Cicle
Aula de cinema 2015-2016
07/10/2015 - 25/05/2016
L’Aula de Cinema fa 18 anys! Vine a celebrar-los amb nosaltres!
Enguany, l’Aula arriba a la seva majoria d’edat, i a més de les presentacions habituals a càrrec de professors universitaris, per a celebrar-ho hem pensat en diverses activitats que esperem interessin a tots els afeccionats al cinema: es podran anar descobrint a les xarxes socials de la Filmoteca a través del hashtag #Aula18, així com al nostre web, al programa imprès i als dossiers didàctics que cada setmana publiquem amb la col·laboració de la Biblioteca del Cinema.
Una de les propostes estrella d’aquests 18 anys de l’Aula de Cinema té a veure amb els seus coetanis, amb els joves que durant aquest curs facin, també, 18 anys. Al llarg de tot el temps que duri el curs d’Aula de Cinema d’enguany, tots els joves nascuts l’any 1997 rebran, com a regal d’aniversari, una carnet d’Aula de Cinema vàlid per a totes les sessions d’aquest programa.
Per rebre aquest carnet, adreceu-vos a les taquilles de la Filmoteca o sol·liciteu-lo a filmoteca.informacio@gencat.cat
Matriculació:
A partir del 15 de setembre a la Filmoteca (de 10 h a 15 h de dimarts a divendres i de 16 h a 21.30 h, de dimarts a diumenge).
Preus:
Entrada individual per sessió: 4 € (3 € reduïda)
Carnet Aula de Cinema (30 sessions, nominal): 45 €
Amb la col·laboració de
- UB – Universitat de Barcelona
- UAB – Universitat Autònoma de Barcelona
- UPF – Universitat Pompeu Fabra
- URL – Universitat Ramon Llull – Blanquerna
- Bande à Part
- ELISAVA
- ESTUDIODECINE
Programa
Els gèneres - El suspens
Sessió ajornada pel trasllat de la Filmoteca de Catalunya al nou edifici del Raval.
Els gèneres: El cinema negre
Sessió ajornada pel trasllat de la Filmoteca de Catalunya al nou edifici del Raval.
Un clàssic del cinema japonès: Cuentos de Tokio
Un matrimoni ja gran decideix visitar els fills a Tòquio i comproven amb tristesa que només són una càrrega per a ells.
Els gèneres – El terror: Peeping Tom
Estrenada en el seu moment amb el títol d'El fotógrafo del pánico, aquesta pel·lícula emblemàtica de Michael Powell, és una de les més insòlites mirades al poder depredador de les imatges cinematogràfiques, tot ben lligat dins una iconografia on hi roman una història tradicional de terror.
El Free Cinema britànic
Arthur, rodejat de màquines i sirenes enmig de la simfonia de grisos que caracteritza la fàbrica de metal·lúrgia on treballa, espera cada setmana que arribi el dissabte a la nit per poder-se divertir.
La Nouvelle Vague francesa
Cléo, una cantant jove, espera els resultats d'unes anàlisi mèdiques. Té por de tenir càncer. Des de la superstició a la por, de la rue de Rivoli al Café du Dôme, Cléo viu noranta minuts - la durada exacta del film- ben particulars.
El nou cinema polonès
Durant un cap de setmana, dos homes i una dona conviuen a bord d'una barca de plaer. Les tensions comencen quan l’home jove comença a interessar-se per la dona de l’altre.
La modernitat (1): L'eclisse
Vittoria trenca la relació amb el seu promès cansada d'esperar que arribi el dia del casament i d'estar sempre tancada en el seu apartament. Per consolar-se visita la seva mare, que viu a l'edifici de la Borsa i en aquell ambient coneix Piero amb el qual inicia una relació amorosa.
La modernitat (2): Otto e mezzo
Un director de cinema amb una forta crisi creativa descansa en un balneari abans començar la realització del seu proper film. Durant la seva estància allà s’haurà d’enfrontar, de manera implacable, amb els seus propis fantasmes, tant reals com imaginaris.
La modernitat (3): Persona
El film narra la relació que s'estableix entre una famosa actriu de teatre que ha perdut la paraula a l'escenari, sense cap motiu físic aparent, i la infermera que la cuida, una dona que no para de xerrar.
El Nou Cinema Alemany
Enfollit, Ernst Küster mata un dia el seu superior a la fàbrica i se suïcida. La viuda no entén els fets, però se li explica que es tracta d'una lluita social. Mamà Küster que es va quedant sola, abandonada pels seus fills, s’afilia al Partit Comunista, però la seva figura serà utilitzada a les properes eleccions.
El New Hollywood
Aquest biopic sobre la figura del cèlebre boxador Jake la Motta, no és, però, un film de boxa convencional sinó una nova aproximació del tàndem Scorsese-Schrader al tema de la redempció mitjançant una ferma i enèrgica panoràmica de la seva vida que va des de l'ascensió i la fama fins als anys de decadència en què el púgil treballà de “entertainer” en un club nocturn.
Caché
Un periodista comença a rebre videos rodats d'amagat on surt amb la seva família. Els videos també van acompanyats de dibuixos inquietants que el fan sentir-se amenaçat.
La sistematització del llenguatge
A principis del segle XX, una sèrie de directors d'arreu van contribuir a fixar algunes convencions del llenguatge cinematogràfic. Sens dubte, un d'aquests cineastes va ser John Ford.
L'escola nòrdica dels anys 10 i 20
Carl Theodor Dreyer, Victor Sjöström i Mauritz Stiller són alguns dels píoners del cinema nòrdic més coneguts.
L'expressionisme alemany
El cinema expressionista alemany forma part d'un moviment cultural més ampli que es va produir en aquell païs a principis del segle XX i que reflectia un clima social determinat, marcat per la depressió anímica generada per la derrota a la Primera Guerra Mundial.
El naturalisme infiltrat a Hollywood
El corrent estètic naturalista també va tenir el seu reflex en el cinema. Són nombrosos els films que indaguen en la naturalesa humana, particularment en els seus aspectes més foscos.
Realisme a l'americana
El realisme europeu també va tenir una vessant americana. Un corrent que, com diu el seu nom, intentava captar la realitat, fer-la ben evident en la pròpia posada en escena. Avui passem "The Crowd", de King Vidor, un clàssic d'aquest corrent cinematogràfic.
L'impressionisme francès
Encara més enllà del naturalisme, l'impressionisme francès valorava l'estil directe, l'emoció, la narració psicològica.
Avantguarda i documental
Qualsevol títol de Robert J. Flaherty podria haver servit per il·lustrar aquesta sessió, que ens presenta Ludovico Longhi (UAB), però la projecció escollida serà Tabú, que Flaherty va rodar amb Murnau.
Immigrants europeus als EUA
La Primera Guerra Mundial va provocar la fugida de molts cineastes europeus als Estats Units. En aquesta sessió revisem la important contribució d'aquests cineastes immigrats —Lubitsch, von Sternberg, Murnau, von Stroheim, Sjöström— a la indústria cinematogràfica nord-americana.
El realisme francès
Jean Renoir és, sens dubte, una figura cabdal del cinema francès, un pont entre diverses generacions amb una influència notable en diversos moviments cinematogràfics europeus.
Els gèneres: Aventures
Continuem l'exploració dels gèneres cinematogràfics amb els films d'aventures, que sovint adapten a la pantalla novel·les del mateix gènere i que constitueixen una font inesgotable d'èxits per a la indústria.
Els gèneres: La comèdia
Segurament, la comèdia és el gènere cinematogràfic més antic de tots, i un dels més populars. Des dels films silents i fins a l'actualitat, milers de films s'inscriuen en aquest gènere caracteritzat pel seu to optimista, amb tocs d'humor o d'ironia i sovint amb un final feliç. Avui "Arsenic and Old Lace" serveix per il·lustrar el gènere.
La superació del neorealisme
El neorealisme va tenir una vida relativament curta. La superació de la situació de postguerra i l’entrada de nous capitals a Itàlia fa que la situació econòmica i social millori i provoca que els principis en els que es basava el moviment quedin obsolets. "Il Grido" mostra una nova sensibilitat allunyada dels principis rectors del neorealisme.
Gèneres: El western
Si hi ha un gènere associat a la indústria cinematogràfica del Hollywood, aquest és el Western. L'acció d'aquests tipus de films se situa al Far West, sobretot durant la segona meitat del segle XIX. El seu to èpic ha permès, des dels primers films silents fins a avui, explicar el el naixement de la nació nord-americana i la conquesta de l'oest. "The Searchers" és un dels epítoms del gènere.
Un clàssic japonès: 'Akibiyori'
Al Japó, la producció cinematogràfica comença el 1898. Des d'aquella producció primigènia, el cinema nipó ha evolucionat fins als nostres dies seguint uns codis estètics i fílmics que no s'ajusten als del cinema occidental.
El Free Cinema
Els anys 1950, una Gran Bretanya en plena postguerra viu el sorgiment del Free Cinema, un moviment cinematogràfic que es caracteritza per la seva estètica realista i per representar, seguint l'estel·la marcada pel neorealisme italià, històries quotidianes i compromeses amb la realitat social del país. "The Entertainer" n'és un bon exemple.
La Nouvelle Vague
Segurament, la Nouvelle Vague és un dels corrents cinematogràfics dels quals més s'ha parlat. Un moviment nascut a França a finals dels anys 50 i protagonitzat per un grup de joves -molts, provinents del món de la crítica- que van reaccionar contra les limitacions creatives del moment i van defensar l'espontaneitat, l'experimentació amb la càmera i la llibertat narrativa i tècnica. 'Le Mépris' il·lustra aquest moviment.
Nou cinema espanyol: 'Nueve cartas a Berta'
A partir dels anys 60 del segle passat sorgeix a Espanya el que se sol conèixer com "Nou Cinema espanyol".
La modernitat (1): 'Desserto rosso'
Com va escriure A. Bergala, "amb la modernitat, el cinema ha pres consciència, per primera vegada, que no està condemnat a traduir una veritat que li seria externa, sinó que pot ser l'instrument de 'revelació' o de 'captura' d'una veritat que no li pertany més que per a traure-la a la llum".
La modernitat (2): 'Giulietta degli spiriti'
Les sessions dedicades a la "modernitat" cinematogràfica continuen avui amb un altre gran exponent del cinema italià i universal: Federico Fellini i "Giulietta degli spiriti".
Nou cinema alemany: 'Angst essen Seele auf'
A rebuf de la "Nouvelle Vague" francesa, a partir de 1960 una nova generació de directors alemanys -Rainer Werner Fassbinder, Werner Herzog, Alexander Kluge, Volker Schlöndorff, Margarethe von Trotta, Werner Schroeter o Wim Wenders- van generar una obra que s'ha etiquetat amb el nom de "nou cinema alemany". Avui projectem, com a mostra d'aquest corrent cinematogràfic, un film de Fassbender presentat per Àlex Salvadó (UPF).
Nou Hollywood: 'Easy Rider'
Des de finals dels anys 60 i fins als 80 del segle passat, diversos joves cineastes procedents de la contracultura van modernitzar el sistema de producció clàssic de Hollywood. Aquests directors -entre els quals hi ha noms com Peter Bogdanovich, Robert Frank i John Casavetes- defensen la independència econòmica i estètica del cinema i signen diversos manifestos en favor d'una nova manera de fer cinema. Avui projectem 'Easy Rider', un emblema del nou moviment.
Gèneres - El Fantàstic revisitat: 'Blue Velvet'
La renovació del cinema nord-americà també va incloure el fantàstic. Avui projectem 'Blue Velvet', una pel·lícula icònica del nou cinema fantàstic signada per David Lynch. Ens la comentarà Lluís Aller (Bande à Part Escola de Cinema).
El classicisme radical modern: 'Il mestiere delle armi'
Tanquem el curs d'Aula de Cinema d'enguany amb la projecció d'un clàssic modern, una producció d'Ermanno Olmi que ens presentarà Juanjo Caballero (UB).
L'escola nòrdica i la fusió entre alta cultura i cultura popular: Atlantis (August Blom, 1913)
Carl Theodor Dreyer, Victor Sjöström i Mauritz Stiller són alguns dels píoners del cinema nòrdic més coneguts.
Una aproximació a la història de les grans productores: la UFA i el cas Nibelungen a través de Das Erbe der Nibelungen (Guido Altendorf, Anke Wilkening, 2011)
La realització dels Nibelungen per part de Fritz Lang va ser tot un aconteixement. La productora UFA va saber crear grans expectatives molt abans de l’estrena al 1924. A Alemanya, com a Hollywood, a París i d’altres ciutats, la lògica industrial es posa al servei de la fabricació de somnis.
El muntatge soviètic - Propaganda i avantguarda: 'Oktyabr'
El triomf de la revolució russa també es va reflectir en el cinema. Tota una sèrie de cineastes van fer seves les teories marxistes i van realitzar un cinema que s'adequava a aquest discurs.
Star-system i marginalitat: The Unknown (Tod Browning, 1927)
L'star-system va ser, durant molts anys, el sistema utilitzat pels estudis per contractar actors i actrius en exclusivitat i a llarg termini, com una manera de garantir l'assistància del públic a les sales.
L'arribada del sonor
L'arribada del sonor al cinema va suposar tota una revolució. Avui passem un dels films mítics d'aquella transició.
Cinema i política, entre el realisme i la idealització: 'Kameradschaft' (Geog Wilhelm Pabst, 1931)
Després de la Primera Guerra Mundial, el cinema europeu es bolca en el realisme, un moviment cinematogràfic que proposa una visió més autèntica de la realitat, i més compromesa socialment. Això no és obstacle, de vegades, per a que el cinema serveixi també a la política: l'ideal de la pau i la cooperació entre els pobles també s'escola en les produccions d'aquest any. És el cas del film que us oferim avui, una coproducció franco-alemanya.
Influència de l'emigració europea als EUA: Fury (Fritz Lang, 1936)
La Primera Guerra Mundial va provocar la fugida de molts cineastes europeus als Estats Units. En aquesta sessió revisem la important contribució d'aquests cineastes immigrats —Lang, Lubitsch, von Sternberg, Murnau, von Stroheim, Sjöström— a la indústria cinematogràfica nord-americana.
Gèneres, hibridació i tipificació: el drama romàntic - Desire (Frank Borzage, 1936)
Què defineix un drama romàntic? Que el diferencia d'un melodrama? Avui revisem aquestes qüestions amb un dels clàssics del gènere: 'Desire', de Frank Borzage.
Gèneres, hibridació i tipificació: la comèdia dramàtica i els films d'aventures - Only Angels Have Wings (Howard Hawks, 1939)
Seguim la revisió dels gèneres cinematogràfics amb una breu mirada a la comèdia dramàtica i els films d'aventures. El film que visionarem és "Only Angels Have Wings", de Howard Hawks.
Els gèneres: El melodrama - Written on the Wind
Analitzem aquest gènere cinematogràfic a partir de la visió d'un film de Douglas Sirk, segurament un dels directors que més s'identifiquen amb el melodrama.
Un gir copernicà en la història del cinema
Sens dubte, "Citizen Kane" va suposar, en el moment de la seva estrena, una absoluta revolució.
Una manera de tractar la Història. El neorealisme: Umberto D.
Si hi ha un corrent cinematogràfic que difícilment decep, aquest és el neorealisme italià. El nom respon a un cinema que va servir com a testimoni d'una època dura, just després de la Segona Guerra Mundial -tot i això, no hi ha un únic neorealisme, sinó molts. Un tret en comú de tots els films d'aquest moviment divers és la seva voluntat de la plasmar la quotidianitat, amb els seus anhels i les seves misèries. 'Umberto D' n'és una bona mostra.
Gèneres, hibridació i tipificació: cinema negre i star-system - The Postman Always Rings Twice
A partir de les dècades de 1940 i 1950, els estudis nord-americans van començar a desenvolupar un gènere nou, el cinema negre (del francès "film noir"). És un gènere que es caracteritza sobretot per les seves trames sobre fets delictius o criminals, però també per una marca estilització i un ús expressionista de les llums i les ombres.
Generes, hibridació i tipificació: el musical i els films d'aventures - The Pirate (Vincente Minnelli, 1948)
Seguim la revisió dels gèneres cinematogràfics amb una breu mirada al musical i els films d'aventures. Visionarem "The Pirate", de Vincente Minnelli, un film d'aventures amb Judy Garland i Gene Kelly.
L'apoteosi expressiva del cinema clàssic - Letter from an Unknown Woman (Max Ophuls, 1948)
A partir de mitjans dels anys 30 -després del Crash del 29 i en paral·lel a l'aplicació del New Deal 'rooselvetià', el cinema clàssic de Hollywood va assolir la seva plenitud. Aquesta apoteosi expressiva es va mantenir uns anys; un bon exponent n'és el film de Max Ophuls que projectem avui.
L'enlluernament davant les excepcions: una altra història és possible - The Night of the Hunter (Charles Laughton, 1955)
Sovint es diu que la història l'escriuen els vencedors. Al llarg de la història del cinema, també hi ha hagut uns vencedors i uns perdedors, pel·lícules sobrevalorades o pel·lícules infravalorades en el moment de la seva estrena la valua de les quals però, pot haver variat al cap dels anys. És possible una altra història del cinema? Avui ho exemplefiquem amb 'The Night of the Hunter'.
El western: culminació d'un estil i lluita contra la competència televisiva - The Far Country (Anthony Mann, 1955)
Als anys 50, els westerns han de competir amb la televisió. Mantenen, però, els trets característics, les convencions i els recursos narratius que defineixen el gènere: profunditat psicològica, conflictes resolts mitjançant les armes però sense obviar l’ètica, i un contrast entre la dimensió individual dels protagonistes i l’entorn social.
La modernitat narrativa - L'eclisse (Michelangelo Antonioni, 1962)
El cinema "modern" aparegut als anys seixanta va ser un moviment aberrant sense que els qualificatius hagin d’aparèixer plens de connotacions regressives. A més d’adoptar moltes de les idees propagades per la cultura i l’art modern, sincronitzava amb una llibertat cap a la realitat i el propi cinema realment inèdites fins aleshores.
La modernitat narrativa - 'Persona' (Ingmar Bergman, 1966)
La modernitat cinematogràfica abasta, estrictament parlant, un període força curt de temps, des de principis dels 60 fins als 80 (en part, per la mort prematura d'alguns dels seus protagonistes rere la càmera). Nascuda com a oposició al cinema clàssic, en aquesta sessió revisem un dels seus títols més reconeguts, 'Persona'.
La modernitat narrativa - 'À bout de souffle' (Jean-Luc Godard, 1960)
Si el cinema modern reformula el paper de la mirada i proposa, per tant, una reformulació ontològica del cinema, 'A bout de souffle' és un exemple perfecte d'una obra absolutament novedosa. Godard fa de la limitació de recursos un estil, i edifica un univers plàstic absolutament nou.
Lluny de la mirada eurocèntrica: 'Shichini no samurai' (Akira Kurosawa, 1954)
Sovint, quan parlem d'Història del cinema' ens referim sobretot a les pel·lícules produïdes a Europa o als Estats Units. No obstant, aquesta mirada eurocèntrica és imcompleta. Per això en aquesta sessió gorem el cap vers a la cinematografia nipona com a exemple d'altres cinematografies que tenen coses a dir en aquest discurs.
El fenomen dels "nous cinemes" - Ostre sledované vlaky (Jiří Menzel, 1966)
A partir dels anys 60, i sota la influència de la Nouvelle Vague, arreu d'Europa van sorgir grups de raalitzadors que pretenien deconstruir el discurs cinematogràfic tradicional. Són els "nous cinemes" que coneixerem en aquesta sessió preentada per Lluís Anyó (URL)
Lluny de la mirada eurocèntrica: 'Jalsaghar' (Satyajit Ray, 1958)
Sovint, quan parlem d'Història del cinema' ens referim sobretot a les pel·lícules produïdes a Europa o als Estats Units. No obstant, aquesta mirada eurocèntrica és imcompleta. Per això en aquesta sessió gorem el cap vers a la cinematografia índia com a exemple d'altres cinematografies que tenen coses a dir en aquest discurs. Presentació a càrrec de Josep Lluís i Falcó.
La lògica d'un llenguatge portada a l'extrem: 'L'Argent' (Robert Bresson, 1983)
Robert Bresson va escriure: "El millor que s'ha escrit sobre mi està en un llibre de Susan Sontag: 'Contra la Interpretació'. Això és l'important: contra la interpretació. Tothom busca missatges i continguts, mentre l'important són les formes d'un art i el misteri que amaguen". Bresson parlava d'un llenguatge nou, propi del cinema, que no té les seves arrels en cap altre disciplina. Avui ens en parla Juanjo Caballero (UB).
El postmodernisme al cinema: 'Rumble Fish' (Francis Ford Coppola, 1983)
El postmodernisme cinematogràfic sorgit als anys 70 del segle passat es caracteritza pel seu eclecticisme. En tot cas, tots els films que es poden adscriure a aquest corrent tenen en comú la seva subjectivitat, i per tant la llibertat creativa dels autors. 'Rumble Fish' n'és un bon exemple.
El minimalisme contemporani: 'Petits arrangements avec les morts' (Pascale Ferran, 1994)
En els darrers anys, una vessant del cinema europeu ha tornat -potser per obligacions pressupostàries?- a un minimalisme estètic i expressiu. Avui ens en parla Octavi Martí, director adjunt de la Filmoteca de Catalunya.
El minimalisme contemporani: "Down by Lay" (Jim Jarmusch, 1986)
El minimalisme cinematogràfic no és només propi del continent europeu. En un clar diàleg amb els Estats Units, allà també es produeixen pel·lícules que poden simbolitzar aquesta tendència: "Down by Law", que ens presenta Rosa Gutiérrez (UAB), n'és un bon exemple.
Els orígens del cinema: dels pioners a l'Slapstick (1895-1919)
Com no podia ser d'una altra manera, una història del cinema ha de començar pels seus orígens. Proposem una sessió dedicada als primers films de la història, amb pel·lícules d'entre 1896 i 1917 preservades al nostre Centre de Conservació i Restauració.
Objectivitat i efectes de veritat
La ciència del segle XIX, quan apareix el cinema, ha bastit una noció d’objectivitat com a construcció orientada a la recerca d’una certa veritat. És el moment de l'empirisme, i la imatge en moviment reforça aquesta noció de veritat, d'objectivitat. Proposem una selecció de films per a aquesta sessió.
La invenció d'un llenguatge: 'Hearts of the World'
A principis del segle XX, una sèrie de directors d'arreu van contribuir a fixar algunes convencions del llenguatge cinematogràfic. Sens dubte, un d'aquests cineastes va ser David W. Griffith.
El pèplum: 'Maciste'
El pèplum és un gènere que es remunta als orígens del cinema. El film qie projectem avui, de 1915, n'és un exemple, i com el seu títol indica el protagonista és MAciste, un heroi que lluita contra el mal: allibera els oprimits i derroca els tirans.
L'escola nòrdica: 'Gunnar Hedes Saga'
Carl Theodor Dreyer, Victor Sjöström i Mauritz Stiller són alguns dels píoners del cinema nòrdic més coneguts.
El documental institucionalitzat: ' Nanook of the North', amb acompanyament musical de Josep Lluís Galiana i Avelino Saavedra
'Nanook of the North' és un dels primers grans documentals de la Història del Cinema. De fet, d'acord amb molts autors, és el film que institucionalitza, l'any 1922, el documental en sí. En realitat, els primers documentalistes van ser exploradors, com el mateix Flaherty, que tant van filmar aspectes quotidians molt propers com imatges en racons recòndits del món.
Melodrames italians, amb acompanyament musical a càrrec de Virginia Guastella
La pianista Virginia Guastella interpreta les seves pròpies composicions per acompanyar els melodrames 'Il fuoco' (Giovanni Pastrone, 1916) i 'Cenere' (Febo Mari, Arturo Ambrosio, 1916).
La cristal·lització d’un mite: 'The Kid' (Charles Chaplin, 1921)
Sens dubte, Charles Chaplin és un dels mites de la modernitat, i una figura clau en la història del cinema. El seu primer llargmetratge, 'El chico', va ser un gran èxit que va permetre la generació d'aquest mite.
L’avantguarda al país de la Revolució - Zakoldovannoie miesto (A. Dovjenko, 1928) i Habechi (M. Kaufman, 1929)
A partir del triomf de la revolució russa, el 1917, els dirigents del nou estat soviètic van impulsar el cinema com a eina propagandística dels nous valors de la societat. En aquest context, diversos directors russos van desenvolupar diferents avantguardes cinematogràfiques.
L'arribada del sonor abans del codi Hays - 'Applause' (Rouben Mamoulian, 1929)
Josep Lluís i Falcó (UB) ens presenta aquesta sessió en què projectarem un dels films més influents dels principis del cinema sonor, abans que s'instaurés el codi Hays que es van auto-imposar les principals productores nord-americanes.
Gèneres i censures - 'The Vice Squad' (John Cromwell, 1931)
Els EUA, l'adopció del codi Hays d'autocensura va afectar totes les produccions, però la seva incidència va ser especialment destacada en alguns gèneres concrets. En parlem amb Lluís Anyó (URL).
El realisme poètic francès - 'Le jour se lève' (Marcel Carné, 1939)
El realismo poètic francès va néixer, en part, com a resposta a l'auge del cinema d'estudis nord-americà i a la liquidació de les grans productores europees a mitjan anys 30. La conjuntura permet que sorgeixin un grup de cineastes i productors independents, entre els quals hi ha René Clair, Jean Vigo, Jean Renoir, Marcel Carné, Jacques Becker, Jean Grémillon, Jacques Feyder i Julien Duvivier.
El neorealisme italià: 'Paisà' (Roberto Rossellini, 1946)
El neorealisme encarna una experiència exemplar i el mite fundacional per una bona part del cinema europeu i més encara pel cinema italià fins els nostres dies. Tot i això, anys després de la seva explosió encara és difícil donar una definició on es puguin reconèixer creadors tan diversos com Rossellini, Visconti, De Sica, De Santis, Pietro Germi, Antonioni, Fellini... 'Paisà' és el film escollit per representar aquest "moviment",
Un clàssic del cinema xinès pre-Mao: 'Xiao cheng zhi chun' (Fei Mu, 1948)
El triomf de la revolució maoísta va comportar, a partir de 1949, la nacionalització i la reorganització de tota la producció cinematogràfica xinesa, que va esdevenir una arma més de propaganda i d'eliminació de qualsevol dissidència. Abans d'aquest trencament, el cinema xinès viu dues "edats d'or": la primera, als anys 30 del segle passat, i la segona entre el final de la Guerra Mundial i la victòria de l'exèrcit roig, el 1949. 'Primavera a la petit ciutat" correspin a aquest període.
El psicoanàlisi arriba a Hollywood: 'Secret Beyond the Door' (Fritz Lang, 1947)
La psicoanàlisi i el cinema són fills de la modernitat. Des del seu naixement a finals del segle XIX, ambdós s'han relacionat. El 1920, Samuel Goldwyn va viatjar a Europa amb la idea de contractar Sigmund Freud com a asessor per a una pel·lícula sobre les passiones de l'ésser humà. Freud va rebutjar l'oferta, però és en aquests anys que comença a fer-se evident l'interès dels cineastes per aquesta disciplina.
Elogi del classicisme: 'Portrait of Jennie' (William Dieterle, 1948)
Què entenem per cinema clàssic? Caldria diferenciar entre l'estil clàssic i el període clàssic? Per diferenciar aquests conceptes, també cal tenir en compte que aquest període abasta des de la dècada dels 30 fins a la dels 60, i que en aquest ventall tan llarg de temps es produeixen diverses mutacions que afecten a aquest “classicisme”: no és el mateix l'estil dels 40 que el dels 50, per exemple.
El cinema dins el cinema: 'Vida en sombras' (Llorenç Llobet Gràcia, 1949)
Octavi Martí, director adjunt de la Filmoteca de Catalunya, ens presenta un dels films restaurats pel nostre Centre de Conservació i Restauració: 'Vida en sombras'. Una excel·lent mostra de cinema dins el cinema.
Un western crepuscular: 'She Wore a Yellow Ribbon' (John Ford, 1949)
'She Wore a Yellow Ribbon' ('La legión invencible') sovint s'ha qualificat com a 'Western" crepuscular. Voleu saber per què? En aquesta sessió us ho enxpliquem.
El cinema japonès també té els seus clàssics: 'Akasen Chitai' (Kenji Mizoguchi, 1936)
Al Japó, la producció cinematogràfica comença el 1898. Des d'aquella producció primigènia, el cinema nipó ha evolucionat fins als nostres dies seguint uns codis estètics i fílmics que no s'ajusten als del cinema occidental.
Sèrie B: 'The Incredible Shrinking Man' (Jack Arnold, 1957)
Ed Wood, Jacques Tourneur... són dos dels moltíssims directors que integren l'ampli catàleg d'autors de pel·lícules de 'Sèrie B', una denominació que se solia atorgar a les pel·lícules de baix pressupost i qualitat discutible. No obstant, avui algunes d'aquestes produccions han esdevingut pel·lícules de cult.
El cinema suec: 'Smultronstället' (Ingmar Bergman, 1957)
Sovint, quan es pensa en el cinema suec, el primer nom que apareix és el d'Ingmar Bergman. Un cineasta que va debutar en el llargmetratge l’any 1946 per després dedicar-se a l'elaboració d’una poètica personal que en principi el va conduir pels camins d’un cert neorrealisme expressionista; que després el va portar a una deriva simbolista ("Det Sjunde inseglet" i "Jungfrukallan") i que finalment el va signar les "pel·lícules de cambra" que agrupa sota la rúbrica de "la trilogia del silenci".
Comunicar la incomunicació: 'La notte' (Michelangelo Antonioni, 1961)
Quan Michelangelo Antonioni va rebre un Oscar honorífic, l'any 1995, l'actor Jack Nicholson va dir: "En els espais buits, silenciosos del món, Antonioni ha trobat metàfores que que il·luminen els racons silenciosos dels nostres cors, i també una bellesa estranya i terrible, austera, elegant, enigmàtica i aterridora".
El musical modern: 'Sweet Charity' (Bob Fosse, 1969)
A partir dels anys 50 i sobretot en les dues dècades posteriors, el coreògraf Bob Fosse va canviar Broadway per sempre amb musicals com 'Damn Yankees', Sweet Charity' i molts d'altres. Com a cineasta, només va signar vuit títols, però la simplicitat expressiva dels seus intèrprets (ballarins a qui Fosse sempre anomenava 'actors') també va revolucionar el gènere musical.
L'animació "pop": Yellow Submarine (George Dunning, 1968)
Quan 'Yellow Submarine' es va estrenar, l'any 1968, immediatament va ser reconegut com un film de referència que va revolucionar el gènere, integrant l'estil lliure de l'època -amb referències al pop-art d'Andy Warhol i Martin Sharp, entre d'altres- amb innovadores tècniques d'animació.
Bertolt Brecht i el cinema: Der Tod des Flohzirkusdirektors (Thomas Koerfer, 1973)
Bertolt Brecht va ser un dels dramaturgs més influents del segle XX. Fugint del nazisme, va arribar a Los Angeles l'any 1941. Però la seva experiència a la meca del cinema va ser frustrant, i el 1947 fins i tot va declarar -davant el Comitè d'Activitats Antiamericanes de McCarthy: "No sóc conscient d'haver exercit cap influència, ni política ni artística, en la indústria cinematogràfica".
El cinema de la modernitat: 'O thiassos' (Theo Angelopoulos, 1975)
De manera estricta, la modernitat cinematogràfica dura pocs anys –menys d’una dècada. Però entre la seva emergència violenta i la seva desaparició, empresonada pels fervors ideològics i les maniobres de la indústria, va fer molt de soroll. A Europa, el seu lloc natural, però també a Amèrica.
El nou avantguardisme. Després de la Nouvelle vague - 'Mauvais sang' (Leos Carax, 1986)
Després de la revolució cinematogràfica que va suposar la Nouvelle Vegue, diversos cineastes alemanys -entre els quals Werner Herzog o Rainer Werner Fassbender- van mantenir viva la flama de la modernitat. A mitjans dels anys 80, però, un joveníssim director francès, Leos Carax, va estrenar 'Boy Meets Girl', una pel·lícula de baix pressupost i rodada en blanc i negre que va revolucionar el cinema francès i que el va convertir en estandart de la nova avantguarda
Vigència del classicisme: 'Unforgiven' (Clint Eastwood, 1992)
És possible rodar amb un estil i una estructura clàssica en ple segle XXI? Ho era en el segle XX? Avui reflexionem sobre aquesta qüestió amb Ramon Faura, d'Elisava.
La tècnica del 3D: 'Pina' (Wim Wenders, 2011)
El 2011, Wim Wenders va afrontar un repte: rodar un film sobre la revolucionària coreògrafa alemanya Pina Bausch en tecnología tridimensional. Fins a aquest moment, sovint el 3D només s'havia fet servir en pel·lícules animades de Hollywood.
El cinema contemporani. Art o indústria?: 'The Hours' (Stephen Daldry, 2002)
Concloem el programa 'Aula de Cinema' 2014-2015 amb una reflexió, a càrrec d'Esteve Riambau, director de la Filmoteca, sobre la natura mateixa del cinema en l'actualitat: art o indústria?
Zakoldovannoie miesto (Zvenigora)
Zvenigora, la muntanya del tresor
Zvenigora és el nom d’una muntanya que, segons les llegendes populars, amaga un tresor cobejat per tothom. El mite ha perdurat al llarg dels segles tot explicant, alhora, la història d’Ucraïna fins a l’esclat i el triomf de la Revolució d’Octubre. El film és un torrent d’imatges de gran força poètica i d’enorme lirisme.
El serial com a entreteniment popular - 'Fantômas' (Louis Feuillade, 1913)
En els seus primers anys de vida, el cinema era sobretot un entreteniment popular que recollia, d'alguna manera, l’herència del fulletó. En aquest sentit, el film que projectem avui, 'Fantômas', és un serial cinematogràfic de cinc episodis signat per Louis Feuillade, de qui Alain Resnais afirmava que "feia surrealisme com d’altres respirem".
Serials i restauracions - 'La secta de los misteriosos' (Albert Marro, 1917)
El primer cinema va popularitzar-se com a part de l'espectacle anomenat "d'atraccions". Mica en mica, les pel·lícules van guanyar protagonisme i es ven convertir en un espectacle autònim, i aviat el seu èxit va fer néixer, a partir dels anys 1910 i posteriors, el fenomen dels serials cinematogràfics.
Centenari de la primera superproducció - 'The Birth of a Nation' (David Wark Griffith, 1915)
Enguany es compleixen cent anys de l'estrena de la pel·lícula que es considera la primera superproducció de la història del cinema: 'The Birth of a Nation'. Un film que amb un pressupost de 40.000 dòlars però que finalment va costar-ne 110.000, i que inclou nombroses novetats tècniques.
La tradició expressionista - Das Wachsfigurenkabinett (Paul Leni, 1924)
El cinema expressionista alemany forma part d'un moviment cultural més ampli que es va produir en aquell país a principis del segle XX i que reflectia un clima social determinat, marcat per la depressió anímica generada per la derrota a la Primera Guerra Mundial.
La càmera com a ull documental - 'Chelovek s kino-apparatom' (Dziga Vertov, 1929)
A principis dels anys 20, el cineasta soviètic Dziga Vertov (fundador del noticiari 'Kino-Pravda') va exposar la seva teoria -que ell mateix va dur a la pràctica- sobre el "cinema-ull", segons la qual la càmera és un autèntic ull que ha de donar una visió objectiva de la realitat com un aliat imprescindible de "la societat proletària".
Anticipant l'arribada del sonor - 'Une chapeau de paille d'Italie' (René Clair, 1927)
L?adopció del cinema sonor no és una progressió lineal a tots els països del món. Es a dir, no existeix un moment en què totes les empreses productores salten al sonor abandonant definitivament el mut. Hi ha passes endavant i endarrere, films que perpetuen el cinema mut i films que anticipen el cinema sonor. 'Un barret de palla d'Itàlia', de René Clar, és un dels darrers.
Front popular i realisme - "Le Crime de Monsieur Lange" (Jean Renoir, 1935)
A partir dels anys 30 de segle passat, i sota la influència de les idees d'esquerres del Front Popular, a França diversos directors -entre els quals Pierre Chenal, Jean Vigo, Julien Duvivier, Marcel Carné i, sobretot, Jean Renoir- comencen a rodar pel·lícules que s'inscriuren en un cert realisme poètic.
'Fantàstica' sèrie B - 'Cat People' (Jacques Tourneur, 1942)
Jacques Tourneur és un dels màxims exponents d'un corrent cinematogràfic molt popular: el gènere fantàstic -o de terror o ciència ficció- fet des de pel·lícules amb poc pressupost (sovint, també de baixa qualitat), que en moltes ocasions servien a directors joves per fer els seus primers passos en el cinema.
Hollywood contra Hitler - 'The Nazis Strike' i 'Divide and Conquer (Frank Capra, Anatole Litvak, 1943)
La Guerra Civil Espanyola va demostrar el poder propagandístic del cinema. Uns anys més tard, durant la Segons Guerra Mundial, el cinema fet a Hollywood va constituir una de les armes més poderoses dels aliats per lluitar contra el nazisme. Aquesta sessió que presenta el director de la Filmoteca, Esteve Riambau, amb dues pel·lícules rodades per Frank Capra i Anatole Litvalk l'any 1943, ho exemplifica.
Imatges per després d'una guerra - The Best Years of Our Lives (William Wyler, 1946)
La Segona Guerra Mundial va suposar, a tots els nivells, un trencament. Per als Estats Units d'Amèrica, hi havia dos factors importants a considerar: d'una banda, l'important paper de l'exèrcit americà en el conflicte -i les conseqüències de la seva implicació- i també el notable esforç propagandístic que s'havia fet des de Hollywood.
La llegenda del western impresa en cel·luloide - 'My Darling Clementine' (John Ford, 1946)
La conquesta de l'Oest americà per part dels colons arribats d'Europa no s'entén sense el cinema. De fet, les pel·lícules, els westerns, són el testimoni inoblidable, en cel·luloid, d'aquest moment històric, i sovint les imatges que tenim al cervell del Far West estan confirmades per escenes sorgides, en realitat, de films.
El musical, un gènere polivalent - 'The Pirate' (Vincente Minnelli, 1948)
El musical és un dels grans gèneres cinematogràfics. Com a tal, ha demsotrat, al llarg de la seva història, una enorme polivalència. Avui, un film dirigit per un dels mestres del gènere ens serveix per a parlar-ne.
L'actor és l'estrella - 'A Streetcar Named Desire' (Elia Kazan, 1951)
En un mitjà com el cinematogràfic, sovint el més recordat d'una pel·lícula són els seus intèrprets. Els actors i les actrius sempre han estat al cor de la indústria, fins al punt que la participació de determinats intèrprets en una pel·lícula podia garantir el seu èxit comercial. Avui parlem de com els actors i les actrius són, sovint, les estrelles més brillants del cinema amb Joaquim Puig, de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Descoberta del món oriental - 'Sanshô Dayû' (Kenji Mizoguchi, 1954)
El cinema oriental -i el japonès en concret- també té els seus grans clàssics. Són títols -i tradicions cinematogràfiques- molt diferents a l'europea i l'americana, però això no és cap obstacle per a què molts dels cineastes nipons siguin considerats grans mestres al nostre continent. Un film de Kenji Mizoguchi introduit per Joaquim Puig (UAB) ens ho demostra.
L'hora dels autors - 'Un condamné à mort s'est échappé' (Robert Bresson, 1956)
Què s'entén per cinema d'autor? Qui determina quins cineastes són "autors" i quins no? Quines pel·lícules mereixen aquesta etiqueta? Aquesta és una de les grans qüestions de la història del cinema, que abordarem en diverses sessions, la primera de les quals ens presenta Rosa Gutiérrez (UAB).
L'hora dels autors - 'Sommarnattens Leende' (Ingmar Bergman, 1955)
Què s'entén per cinema d'autor? Qui determina quins cineastes són "autors" i quins no? Quines pel·lícules mereixen aquesta etiqueta? Aquesta és una de les grans qüestions de la història del cinema, que abordarem en diverses sessions, en aquesta ocasió amb Àngel Quintana (Bande à Part Escola de Cinema).
Exotisme universal - Jalsaghar (Satyajit Ray, 1958)
Sovint, quan parlem d'Història del cinema' ens referim sobretot a les pel·lícules produïdes a Europa o als Estats Units. No obstant, aquesta mirada eurocèntrica és imcompleta. Per això en aquesta sessió girem el cap vers a la cinematografia índia com a exemple d'altres cinematografies que tenen coses a dir en aquest discurs. Presentació a càrrec de Josep Lluís i Falcó.
Nouvelle Vague: el cinema era la vida - 'Les quatre cents coups' (François Truffaut, 1959)
Segurament, la Nouvelle Vague és un dels corrents cinematogràfics dels quals més s'ha parlat des de mitjan segle passat. Un moviment nascut a França a finals dels anys 50 i protagonitzat per un grup de joves -molts, provinents del món de la crítica- que van reaccionar contra les limitacions creatives del moment i van defensar l'espontaneitat, l'experimentació amb la càmera i la llibertat narrativa i tècnica. Si un film representa aquest moviment, aquest es 'Les Quatre cent coups'.
Un artesà contra el progrés - 'Playtime' (Jacques Tati, 1967)
A proòsit dels seus films, Jacques Tati va afirmar: 'No m'agrada sentir-me militaritzat. No m'agrada la mecanització. Prefereixo viure en un barri antic i humà que enmig d'una xarxa d'autopistes, aeroports, carreteres i tot l'aldarull de la vida moderna. La gent se sent malament envoltada de línies geomètriques per tot arreu. Jo no vaig convertir-me en un presoner del sonor. Simplement vaig intentar millorar el cinema mut".
Buñuel contra la censura franquista - 'Viridiana' (Luis Buñuel, 1961)
Paradoxalment, el film de Buñuel que va aconseguir burlar la censura franquista i alçar-se amb la Palma d'Or al festival de Cannes ens serveix per reflexionar sobre les prohibicions a les quals va haver de fer front el cinema espanyol durant molts anys.
Autoretrat de l'artista barroc - 'Otto e mezzo' (Federico Fellini, 1963)
Federico Fellini va ser un mestre del cinema italià i un dels grans genis del cinema contemporani. Artista inimitable, va estar fortament influenciat pel surrealisme i la seva obra, enormement original, està dotada d'un estil barroc que tant deriva en escenes multitudinàries com en seqüències intimistes.
Instantànies de l'apocalipsi - 'Pasazerka' (Andrzej Munk, 1863) i 'La Jetée' (Chris Marker, 1962)
'Pasazerka' i 'La Jetée' són els dos films que hem escollit per a aquesta sessió sobre la representació fílmica de l'apocalipsi que ens presenta Lluís Anyó (URL).
Kubrick i la transgressió de gèneres - 'Dr. Strangelove or:How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb' (Stanley Kubrick, 1964)
'Dr. Strangelove..', de Stanley Kubrick, és un film que transcendeix la divisió tradicional en gèneres: és una comèdia? és ciència ficció? Cinema bèl·lic? En parlem amb Ludovico Longhi (UAB) el dimecres 20.
Un conte pervers en clau d'horror - 'Rosemary's Baby' (Roman Polanski, 1968)
Lluny de l’efectisme amb què el cinema es va acostar a la figura del dimoni en títols posteriors, aquest film de Polanski, que adaptava un best-seller d’Ira Levin, ho fa d’una manera molt més quotidiana però alhora més terrible i esfereïdora. Ramon Faura (Elisava) ens en parla.
Artistes russos en temps difícils - Andrei Roublev (Andrei Tarkovski, 1966)
No hi ha cap dubte que la història de Rússia és atzarosa, i el seu cinema sempre ha reflectit els seus vaivens. Tarkovski, i altres com ell, és fruit de la història de la URSS en què va néixer, tot i que, com veurem en aquesta sessió que ens presenta José Enrique Monterde (UB), sovint ha topat amb la desaprovació de les autoritats del país.
El Nou Cinema Alemany i la sublimació del melodrama - 'Fontane Effi Briest' (Rainer Weiner Fassbinder, 1974)
A rebuf de la "Nouvelle Vague" francesa, a partir de 1960 una nova generació de directors alemanys -Rainer Werner Fassbinder, Werner Herzog, Alexander Kluge, Volker Schlöndorff, Margarethe von Trotta, Werner Schroeter o Wim Wenders- van generar una obra que s'ha etiquetat amb el nom de "nou cinema alemany". Avui projectem, com a mostra d'aquest corrent cinematogràfic, un film de Fassbinder.
La guerra com a espectacle - 'Saving Private Ryan' (Steven Spielberg, 1998)
La guerra i el cinema han estat, al llarg del segle XX, pràcticament cosubstancials. De vegades amb voluntat testimonial, de vegades propagandística, el cinema sempre ha tingut en els conflictes bèl·lics una de les seves inspiracions. A banda, la guerra -sobretot en els últims anys- també ha tingut un tractament com a espectacle cinematogràfic. En parlem amb Andrés Hispano (FC Estudio de Cine).
Presentació i comiat del llenguatge de Godard - 'Adieu au langage' (Jean-Luc Godard, 2014)
Sens dubte, Jean-Luc Godard ha estat, al llarg de l'últim mig segle, un dels grans innovadors del llenguatge cinematogràfic. Les seves aportacions al cinema traspassen les fronteres mateixes de les seves pel·lícules, com demostra el cicle que aquests dies li hem dedicat a la Filmoteca. Ara, en la darrera sessió del divuitè aniversari del programa 'Aula de Cinema', en parlem amb Lluís Aller (Bande à Part Escola de Cinema).
La sistematització del llenguatge: Broken Blossoms (D. W. Griffith, 1919)
A principis del segle XX, una sèrie de directors d'arreu van contribuir a fixar algunes convencions del llenguatge cinematogràfic. Aquest film rupturista del director d'Intolerance és un clàssic del cinema que conserva intacta la capacitat d'emocionar.
L'expressionisme alemany: Der Golem: wuie er indie welkam (Paul Wegener, Carl Boese, 1920)
El cinema expressionista alemany forma part d'un moviment cultural més ampli que es va produir en aquell país a principis del segle XX i que reflectia un clima social determinat, marcat per la depressió anímica generada per la derrota a la Primera Guerra Mundial.
She Wore a Yellow Ribbon
La legión invencible
Els cineastes capten la realitat influïts per molts elements, entre els quals la pintura. John Ford deia haver trobar en les teles i els dibuixos de Frederic Remington els elements de realisme que buscava per als seus westerns.
Smultronstället
Fresas salvajes
Un vell professor es dirigeix, acompanyat de la seva jove, a la universitat on va fer classes per tal de rebre un homenatge. L'aparició d'una autoestopista li fa recordar el passat. El somni i la realitat se li barregen en repassar la seva existència malgastada.
Arsenic and Old Lace
Arsénico por compasión
Una adaptació de l’obra teatral de Joseph Kesselring que triomfava als escenaris de Broadway en aquell moment. Conduït per la mà experta de Capra, "Arsénico por compasión" s’endinsa en el terreny de la comèdia negra.
L’eclisse
El eclipse
La Vittoria trenca la relació amb el seu promès després de cinc anys, cansada d’esperar que arribi el dia del casament i d’estar pràcticament tancada en un apartament.
Broken Blossoms
Lliris trencats
Un dels films rupturistes de l'obra de Griffith. Lliris trencats deixa el registre èpic per simplificar l'acció i centrar-se en tres personatges, amb una posada en escena molt lligada als ritmes dels actors i una atmosfera anticipant de germanitzacions futures.
Pina (3D)
Un homenatge pòstum a la gran ballarina i coreògrafa de la dansa contemporània Pina Bausch en el qual les ballarines i els ballarins de la seva companyia recreen les coreografies que li van donar més reconeixement internacional.
Applause
Aplausos
Un dels films més influents dels començaments del cinema sonor, amb una tècnica innovadora que va refermar la reputació de Mamoulian.