Donar cabuda
Perejaume

Perejaume

17/11/2021 - 30/03/2022

ENTRADA GRATUÏTA (Clica sobre la icona)

Sala d'exposicions

Donar cabuda | Perejaume

Horaris

De dimarts a divendres, de 10h a 14h i de 16h a 20.30h

De 13h a 14h l'exposició continua a les sales de projecció, excepte els dies 17, 19 i 30 de novembre, 14 i 15 de desembre, 18 de gener, 22 de febrer i 29 de març i altres dates puntuals.

Dissabte i diumenge, de 16h a 20.30h.

Adquireix aquí la teva entrada GRATUÏTA

 

Enmig del Raval és ben fàcil de veure l’espai actual de la Filmoteca com un sot de projeccions. Així mateix, en l’activitat de la institució, les funcions de conservació, arxiu, receptacle i niuada d’imatges hi són ben presents. Totes dues coses ens han convidat a mostrar aquest pla fix d’un projector que, encarat a un sot enmig d’un camp, s’estarà quatre mesos fent per manera de restituir algunes imatges al món.        

No sé pas fins a quin punt, amb aquesta proposta de restitució, plantació i repòs, podem donar una mica de cabuda, tot alliberant el corresponent racó de món de la seva saturació. És ben fàcil que l’operació quedi convertida, al capdavall, en una imatge afegida més. Però!        

Fa anys que predico aquest gest de tornar les obres al món, sota el propòsit que creació i dissolució convisquin més entrellaçades. Com més fèrtilment entrellaçades, millor. I no cal dir que la fertilitat es dóna en la mesura que, més o menys lentament,  qualsevol creació es deixa reabsorbir en el medi. Les relacions entre fertilitat i conservació serien ben complexes de resseguir, però és evident que a l’hora d’intervenir en un espai com l’actual, que es mostra com més va més atapeït d’imatgeria, l’alternativa entre fer lloc i fer nosa resulta cada vegada més clara i decisiva.           

En una terra rica del seu esperit, qualsevol lloc estotja lloc i en treu a voler per poc que s’hi faci vida. En canvi, en una terra d’emmagatzematge i prou, arriba un punt que no hi ha lloc valent, ni on criar-ne de nou.      

Així com hi ha el cinema mut, amb tota l’agitació d’imatges que va comportar fa més d’un segle, no sé si no podríem parlar d’un cinema cec per anomenar la sotapervivència d’imatjaments que no s’han volgut formar encara: cabuda d’imatges just amb la mínima presència d’imatge per copsar el fons de cabuda. Meravella de pensar en l’absència de forma com un estat previ a la presència de forma i no pas com una privació de forma. Meravella de pensar en la llum encara sense néixer d’un cinema que no es pot imaginar perquè les seves imatges prefereixen de viure colgades, atrapades en la magnitud general, encriptades, negres dins la terra negra.            

Tornem al gest de l’acció. Olor mig d’herba brunzida, mig d’herba esclafada pel pes de la llum. Ara la projecció cinematogràfica nocturna sobre terrossos i gleves planteja un altre ordre de qüestions: ¿La il·lusió d’espai del cinema pot regenerar un camp? ¿Podem concebre unes tiges d’herba com unes imatges botànicament renascudes? ¿Pot sorgir, posem per cas, un bri de fenàs d’una escena actuada? ¿D’una terra regada d’imatges n’ha crescut mai cap tija viva?   

Perejaume

Crèdits

UNA PRODUCCIÓ DE

Filmoteca de Catalunya

Departament de Cultura

Artista

Perejaume

Comissariat

Jaume Coscollar

Marina Vinyes Albes

Agraïments:

LOOP

Donar cabuda | Perejaume (Castellano)

Donar cabuda | Dar cabida

En medio del Raval, es muy fácil ver el espacio actual de la Filmoteca como un foso de proyecciones. Asimismo, en la actividad de la institución, las funciones de conservación, archivo, receptáculo y anidada de imágenes están muy presentes. Ambas cosas nos han invitado a mostrar este plano fijo de un proyector que, encarado a un foso en medio de un campo, pasará cuatro meses tratando de restituir algunas imágenes al mundo.

No sé hasta qué punto, con esta propuesta de restitución, plantación y reposo, podemos dar algo de cabida, liberando el correspondiente rincón de mundo de su saturación. Es muy fácil que la operación quede convertida, en definitiva, en una imagen añadida más. ¡Pero!

Hace años que predico este gesto de devolver las obras al mundo, bajo el propósito de que creación y disolución convivan más entrelazadas. Cuanto más fértilmente entrelazadas, mejor. Y no hace falta decir que la fertilidad se da en la medida en que, más o menos lentamente, cualquier creación se deja reabsorber en el medio. Las relaciones entre fertilidad y conservación son complejas de por sí, pero es evidente que a la hora de intervenir en un espacio como el actual, que se muestra cada vez más colmado de imaginería, la alternativa entre hacer hueco y ocupar un hueco resulta cada vez más clara y decisiva.

Así como existe el cine mudo, con toda la agitación de imágenes que supuso hace más de un siglo, no sé si no podríamos hablar también de un cine ciego para nombrar la pervivencia de posibles imágenes que no se han querido formar aún: cabida de imágenes justo con la mínima presencia de imagen para vislumbrar el fondo de cabida. Maravilla pensar en la ausencia de forma como un estado previo a la presencia de forma y no como una privación de forma. Maravilla pensar en la luz aún sin nacer de un cine que no puede imaginarse porque sus imágenes prefieren vivir sepultadas, atrapadas en la magnitud general, encriptadas, negras en la tierra negra.

Volvamos al gesto de la acción. Olor medio a hierba atizada, medio a hierba aplastada por el peso de la luz. Ahora la proyección cinematográfica nocturna sobre un suelo cavado plantea otro orden de cuestiones: ¿La ilusión de espacio del cine puede regenerar un campo? ¿Podemos concebir unos tallos de hierba como unas imágenes botánicamente renacidas? ¿Puede surgir, por ejemplo, una brizna de fenazo de una escena actuada? ¿De una tierra regada de imágenes ha crecido alguna vez un tallo vivo?

Perejaume

Donar cabuda | Perejaume (English)

Donar cabuda | Make Room

In the middle of the Raval it is very easy to see the current space of the Filmoteca as a trench of projections. Likewise, within the activity of the institution, the functions of conservation, archive, receptacle and hoarding of images, are very present. Both things have invited us to show this fixed plane of a projector that, facing a ditch in the middle of a field, will spend four months endeavouring to restore some images to the world.

I don't know to what extent, with this proposal for restitution, planting and rest, we'll be able to make a bit of room, liberating the corresponding corner of the world of its saturation. In the end, it is very easy for the operation to take the form of yet another image. But!

For years now, I have been preaching this gesture of returning works to the world, with the aim that creation and dissolution coexist in a more intertwined way. The more fertilely they are intertwined, the better. And it goes without saying that fertility arises, to the extent that, more or less slowly, any creation becomes reabsorbed into the environment. The relations between fertility and conservation are complex by nature, but it is clear that when intervening in a space like the current one, which is increasingly crowded with imagery, the alternative between creating a gap and occupying a gap becomes increasingly clear and decisive.

Just as silent film exists, with all the agitation of images it entailed more than a century ago, I wonder if we could not talk about blind film as a name for the prevalence of possible imaginings, images that have that have not yet wanted to take form: just the right capacity of images, with a minimal presence to glimpse what lies in the background. It is wonderful to think of the absence of form as a state prior to the presence of form and not as a deprivation of form. Wonderful to think of the as yet unborn light of a cinema that cannot be imagined because its images prefer to remain inhumed, trapped in the general magnitude, encrypted, black in the black earth.

Let's go back to the gesture of the action. A smell halfway between ruffled grass, and that of grass crushed by the weight of light. The nocturnal film projection on tilled earth now raises a different order of questions: Can the illusion of cinema space regenerate a field? Can we conceive of stalks of grass as images botanically reborn? For example, can a blade of fescue, arise from an enacted scene? Has anything ever sprouted from a land irrigated with images?

Perejaume