Dossier

El postmodernisme al cinema

01/04/2014

Introducció

 

El cinema postmodern no té, gràcies a Deu, sants pares ni tan sols patriarques (doncs no li donarem aquesta categoria a qui per cronologia i voluntat de desig ens la ve demanant fa uns anys, Peter Greenaway). Com és sabut, el terme post-modern té una paternitat concreta, la del teòric artístic Charles Jencks, qui als seus escrits dels anys setanta va començar a fer ús d’aquesta terminologia en relació a certa arquitectura aleshores emergent. D’aquella primera aplicació als edificis eclèctics, coloristes, sense estil, de Graves o els Venturi, el terme va anar calant, amb l’èxit ja sabut, i si bé inicialment va haver-hi tendència a circumscriure-ho al terreny de les arts plàstiques, a partir de l’inici de la dècada la paraula va ser elevada a concepte per la filosofia (tant en sentit adversatiu, com en els treballs de Severino i Habermas, com l’apologètic, en Baudrillard o Lipovetski), que després la va inculcar en tots els dominis del saber i les arts, i fins i tot en la nostra vida quotidiana.

 

La carència d’aquests profetes fílmics (els que s’han donat a conèixer en algunes publicacions especialitzades anglosaxones em semblen beats, tardaners o interruptes) permet fer una breu síntesi global a partir de Vattimo, el pensador que sota el meu parer més equilibradament ha analitzat el postmodernisme. Per l’italià, l’experiència postmodernista tracta d’obrir-se a una concepció no-metafísica de la veritat, és a dir, a una paradoxa que interpreti aquesta veritat no a partir del model positiu del saber científic en el que el pensament occidental predominant, el logocèntric, s’ha mogut des del segle XVIII, sinó partint de l’experiència de l’art i, sobretot, dels models de la retòrica. Un impuls (concepció sembla un terme massa monumental) que renunciaria per tant al coneixement metafísic de la veritat i a la seva definició i aclariment, evitant la lluita epistemològica frontal i llur nova postura ideal seria quedar-se amb els marges, amb els confins o rodalies o fins i tot desviaments de la veritat que les arts i la retòrica tortament aconseguida.

 

Naturalment, tant Vattimo en la seva anàlisi com els postmoderns militants en les seves pretensions tenen molt present a Nietzsche, que podria ser investit com l’inspirador apòstol putatiu d’aquest nou nihilisme de les formes com a responsable d’una proposta de substitució de la lògica per la retòrica que escull les vies de l’accés incert, aproximatiu, davant el camí recte, desiderativament metafísic de la lògica. Nietzsche ens pot servir a nosaltres, a més, en aquesta petita teoria del cinema postmodern, pel seu repetit gest d’abandonament d’un centre epistemològic a favor de les fructíferes detencions ales perifèries del sentit; o, com diu el mateix Vattimo, per aquesta voluntat nietszchiana d’abandonar el centre per anar a la X, al punt X, punt desconegut i qui sap si punt de no retorn.

 

La X del cinema postmodern és robusta i pot tenir molta brillantor, doncs alguns dels seus buscadors fílmics han escollit com camí de perdició, de volta, les essències d’una felicitat narrativa antiga i extraviada. Per això, en l’obligadament esquemàtic repàs d’aquest article, farem, a banda d’injustícies i omissions, la divisió entre el cinema postmodern europeu més concís, culte i ritual (Greenaway, Carax, Kaurismäki, Botelho) i l’expansiu, a vegades deliberadament Kitsch post-modern nord-americà-canadenc de Rudolph, Hal Hartley, Egoyam, Araki, Tarantino o Rose Troche (evitaré al text, amb pena, referir-me alguns destacats directors d’aquest cinema –penso en el furiós musical gay sobre la Sida Zero Patience del canadenc John Greyson o la joia del post-modern costumista que és Okoge [1992] del japonès T. Nakajima- per no haver estat estrenades a Espanya).

 

Si la cèlebre concepció de Nietzsche de la mort de Deu significa en el camp de les arts la renuncia a aquet esperit ordenador fonamentalista o fins i tot finalista que marca l’art de la modernitat, de les avantguardes històriques, en el cas particular del cinema la desordenació postmoderna estaria caracteritzada, sota el meu parer, per tres motius recorrents: la desaparició d’un cinema referencial –indiscutiblement canònic (que als anys 50 ó 60 hagués estat el de Hollywood), la trossejada i posterior recuperació caníbal del cos de la narració, i la relativització de certs patrons ideològics o morals (la violència, la sexualitat implícita, la masculinitat dels relats).

 

Molina Foix, Vicente. El cine posmoderno: un nihilismo ilustrado. En  Historia general del cine: El Cine en la era del audiovisual. Vol. 12. Madrid: Cátedra, 1995.

Bibliografía

 

- Aumont, Jacques. L'Oeil interminable : cinéma et peinture.  [Paris]: Librairie Séguier, 1989.

- Begley, Varun. Blade runner and the postmodern: a reconsideration. “Literature/Film Quarterly”, vol. 32, núm. 3 (2004), pàg. 186-192.

- Bordwell, David. La Narración en el cine de ficción. Barcelona [etc.]: Paidós, 1996.

- Campbell, Robert A. Corbin, Carol. Postmodern iconography and perspective in Coppola's "Bram Stoker's Dracula". “Journal of Popular Film and Television”, vol. 27, núm. 2 (Summer 1999), pàg. 41-48.

- Carter, Steven. 'Flare to white': Fargo and the postmodern turn. “Literature/Film Quarterly”, vol. 27, núm. 4 (1999), pàg. 238-244.

- Ferriss, Suzanne Waites, Kathleen. Unclothing gender: the postmodern sensibility in Sally Potter's "Orlando". “Literature/Film Quarterly”, vol. 27, núm. 2 (1999), pàg. 110-115.

- González Requena, Jesús. El Discurso televisivo: espectáculo de la posmodernidad. Madrid: Cátedra, 1988.

- Imbert, Gérard. Cine e imaginarios sociales: el cine posmoderno como experiencia de los límites (1990-2010). Madrid: Cátedra, 2010.

- Lacasse, Germain. La postmodernité: fragmentation des corps et synthèse des images. “Cinémas”, vol. 7, núm. 1-2 (automne 1996), pàg. 167-184.

- Leitch, Thomas M. Adaptation and/as/or postmodernism. “Literature/Film Quarterly”, vol. 38, núm. 3 (2010), pàg. 244-246.

- Lipovetsky, Gilles. La Pantalla global: cultura mediática y cine en la era hipermoderna. Barcelona: Anagrama, 2009.

- Markus, Sasa. La Parodia en el cine posmoderno. Barcelona: UOC, 2011.

- Molina Foix, Vicente. El cine posmoderno: un nihilismo ilustrado. En  Historia general del cine: El Cine en la era del audiovisual. Núm. 12. Madrid: Cátedra, 1995. Pàg. 151-166.

- Mortimer, Barbara. Portraits of the postmodern person in Taxi driver, Raging bull, and The king of comedy. “Journal of Film and Video”, vol. 49, núm. 1-2 (Spring-Summer 1997), pàg. 28-38.

- Navajas, Gonzalo. Más allá de la posmodernidad : estética de la nueva novela y cine españoles. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, 1996.

- Orellana Gutiérrez de Terán, Juan. Celuloide posmoderno: narcisismo y autenticidad en el cine actual. Madrid: Encuentro, cop. 2010.

- Orr, Stanley. Postmodernism, noir and The usual suspects. “Literature/Film Quarterly”, vol. 27, núm. 1 (1999), pàg. 65-73.

- Pigoullie, J.-F. Les années 80 ou le religieux postmoderne. “Positif”, núm. 340 (juin 1989), pàg. 18-21.

- Pollard, Tom. Postmodern cinema and the death of the hero. “CineAction”, núm. 53 (Nov. 2000), pàg. 40-49.

- Screening europe: image and identity in contemporary european cinema. Duncan Petrie (ed.). London: British Film Institute, 1992.

- Vidal Villasur, Belén. Entre el clacisismo y la postmodernidad: la reinvención del pasado en la adaptación fílmica contemporánea. “Archivos e la Filmoteca”, núm. 39 (oct. 2001), pàg. 141-161.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

 

Films