta. És interessant en aquest aspecte centrar-nos en la figura del propi Sanshô i el que representa en termes de comportament personal dins d’una estructura social determinada. Les motivacions de la crueltat de Sanshô no són de tipus sàdic ni tampoc inherents a la seva personalitat sinó que és el resultat d’una elecció de tipus pràctic: explota als esclaus per fer-los produir més, impressionar als seus superiors com brillant i diligent administrador i així poder pujar a través de l’escala social. Sanshô és un privilegiat que vol encara més privilegis i col•loquialment el podríem  qualificar com un trepa. Per això és un personatge immoral però que no fa res d’il•legal ja que aplica les lleis i treballa al servei de l’Emperador. Curiosament i malgrat el títol, Sanshô no és el protagonista principal del film sinó un personatge secundari que surt comparativament poc al llarg dels 120 minuts que dura aquest. Però la seva figura i la seva actuació afecta als protagonistes reals, Zushiô i Anju, que patiran les conseqüències de les seves decisions.

 

 

En un segon terme, el film és un drama que toca quatre subtemes: la religió, els valors familiars, l’esclavatge i el fet de ser dona en un món controlat pels homes. Respecte a la religió, el film contraposa el paper del budisme respecte a les creences sintoistes que impregnen l’estructura social japonesa de l’època. El pare d’Anju i Zushiô, alcalde del seu poble, és empresonat injustament per voler tractar als camperols amb compassió i partint del principi segons el qual totes les persones són iguals. D’altra banda no és precisament anecdòtic que quan Tamaki, Zushiô i Anju siguin capturats i venuts com esclaus això sigui gràcies a la complicitat d’una sacerdotessa sintoista amb els bandits.

Els valors familiars estan molt presents al llarg del film: la família hauria de tornar a reunir-se i cal viure d’acord amb els valors apresos. Tot i així Anju i Zushiô faran una diferent evolució. La primera resta sempre fidel als valors paterns apresos i al record  de la mare.  Al segon el veiem ja adult totalment embrutit, s’ha convertit en un dels pinxos més cruels i arbitraris de Sanshô, només preocupat pel sake i per sobreviure. Tanmateix, les accions de la seva germana el faran reaccionar i transformar-se moralment, recordar qui és i tornar a lluitar tant per la llibertat com per retrobar-se amb la família.

L’esclavatge que ens mostra el film existeix, ja que es sustenta en uns determinats valors i estructures socials però també se’ns indica el seu caràcter arbitrari i corruptor: ningú no pregunta als venedors quins títols de propietat tenen sobre els protagonistes ni si és legal el que estan fent així com què han fet aquests per ser venuts i estar reduïts a la condició d’esclaus. La conclusió és òbvia: si l’esclavatge no fos beneficiós econòmicament i els valors socials fossin diferents aquest no existiria. I per això podem dir que el film és humanista i amb un missatge moral.

Finalment s’acostuma a considerar a Mizoguchi, amb raó, com un director especialment proper i sensibilitzat pel món femení i que retrata les dificultats de ser dona en un món on els homes porten l’hegemonia. En els cas de L’Intendent Sanshô veiem que, fins i tot en una situació d’inferioritat social general, el fet de ser dona suposa majors possibilitats de patiment, fixem-nos en el que passa tant a Anju com a Tamaki. Aquest últim paper està interpretat per l’actriu Kinuyo Tamaka, en una de les últimes col•laboracions que va fer amb Mizoguchi després de més d’una dècada en la que van treballar junts en 12 films.

En un tercer terme, i si ens centrem especialment en els personatges de Zushiô, el film pot ser considerat fins i tot una cinta d’aventures -dramàtiques però, no lúdiques-  en les quals juguen un paper important l’atzar i la mudable fortuna ja que els dos poden tant ajudar com no a aconseguir els objectius del protagonista, una persona que en bona part del metratge no controla les seves circumstàncies i ha d’enfrontar-se a un entorn hostil i dificultós. Zushiô finalment els aconseguirà tot i que haurà pagat un preu elevat.

Per cloure indicar que Sanshô Dayû s’ha d’entendre també en el context de la seva estrena: una postguerra en la qual Japó ha de retrobar la seva identitat cap a fora i cap a endins més enllà del militarisme bèl•lic. L’èmfasi humanista del film va en aquesta línia i no es refereix només al període històric evocat sinó també al moment contemporani on es va exhibir per primer cop.

 

Joaquim Puig (Universitat Autònoma de Barcelona)