Dossier Film (INCLÒS A El film noir)
Crossfire
Fitxa tècnica
La crítica diu
Crossfire va quedar estigmatitzada abans fins i tot de la seva estrena: un informe de l'FBI es manifestava en contra que es mostrés a un soldat neuròtic i assassí, i a més els seus principals responsables, Dmytryk i Scott, van caure aviat en mans del Comitè d'Activitats Antiamericanes, en ser qualificats de testimonis gens amistosos, processats, inclosos en la deplorable llista dels Deu de Hollywood i finalment acomiadats de la RKO a finals de 1947.
L'estudi havia triat un perfil de semi-sèrie B per a la producció (baix pressupost amb una estrella ii dos actors prometedors, els coneguts "tres Bobs"), però tots els pronòstics van quedar sobrepassats pels seus resultats. Es va rodar en només 24 dies del mes de març amb preses addicionals fetes en un parell de jornades més, sota el títol de rodatge Craddle of Fear i va ser l'èxit més gran de la RKO en aquella temporada recaptant el doble del que es va gastar en la seva preparació, poc més de mig milió de dòlars. Va rebre cinc nominacions a l'Oscar, encara que el treball minuciós de la conservadora Motion Picture Association of America va aconseguir que no obtingués cap premi.
En la novel·la, el crim de Monty no té motius racistes, sinó que Samuels és assassinat per ser homosexual, un canvi que va proposar Adrian Scott per salvar la censura. El censor Joseph I. Breen s'havia dirigit amb extremada claredat al directiu de RKO William Gordon el 17 de juliol de 1945 en una carta en la que considerava la novel·la de Brooks “absoluta i completament inacceptable per almenys una dotzena de coses". Dos anys després, Breen va acceptar el guió de Paxton sempre que no inclogués suggeriments al pensament de Samuels o a les seves relacions amb els soldats, que eren la principal preocupació de l'Oficina del Codi.
Segons Dmytryk, "en aquells temps teníem el Codi de Hays, i simplement no podies esmentar o si més no suggerir que un personatge era homosexual (...). o sigui que ni tan sols ho intentarem. La pel·lícula mai s'hauria rodat. (...) per tant vam decidir que seria un jueu qui la convertís just després de la Guerra en una pel·lícula molt més interessant. I en qualsevol cas, seguia sent una pel·lícula sobre els prejudicis". Al costat d'aquest canvi transcendental, es va eliminar tota la primera part de l'original , de manera que el relat comença amb l'assassinat de Samuels. L'estructura narrativa empra dos flashbacks amb la veu en off dels relats de Monty i Mitchell, i es manté una unitat de temps en l'acció gairebé total perquè la història transcorre durant una nit en què es produeix la baralla mortal, se succeeixen les investigacions indagatòries, i es caça al culpable, un Robert Ryan que es converteix en l'absolut protagonista de la funció malgrat estar relegat al tercer lloc en els crèdits. El seu rostre inquietant, la seva forma de fregar-se les mans i d'anar preparant les seves brutals accions, el seu rostre carregat de còlera contra els jueus, fan d'aquesta una de les seves grans interpretacions, al que va ajudar l'atmosfera que el director li va donar a la fotografia d'ombres i enquadraments desquiciats quan Montgomery està dins del pla.
"Vaig començar fotografiant a Ryan amb una lent de 50 mm perquè volia que semblés normal; a mesura que avançava l'acció amb una de 40 mm, de 35 mm, i al final de la pel·lícula el vaig fotografiar amb una de 25 mm per subratllar una distorsió subliminal que el convertia en un personatge diferent" . Al seu mateix nivell hi és un altre cop la gran Gloria Grahame, prestada per Metro-Goldwyn Mayer, i que només va rodar durant tres dies, rebent les crítiques més favorables, malgrat que el rodatge va ser per a ella un infern perquè el seu marit la maltractava en el plató i la sotmetia a una cruel esclavitud sexual. Testimoni de tot això, l’outsider Robert Mitchum al qui els productors havien obligat a tornar de les seves vacances a Florida per encarregar-se del sergent Keeley, descobrint aviat que el de Ryan era el personatge més interessant.
Arribas, Víctor. El Cine negro. Madrid: Notorius, cop. 2010.
Bibliografia
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
- Crossfire (DVD). Burbank: Warner Home Video, cop. 2005.
- Encrucijada de odios. En Arribas, Víctor. El Cine negro. Madrid: Notorius, cop. 2010. Pàg. 238-243.
- Holt, Jennifer. Hollywood and politics caught in the Cold War Crossfire (1947). “Film & History”, vol. 31, núm. 1 (2001), pàg. 6-12.
- Leff, Leonard J.; Simmons, J. L. Film into story: the narrative scheme of Crossfire. “Literature/Film Quarterly”, vol. 12, núm. 3 (July 1984), pàg. 171-179.
Crossfire és, certament, un bon exemple del que és la codificació del film noir a Hollywood. Hi ha un crim, és clar, una investigació sobre aquest i, també, una violència de vegades explícita i altres soterrada. Sabem relativament aviat qui és l’assassí, però el que és interessant no és el whodunit, el qui ho ha fet, sinó altres dues coses: a) descriure un determinat ambient moral: una vida nocturna i gèlida, un grup de militars amb vides insatisfactòries i solitàries i una ciutat inhòspita i molt poc acollidora, i b) una denúncia social sobre el racisme. De fet, Crossfire és també un melodrama de tipus social i això explica que el film guanyés un premi en la segona edició del festival de Cannes celebrada el setembre de 1947: el de millor film social (una categoria aleshores existent en el palmarès del festival).
Anem a veure a continuació el seu argument. Ens trobem a Washington, al final de la II Guerra Mundial i l’acció passarà al llarg de tota una nit. Tres soldats a punt de llicenciar-se, Mitch (George Cooper), Montgomery (Robert Ryan) i Floyd (Steve Brodie), estan prenent una copa en un bar on coneixen a un desconegut (Sam Levene) del que més tard sabrem que és jueu. Al ser aquest assassinat, les sospites recauen en Mitch que afirma ser innocent. La investigació del crim té dos protagonistes: Finlay (Robert Young) l’inspector de policia encarregat del cas, i el sergent Keeley (Robert Mitchum) , superior i amic de Mitch. El primer és un civil i el segon un militar que encarna clarament la filosofia de “nosaltres ens cuidem dels nostres”
Evidentment Hollywood és i era una fàbrica d’estrelles i les raons principals per veure el film, juntament amb la trama pròpiament dita, són els seus protagonistes: el trio format per Robert Young, Robert Mitchum i Robert Ryan. Tots ells aconsegueixen bones interpretacions. Tanmateix cal mencionar com a mínim tres noms més relacionats amb el film: Richard Brooks, John Paxton i Edward Dmytryk.
Richard Brooks havia estat periodista i des de finals dels anys 30 havia escrit obres per teatre, guions radiofònics i també pel cinema. Tanmateix Crossfire es basa en una novel•la seva “The Brick Foxhole” (1945) on la trama evoca parcialment les seves pròpies experiències durant la guerra entre 1943 i 1945 com soldat. Brooks no va sortir d’Estats Units durant el seu servei però va arribar a conèixer bé als militars als quals jutjava de forma implacable: gent agressiva perquè tenien tota mena de prejudicis socials i racials. I és això el que va voler reflectir en la seva novel•la. La trama d’aquesta era molt similar a la que veiem al film però el desconegut del bar era en ella homosexual i això tocava un tema més tabú encara que el racisme. Com el Codi Hays regulava tot el que es podia veure i el que no en la pantalla i, com la representació de la homosexualitat estava prohibida, aquest personatge va ser canviat per jueu per tal de poder rodar el film. Així que es dóna la paradoxa que la fama de cinta antiracista de Crossfire tingués a veure amb una imposició de la censura.
Tot i ser guionista, Brooks no va fer el guió de l’adaptació de la seva obra. Aquesta tasca va correspondre a John Paxton sent la quarta vegada que ell col•laborava amb Dmytryk, el qual ja havia filmat, amb guió seu, altres tres films: Murder My Sweet (1944), Cornered (1945) i So Well Remembered (1947). Tanmateix, tres anys després del rodatge de Crossfire, Brooks va rodar el seu primer film con director, encetant una carrera que es va perllongar fins als anys 80.
Aparentment, el 1947 les coses li anaven bé a Edward Dmytryk. Crossfire va ser ben rebuda per la crítica i el públic i va obtenir cinc nominacions en la 20ª edició dels Premis de l’Acadèmia que es va celebrar al març de 1948: els de millor pel•lícula, millor director, millor actor o actriu de repartiment i millor guió. Malgrat aquestes nominacions, el film no en va obtenir cap ja que va haver de competir amb dues altres cintes que van ser favorites aquell any: el drama antiracista Gentleman’s Agreement (Elia Kazan, 1947) i la comèdia nadalenca Miracle on 34th Street (George Seaton, 1947). La primera li va guanyar tres Oscars (millor pel•lícula, millor director i millor actriu de repartiment) i la segona dos (millor actor secundari, millor guió adaptat) més un tercer a la millor història, categoria aquesta en la que Crossfire no competia.
Tanmateix Dmytryk està a punt d’iniciar un període negre. Va ser cridat a declarar davant el Comitè d’Activitats Antiamericanes sota l’acusació de ser comunista. Inicialment es va negar a declarar sent un dels anomenats 10 de Hollywood i, per tant, el seu nom va ser inclòs en llistes negres. Més tard va acceptar a fer-ho i, gràcies a això, va poder continuar treballant. Ell sempre va defensar el seu canvi de postura, però des de posicions progressistes es va viure això com una traïció, especialment quan el seu film The Caine Mutiny (1954) va ser un èxit i altres del seus companys van continuar en llistes negres o en presó. Tanmateix ningú no pot negar que Dmytryk és un bon director, independentment de quina sigui la nostra consideració sobre l’ètica dels seus actes.
Crec que Crossfire ens ofereix una aconseguida atmosfera de film noir augmentada per un score de Roy Webb que li dóna a la pel•lícula un toc inquietant i crec que hem d’entendre també la importància de la seva crítica social pensant en el moment del rodatge i d’estrena del film. Cert que avui, tal vegada, aquesta obra no ens causi tanta sorpresa, ja que el racisme ha estat un tema molt tractat en pel•lícules posteriors, fins i tot amb postures molt més crítiques tant a Hollywood com fora d’ell. Però crec que totes les obres han de ser jutjades en el seu context i sempre considerant quina era la moral i les pautes socials de comportament majoritàries en el moment en què aquestes sorgeixen.
Així mateix, crec que cal qualificar Crossfire com un film seminal ja que a partir del seu visionat s’entén que Mitchum s’especialitzi en fer de tipus dur en pel•lícules posteriors, i que hi hagi melodrames bèl•lics com From Here To Eternity (Fred Zinnemann, 1953) que continuen mostrant a l’exèrcit com un món tancat amb les seves pròpies regles i que apareguin altres obres de temàtica antiracista dintre de l’àmbit del film noir com Odds Against Tomorrow (Robert Wise, 1959), on també surten Robert Ryan i Gloria Grahame, l’oscaritzada In the Heat Of The Night (Norman Jewison, 1967) o A Soldier’s Story (Norman Jewison, 1984).
Joaquim Puig (Universitat Autònoma de Barcelona)