Dossier

Comunicar la incomunicació

01/03/2015

Introducció

 

Al número quatre d’Il Menabò, Elio Vittorini plantejava la necessitat “d’una novetat de mirada (i de judici)” sobre les transformacions associades al procés d’industrialització d’inicis dels anys seixanta. Antonioni és l’únic cineasta italià que va assumir aquesta necessitat, segons el contundent judici d’un crític tan lúcid com Lino Micciché.En 1950, la crisi del neorealisme gairebé no havia estat reconeguda quan Antonioni ja indagava una altra via. La seva proposta de superar el neorealisme fixant l’atenció  en el canvi de les mentalitats no només implica un desplaçament d’allò social cap a allò individual, sinó també un desplaçament simultani des d’allò format a allò informat, d’allò esdevingut a l’esdevenir.

El cinema d’Antonioni funciona “com un mirall de continguts que encara no estan organitzats ideològicament en totes les seves ramificacions” (Renzo Renzi). Allò que distingeix a Antonioni dins del cinema italià contemporani és precisament aquesta actitud, aquest atendre l’esdevenidor. La secularització dels costums gairebé havia començat a Itàlia de finals dels anys cinquanta quan Antonioni va explorar les seves conseqüències a L’Avventura (1960), La notte (1961) i L’eclisse (1962). El seu cinema no es basa en el relat d’allò esdevingut sinó en l’exploració d’allò que comença a succeir; busca en allò no resolt i el filtra a través del pòsit que les vicissituds de la Història han deixat en l’ànim dels individus, “allò que ha quedat en totes les experiències passades dins dels personatges”. Uns personatges que, tanmateix, no s’expressen segons el procediment tradicional del diàleg, sinó a través del seu comportament minuciosament seguit per la càmera. Aquest doble desplaçament, de l’esdeveniment als seus efectes en l’ànim dels individus i de l’explicitat de la paraula a l’ambigüitat dels gestos i els comportaments, serà un constant en tota l’obra d’Antonioni (i una de les raons de la seva importància cultural). Aquesta voluntat d’anticipació, la seva interrogació d’allò irresolt i magmàtic, és una forma de compromís polític. És l’expressió d’un compromís que s’articula al voltant d’un interrogant (i a exigència moral): Què és important examinar, és a dir, que cal prendre com argument de les pròpies històries, de les pròpies vivències, del propi fantasiar?  No és nomes la inadequació dels sentiments el que les pel·lícules d’Antonioni –la seva existència, no el seu argument- posen de manifest, la distància entre allò real i allò possible.

 

 

A L'eclisse, Antonioni tracta de nou la incomunicació amb Delon i Vitti com a protagonistes

 


La inactivitat dels personatges implica una atenuació de les puntes dramàtiques del relat. La construcció dramàtica convencional perd paulatinament protagonisme. L’atenció d’Antonioni no se centra en l’acció, sinó en les seves conseqüències. Fins i tot quan es tracta d’actes aparentment irrellevants, la càmera es demora en l’abans i, sobretot, en el després. S’afirma així la cerca d’un ritme narratiu més proper a la realitat que a les convencions narratives. “El treball d’Antonioni és de restitució: els moments superflus, marginals (les contingències) estan carregats de sentit i mostren la completa ambivalència del temps real” (Tinazzi). En aquest sentit, Antonioni és un cineasta més atent a la veritat que a la versemblança (parafrasejant una intuïció molt primerenca de Francesco Bolzoni), el seu realisme és qüestió de tempo. La narració prescindeix de les seqüències principals, de les accions dramàtiques en sentit convencional i atén més a les conseqüències que a les causes, amb el que se sembla a un sistema d’omissions. Els nexes causals entre les diferents escenes –presents encara a les pel•lícules filmades als anys cinquanta, encara difuminats per certes solucions de muntatge- s’atenuaran després fins gairebé desaparèixer en les seves darreres pel·lícules

 

Torrell, Josep. La lección de Antonioni. En Antonioni, Michelangelo. Para mí, hacer una película es vivir. Barcelona [etc.]: Paidós, cop. 2002. Pàg. 13-31.

 

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema

 


 

Bibliografía

 

- L'Age d'or du cinéma européen chefs-d'oeuvre des années 1950-1970. Denitza Bantcheva (ed.). Paris: Éditions du Revif, cop. 2011.

- Choi, Domin. Transiciones del cine: de lo moderno a lo contemporáneo. Buenos Aires: Santiago Arcos, 2009.

- The Cinema of Central Europe. Peter Hames (ed.). London: Wallflower, 2004.

- Daney, Serge. Perseverancia: conversaciones con Serge Toubiana. Buenos Aires: Ediciones El Amante, 1998.

- Ecos de la modernidad: de Círculo rojo a Valmont. En Moldes, Diego. Cine europeo: las grandes películas. Madrid: JC Clementine, cop. 2008. Pàg. 325-436.

- Font, Domènec. Paisajes de la modernidad: cine europeo, 1960-1980. Barcelona [etc.]: Paidós, cop. 2002.

- Historia general del cine: Nuevos cines: años 60. José Enrique Monterde ; Esteve Riambau (ed.). Madrid: Cátedra, cop. 1995.

- Iordanova, Dina. Cinema of the other Europe: the industry and artistry of East Central European film. London ; New York: Wallflower, 2003.

- Liehm, Mira. Les Cinémas de l'est: [de 1945 à nous jours]. Paris: Éditions du Cerf, 1989.

- Losilla, Carlos. La Invención de la modernidad. Madrid: Cátedra, 2012.

- Martín, Adrian. ¿Qué es el cine moderno? [Santiago de Chile]: Uqbar ; [Valdivia]: Festival Internacional de Cine de Valdivia, 2008.

- Monterde, José Enrique ; Riambau, Esteve ; Torreiro, Casimiro. Los Nuevos cines europeos 1955/1970. Barcelona: Lerna, 1987.

- Nuevos cines europeos (1958-1969): de Cenizas y diamantes a Z. En Moldes, Diego. Cine europeo: las grandes películas. Madrid: JC Clementine, cop. 2008. Pàg. 173-324.

- Sánchez González, Santiago ; Sanz, Beatriz. La Melancolía de la revolución: panorama del cine europeo moderno. Madrid: Fragua, 2006.

- Sorlin, Pierre. Cines europeos, sociedades europeas: 1939/1990. Barcelona [etc.]: Paidós, 1996.

- Torres, Augusto M. Nuevo cine de los países del este. Madrid: Taurus, 1972.

- Vientos del Este: los nuevos cines en los países socialistas europeos, 1955-1975. José Enrique Monterde, Carlos Losilla (ed.). Valencia: IVAC: Festival Internacional de Cine de Gijón: Centro Galego de Artes da Imaxe: Filmoteca Española, 2006.

- Whyte, Alistair. New cinema in Eastern Europe. London: Studio vista ; New York: Dutton Pictureback, 1971.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

 

Films