Dossier Film (INCLÒS A Aula de Cinema 2023/2024)

Akasen Chitai

La calle de la vergüenza

Introducció

En el seu darrer film, Akasen Chitai, Mizoguchi s’endinsa un cop més en el món de la prostitució, i ho fa de manera prodigiosa: les inquietuds i passions de cinc joves treballadores d’un bordell de Tòquio conformen un retrat coral desacomplexat que defuig qualsevol mirada moralista o reduccionista.

El carrer de la vergonya del títol està situat al barri del plaer de Tòquio i, concretament, en un bordell anomenat El país dels somnis.

Fitxa tècnica

Direcció

Kenji Mizoguchi

Guió

Masashige Narusawa. Adaptació del relat curt “Susaki no onna” de Yoshiko Shibaki

Interpretació

Machiko Kyô, Ayako Wakao, Aiko Mimasu, Michiyo Kogure, Kumeko Urabe, Yasuko Kawakami 

Fotografia

Kazuo Miyagawa

Música

Toshiro Mayuzmi

Producció

Japó

Any

1956

La crítica diu

Lamentablement, el nostre coneixement de la carrera de Kenji Mizoguchi encara continua sent molt fragmentat i incomplet. La recent temporada japonesa al National Film Theatre ens va introduir en un dels aspectes de la seva personalitat, amb peces d'època tan riques i evocadores com els Ugetsu i Chikamatsu Monogataris. La seva darrera pel·lícula, Street of Shame, acabada el 1956, l’any de la seva mort, està molt allunyada d'aquest món de fantasia i llegenda. En la seva trista exploració d'un particular entorn de degradació humana, té afinitats amb algunes de les pel·lícules mostrades al programa retrospectiu de Venècia de l'any passat. La visió de Mizoguchi sobre la psicologia de la dona es remunta al llarg de tota la seva carrera, sobretot a les pel·lícules que tracten sobre la vida de les geishes (The Sisters of the Gion, 1936) i les prostitutes (Women of the night, 1948).

Street of Shame representa potser una mena de resum dels seus sentiments sobre el tema. Situat en un prostíbul de moda al famós districte de Yoshiwara de Tòquio, Street of Shame ofereix petites històries de mitja dotzena de les seves "empleades": una treballa per mantenir un marit i un fill malalts, una segona intenta guanyar prou diners per unir-se al seu fill, una tercera té un amant i l'ambició d'establir-se en una casa pròpia. Aquests fils narratius convergeixen per construir una imatge de les pressions socials que causen la prostitució —por, necessitat de diners, manca de control parental— i els estigmes socials que se'n deriven. Mizoguchi també mostra els complexos arranjaments financers que operen dins del bordell i el control que exerceix el seu "guardià". Aquest personatge, per cert, no és representat com un monstre, sinó un home de negocis astut, que adverteix constantment a les seves noies dels objectius irresponsables dels polítics i treballadors socials que busquen "alliberar-les".

Tenint en compte els problemes laborals del Japó contemporani, la seva convicció que està proporcionant una mena de programa de benestar social té una certa veritat irònica. L'estil de Mizoguchi en aquesta pel·lícula és sobri i, a primera vista, una mica monòton. Però és un estil que permet que els detalls de caracterització sorgeixin de manera lenta i imperceptible; la narració es divideix en petites escenes, minuciosament detallades i observades, més aviat a la manera de Heinosuke Gosho. En conseqüència, els millors episodis de la pel·lícula porten cops de revelació: la prostituta casada, parlant de la seva situació amb el seu marit en un petit cafè, recorda l'època en què es van plantejar el suïcidi; Mickey (Machiko Kyo), l'ex amant d'un soldat estatunidenc, rebutja la súplica del seu pare de tornar a casa i li retorna el record de les seves pròpies indiscrecions.

El més commovedor de tot és l'escena final, amb la novícia espantada, la seva cara jove i tensa sota l'obligatori maquillatge, avançant cap al carrer cridaner i el món dels homes. L'excel·lent interpretació d'un repartiment majoritàriament femení té aquesta densitat i cohesió que es troben a les millors de les pel·lícules japoneses contemporànies que hem vist. Machiko Kyo, en particular, actua amb un impuls ferotge i destructiu (un contrast meravellós amb la seva princesa fantasma a Ugetsu) i Michiyo Kogore fa que l'angoixa de la noia casada sigui molt real i inquietant. (...)  

 

Gillet, John. “Street of Shame”. Sight and Sound, Spring 1958 

Bibliografia

Erice, Víctor. “Itinerario de Kenji Mizoguchi”. Nuestro cine, no. 37, Enero 1965, pp. 15-28. 

Gallego, Juana. Putas de película. Cien años de prostitución en el cine. Luces de Gálibo: Cine, 2012  

Gillett, John. "Street of Shame." Sight and Sound, vol. 27, no. 4, Spring 1958, pp. 198. 

Sato, Tadao. Kenji Mizoguchi and the Art of Japanese Cinema. Berg Publishers, 2008. 

Sato, Tadao. "On Kenji Mizoguchi." Film Criticism (ARCHIVE), vol. 4, no. 3, 1980, pp. 2-16,56. ProQuest, https://www.proquest.com/scholarly-journals/on-kenji-mizoguchi/docview/222727808/se-2

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema