Dossier Film (INCLÒS A Sharunas Bartas)

Eurazijos aborigenas

Rodamón d'Euràsia

Fitxa tècnica

Direcció Sharunas Bartas
Guió Sharunas Bartas, Catherine Paille
Música Alexander Zekke
Fotografia Sharunas Bartas
Interpretació Sharunas Bartas, Klavdiya Korshunova, Erwan Ribard, Elisa Sednaoui
Producció França-Lituània-Rússia
Any 2010

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Azalbert, Nicolas. Indigène d’Eurasie. “Cahiers du cinéma”, núm. 662 (déc. 2010), pàg. 46.
  • Baumann, Fabien. Indigène d'Eurasie. “Positif”, núm. 599 (janv. 2001), pàg. 44.

 

 

Per poder continuar filmant a la seva Lituània natal, Sharunas Bartas es va veure obligat a filmar París i l’illa d’Yeu per pragmàtiques raons financeres de producció. La pel•lícula se ressent d’aquestes escenes filmades a França, indolents concessions acordades i filmades com a tals. Per continuar filmant l’immobilisme, la solitud, el mutisme que van deixar una empremta inesborrable de Koridorius,  Trys dienos (1991) i Few of Us (1996), Bartas ha de fer, per les mateixes raons, un polar, un film d’acció “parlat”. Tot el que passa al film com als seus personatges: tenen un preu a pagar. Però a més a més de tractar d’amagar els diners, de fer contraban, Bartas posa sobre la taula als ulls de tothom el veritable (i l’apassionant) tema de la seva pel•lícula.

 

 

El mateix Bartas interpreta a Gena, un mafiós cansat que aspira a tallar els contactes amb l’organització. Però per fer-ho, cal recuperar els diners, motiu d’una darrera i fatal persecució. Aquest és tot el conflicte de la pel•lícula: per aturar-se i adonar-se de la seva vena contemplativa, Bartas decideix cedir al moviment i accelerar al relat. Si el personatge de Gena s’ofereix com ofrena en l’altar de la velocitat i de l’obcecació (no hi ha temps de veure venir la traïció), la pel•lícula fins i tot arriba a corrompre la seva pròpia manera de funcionar tot invertint la construcció del film de gènere negre. Les habituals persecucions en cotxes i escenes de trets no constitueixen els moments més forts de la pel•lícula. Aquest esdevenen, per la contaminació d’un ritme monòton i seductor, de simples transicions, com els plans de tall que, inversament, són escenes per elles mateixes: un pla de nit de Vilnius, un pla d’una granota a un estany, un pla d’un apartament buit, un pla d’un bosc amb boira. Aquests plans desoladors no ofereixen sortida. El punt de vista de Sharunas Bartas sempre és desenganyat. Simplement és difícil d’expressar.

 

Azalbert, Nicolas. Indigène d’Eurasie. “Cahiers du cinéma”, núm. 662 (déc. 2010), pàg. 46.