Amb una llarga trajectòria a l’esquena, i encara en actiu, el cinema del britànic Terence Davies ha esdevingut un retrat privilegiat de l’Europa del segle XIX i XX i el reflex d’una certa educació sentimental dels temps que li han tocat viure.
La pel·lícula inaugural d’aquesta 25a edició és Reste un peu, de Gad Elmaleh, un film sobre la identitat en el sentit més ampli. Amb un repartiment format pels pares i amics del director, no és una pel·lícula sobre el judaisme, malgrat que aborda la cultura jueva sefardita, amb els seus costums i tradicions.
En la seva vuitena temporada, el cicle Per amor a les Arts s’ha consolidat com un mirall; un mirall en què les activitats relacionades amb diverses disciplines artístiques proposades per les diferents entitats i institucions implicades es reflecteixen en una pel·lícula que les il·lustra, les amplia o les distorsiona per aportar-hi noves perspectives.
Érik Bullot
La comèdia esperpèntica i escatològica de Francesc Betriu, situada al barri Xino de Barcelona i amb el barcelonisme extrem com a teló de fons, va irritar tant la censura de 1975 que va patir una vintena de talls, que ara s’han pogut recuperar en el procés de digitalització.
El cinema del britànic Terence Davies ha esdevingut un retrat privilegiat de l’Europa del segle XIX i XX i el reflex d’una certa educació sentimental dels temps que li han tocat viure. Nascut a Liverpool el 1945, va créixer durant la postguerra en una família obrera, experiència que ressona profundament en la seva obra. Les seves vivències com a homosexual en una societat conservadora, la relació amb la religió i el pas inexorable del temps són temes recurrents en les seves pel·lícules.
Nascuda a Itàlia en el si d’una família acomodada de Torí, es va traslladar a París quan era una nena per la convulsa situació creada per les Brigades Roges al seu país. Va estudiar teatre a l’Ecole des Amandiers de Nanterre, dirigida pel prestigiós cineasta Patrice Chéreau, que li va brindar el debut al cinema amb la pel·lícula Hotel de France el 1987. Precisament els records a la prestigiosa escola de Chéreau a finals dels vuitanta son la base del seu darrer treball com a directora, Les Amandiers (La gran juventud), que enceta el cicle.
La presentació de Yi Yi al festival de Cannes de l’any 2000 va ser la revelació d’una de les grans figures del cinema oriental, però la seva prematura mort el 2007 va convertir aquest en el seu darrer llargmetratge i va frustrar les possibilitats de difusió de la seva obra. Ara un breu cicle permet recuperar quatre dels seus llargmetratges, inclòs Yi Yi, en una oportunitat única per acostar-se a la filmografia d’un cineasta tan important com desconegut.
L’estiu és tradicionalment una època de gran afluència de públic a la Filmoteca de Catalunya, i enguany s’ha tornat a demostrar amb unes ocupacions que s’acosten a les xifres prepandèmiques.
Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948) va iniciar la seva carrera d’escriptor com a crític i periodista cinematogràfic a la revista Fotogramas, on les seves famoses entrevistes inventades i les crítiques de films mai vistos ja mostren la seva enorme capacitat de fabular i de difuminar els límits entre ficció i realitat, entre veritat i mentida, que caracteritza la seva obra literària.
