El nou cicle posa en valor la tasca de restauració de les filmoteques d’arreu del món. Els dies 1, 3, 10 i 27 de febrer, a la Sala Chomón, es projectarà aquesta comèdia musical recuperada el 2024 gràcies a la Cinémathèque Royale de Bèlgica i L’Immagine Ritrovata de Bolonya, en col·laboració amb la Fondation Chantal Akerman.
De bell nou
La restauració cinematogràfica viu un moment únic, amb seccions als principals festivals internacionals, mostres especialitzades arreu del món, la creixent col·laboració entre filmoteques i el ventall de possibilitats tècniques del món digital.
En sintonia amb aquest moment vibrant neix un nou cicle transversal que obre una finestra per presentar cada mes una restauració o remasterització amb la voluntat de retornar a la gran pantalla títols que difícilment hi són vistos en condicions òptimes: clàssics de tots els temps, films oblidats, menystinguts o simplement malmesos, que reclamen ser recuperats amb la màxima fidelitat al seu esperit original.
Gràcies al treball rigorós de professionals i d’institucions d’arreu del món, De bell nou recupera restauracions i noves digitalitzacions que responen al mateix impuls: el de donar un nou alè de vida al material existent, des de la convicció que l’acte de veure, i reveure, fa de totes les pel·lícules del passat cinema contemporani.
Obre la programació Golden Eighties (1987), l’única comèdia musical de Chantal Akerman, que la definia com “burlesca, tendra, frenètica”. La recuperació s’ha dut a terme gràcies a la col·laboració de la Cinémathèque Royale de Bèlgica i la Fondation Chantal Akerman al laboratori L’Immagine Ritrovata de Bolonya, a partir dels negatius originals en 35 mm i de la mescla de so original sota la supervisió de Luc Benhamou, director de fotografia de la pel·lícula i col·laborador habitual de la cineasta.
Diumenge 1 de febrer 21.00 h
Dimarts 3 de febrer 20.00 h
Dimarts 10 de febrer 17.00 h
Divendres 27 de febrer 20.30 h
Sala Chomón
Golden Eighties
CHANTAL AKERMAN, 1986. Suïssa-França-Bèlgica. VOSC. 96’. DCP.
En unes galeries comercials de Brussel·les, empleats i clients se submergeixen en una fantasia coral feta de passions i embolics amorosos. Canten i ballen sota la mirada d’un maliciós cor de perruqueres i de nois ociosos que, a poc a poc, esdevindran testimonis d’un entramat de seduccions i desenganys d’allò més enrevessat.
Amb lletres originals de la cineasta, el musical conjuga l’esperit dels clàssics de l’MGM i l’univers de Demy, i tot a través d’una mirada política que es fa present a través de l’humor i la lleugeresa. Acompanyada d’un extens equip tècnic, Akerman crea una polifonia majestuosa de llums, colors i moviment que avui s’ha pogut recuperar gràcies a una restauració fidel a la seva ambiciosa concepció visual.
“D’entrada, el desig de fer una comèdia. Una comèdia sobre l’amor i el comerç. Burlesca, tendra, frenètica. Una comèdia en què els personatges parlin de pressa, es moguin de pressa i sense parar, empesos pel desig, els remordiments, els sentiments i la cobdícia; que es creuin sense veure’s, que es vegin sense arribar a interactuar i es perdin per retrobar-se finalment. Una comèdia que, a mesura que avanci, vagi precipitant les intrigues mentre els sentiments dels personatges s’exasperen i els seus moviments són cada cop més ràpids… Com una màquina boja que s’embala, que s’embala fins que, de sobte, retroba la calma en l’última imatge, on, per primera vegada, es deixa entreveure finalment, sota la llum del sol ponent, el món exterior: l’altra vida.”
Chantal Akerman
(Cahier des Ateliers des Arts, 1982)
Els vuitanta no van ser uns anys precisament daurats. Més enllà de la mirada nostàlgica amb què la cultura popular els ha consagrat, la seva esplendor només es pot entendre sobre un fons de desigualtats i incertesa. Les dinàmiques de mercat van acabar engolint les proclames de llibertat sexual i identitària que tot just agafaven embranzida, i així, tota una il·lusió col·lectiva de progrés i d’optimisme va anar deixant pas a un immobilisme general.
Tornar avui a Golden Eighties ens convida a observar fantasies de futur des d’un present que les ha vist fracassar, i restaurar-la l’acompanya d’una nova paradoxa que de ben segur hauria celebrat la cineasta: la necessitat de fer ressorgir la màscara, d’intensificar-ne els colors per desenterrar les esquerdes que s’amaguen a sota.
Avui, el fet de recuperar-la també ens permet parlar d’una de les facetes menys conegudes d’Akerman: el gust per la comicitat. Un gust que travessa gairebé totes les seves pel·lícules a partir del treball amb el cos i la seva fricció amb l’espai; però si en altres films s’articula des de l’absència o el silenci, aquí es capgira fins a convertir-se en soroll constant, excés i frenesí. Per sota de l’interès d’ironitzar o articular una crítica punyent, trasllueix la passió per filmar uns cossos que s’activen, juguen i s’afecten.
La restauració
Tot i que els negatius originals de la pel·lícula es conserven, l’ús per generar còpies de distribució els ha desgastat. El mateix passa amb el so: el pas del temps ha degradat la qualitat de les mescles. En casos com aquest, conèixer la intenció de la cineasta és clau per recuperar el color i el so tal com havien estat concebuts, i per això va ser clau la supervisió de Luc Benhamou, col·laborador habitual d’Akerman, que va donar directrius sobre la idea original del film: Benhamou tenia clar que cada espai (el bar, la botiga de roba i la perruqueria) havia de ser fàcilment reconeixible a partir d’una il·luminació i una atmosfera pròpies. Ell mateix havia treballat al rodatge com a ajudant del director de fotografia, Gilberto Azevedo, i en recordava bé els reptes creatius.
El principal obstacle era la il·luminació amb tubs de neó i llums de colors, que tendia a uniformitzar l’aspecte dels espais recreats. Per aquest motiu, el treball d’etalonatge va ser determinant a l’hora d’assegurar una transició coherent i clara entre els diferents universos que coexisteixen a la pel·lícula. Prèviament, la imatge es va escanejar a la Cinematek de Bèlgica amb un sistema d’infraroigs i als laboratoris de L’Immagine Ritrovata, a Bolonya, on es van eliminar pols, taques i ratllades. A més, gràcies a l’ús de programari tècnic especialitzat, també es van poder corregir problemes d’estabilitat, pampallugueig (flicker), i variacions de llum, tot preservant el gra original de l’obra.
Les bandes sonores també es van restaurar a Bolonya a partir d’una combinació de diferents fonts: com que la mescla principal era incompleta (hi faltaven uns dinou minuts), aquests fragments es van recuperar a partir de materials alternatius, que també van servir per a dos passatges especialment deteriorats.