De l'1 al 21 de maig, el cicle reuneix els sis primers llargmetratges d'aquesta cineasta noruega, recentment digitalitzats por la Biblioteca Nacional de Noruega i considerats l’etapa més estimulant de la trajectòria d'una directora poc coneguda a descobrir.
El cinema de la noruega Anja Breien (Oslo, 1940) es caracteritza per una gran diversitat formal i temàtica, però amb una mirada coherent i crítica sobre la societat. Formada a l’IDHEC de París, sense referents femenins, va desenvolupar una veu pròpia que des dels inicis, amb Violación (1971), qüestiona el sistema judicial, la culpa, les estructures de poder amb un estil proper al documental.
Amb el seu film més emblemàtic, Las esposas (1975), resposta a Husbands de Cassavetes, explora els rols de gènere i la possibilitat de trencar-los, un tema central en la seva obra. Tot i rebutjar l’etiqueta de feminista, Breien defensa que les seves pel·lícules ofereixen un punt de vista femení sobre problemes universals. Films com El juego serio (1977), La herencia (1979) o Caza de brujas (1981) mostren la seva voluntat de trencar convencions i explorar temes com la moral o la intolerància, amb un ús destacat del paisatge i la natura, i una poètica capaç de reflectir tant la realitat com els somnis.
Anja Breien
Anja Breien (Oslo, 1940) és una de les directores noruegues més reconegudes. Al llarg de la seva carrera com a cineasta, va exercir diverses funcions: va dirigir, va escriure guions, va gestionar produccions i va assistir a altres directors. Juntament amb Vibeke Løkkeberg i Laila Mikkelsen, Breien va contribuir a establir la cara femenina de la nova onada del cinema noruec.
Les pel·lícules d'Anja Breien, sovint comparades amb les de la cineasta belga Chantal Akerman, superen el cànon avantguardista modernista a causa del seu caràcter personal. El seu pare va ser l’escriptor Hans Breien. Interessada en l'art i la literatura, es va convertir en membre de l'Åndeklubb (Club de l'Esperit) de Lauritz Johnson, un club de lectura per a joves del que també formava part, entre d'altres, el poeta Jan Erik Vold. Després de graduar-se a l'institut, Breien va treballar com a ajudant de supervisió de guió a la pel·lícula de Nils R. Müller, Det store varpet (1960). Aquest mateix any, se'n va anar a estudiar França per aprendre l'idioma. A continuació, va cursar estudis intermedis de francès a la Universitat d'Oslo i, el 1962, va ser admesa a la prestigiosa escola de cinema IDHEC de París. El seu treball final es va titular L’estètica visual al cinema suec.
De tornada a casa, i després d’algunes col·laboracions i dirigir alguns curts. amb els seus dos primers llargmetratges Breien va establir de forma clara la seva veu autoral i va irrompre amb força tant al seu propi país com al panorama internacional. Violación (1971), basat en un guió de Per Blom i ella mateixa, va ser seleccionada a la Quinzena de Cineastes de Cannes. Las esposas (1975) es va convertir en una de les pel·lícules més reeixides, comentades i analitzades de la història del cinema noruec. Estava basada en Jenteloven, un projecte teatral amb un enfocament feminista, en què van participar tant Breien com les tres protagonistes, Frøydis Armand, Katja Medbøe i Anne Marie Ottersen. La pel·lícula va causar sensació i va tenir dues seqüeles amb deu anys de diferència, el 1985 i el 1996.
A més de Jenteloven de Liv Køltzow (1974), Breien va desenvolupar la seva faceta de directora de teatre amb Espectres d'Ibsen, en col·laboració amb Pål Løkkeberg (1972), totes dues per al Teatre Nacional. Al Den Nationale Scene ha dirigit Sommersolverv (1982), de Paul Osborne, Bess (1983), d'Arne Skouen, i La dansa de la mort (1984), d'August Strindberg. La seva adaptació de la novel·la de l’escriptor suec Hjalmar Söderberg, El juego serio (1977) va ser seleccionada al Festival de Chicago i li va valer a la seva protagonista Lil Terselius el premi Guldbagge del cinema suec a la millor actriu el 1979.
Les dues pel·lícules que més han contribuït a la seva reputació internacional, tant per l’atenció que van rebre en festivals com per la seva àmplia distribució van ser La herencia (1979), seleccionada a la competició oficial del Festival de Cannes, i Caza de brujas (1981), que va rebre una menció honorífica al Festival de Cinema de Venècia per la seva reconstrucció històrica, a més del premi Pasinetti a la millor actriu. Aquesta fructífera etapa la conclou El pájaro de papel (1984), un elegant thriller escrit en col·laboració amb Knut Faldbakken, que va obtenir el premi del jurat al Festival de Chicago i els reconeixements dels premis Amanda del cinema noruec a millor fotografia (Erling Thurmann-Andersen) i banda sonora (Jan Garbarek). Seguiria amb alguns projectes de ficció després de la primera seqüela de Las esposas, Hustruer 10 År Etter (1985). A Smykketyven (1990), escrit amb el psicòleg i escriptor Carl-Martin Borgen, es descriu la crisi vital d’un home i com afecta la seva relació amb les dones que l'envolten. Va escriure el guió de Trollsyn (1994), sobre l'única supervivent de la pesta negra en un poble noruec, però va deixar la direcció a càrrec d'Ona Solum. El seu últim llargmetratge va ser Hustruer III el 1996.
