Dossier Film (INCLÒS A Aula de Cinema 2023/2024)

L'amour fou

Introducció

Entre la vida i el teatre

A L'amour fou, Rivette combina el reportatge directe i la ficció amb la improvisació d’actors i actrius segons un principi de no intervenció que els porta a crear els seus propis personatges en escena.

"La pel·lícula capta els somnis i la desesperació dels seixanta com poques altres, i en surts     transformat; és una experiència vital i fílmica alhora” (Jonathan Rosenbaum).

 

Fitxa tècnica

Direcció

Jacques Rivette

Guió

Jacques Rivette – Marilù Parolini 

Música

Jean-Claude Eloy

Fotografia

Étienne Becker, Alain Levent 

Interpretació

Jean-Pierre Kalfon – Bulle Ogier – Josée Destoop – Michèle Moretti – François Godde – Dennis Berry – Yves Beneyton – André S. Labarthe.  

 

Producció

França

Any

1969

La crítica diu

[...] utilitzant successivament 16 mm i 35 mm, Jacques Rivette ha realitzat L'amour fou, una pel·lícula en blanc i negre de quatre hores i dotze minuts: En un moment en què el mercat del cine (essencialment americà) només vol color, en què el "temps" és més que mai "diners", ja és un desafiament concebre una obra d'aquesta forma i aquesta dimensió; va en contra de convencions establertes, es diu, basades en les necessitats del públic, i sobretot d'una certa tradició de concisió en l'art de l'expressió; Jacques Rivette ha intentat així una espècie de revolució en la concepció de l'obra cinematogràfica, intentant donar al temps el pes i la densitat de la duració i donar als actors la possibilitat d'expressar-se personalment a través de la ficció. En fer-ho, ha aconseguit alguna cosa que probablement revolucionarà el cinema en el futur, afectant de noves maneres als que fan cine i als que el reben? 
 
Una jove parella, Claire i Sébastien, es desfà en la bogeria d'un amor que es nega a morir; [...] L'amour fou és la història de dues persones unides i destruïdes per una professió i un amor. 

Claire, frustrada com a companya professional de Sébastien, aprèn a viure sola, a estar disponible, lo qual a poc a poc confereix a tot –pensaments, objectes, sorolls, gestos- un caire angustiós, invasiu, que desemboca en una demència semiconscient i en una gelosia que ja no vol ser raonada. Mentrestant, a Sébastien, atrapat en el seu treball com a director, en la seva recerca d'una nova expressió dramàtica, se li esgoten els assajos durant els quals res sembla progressar realment. El seu propi drama se li escapa fins al dia en què la bogeria de la seva dona es converteix en la seva pròpia. [...] 
 
Algunes persones que han vist la versió truncada de l'amour fou diuen que és pesada i avorrida. Jo no vaig tenir aquesta impressió en absolut quan vaig veure la versió original. [...] 
Però crec que un oblida ràpidament tot el que el molesta al principi, perquè Jacques Rivette ha aconseguit realment expressar en profunditat un drama íntim, una tragèdia actual, amb el seu malestar, les seves calmes, els seus girs, els seus absurds, el seu camí lògic i inexorable. Em sembla que l'espectador és només espectador al principi, però amb la impressió de veure les coses des de lluny, per exemple des d'una taula veïna al cafè, o des del llindar d'una porta, a poc a poc es veu arrossegat al cor mateix de la història, perquè està al corrent de tot. Veu i sent, al mateix temps que els herois, l'enredada xarxa d'amistat, feina i amor que les condueix a un dolorós fracàs.[...] 

Es surt de l'Amor fou cansat, però amb la impressió de ser més ric, d'haver descobert una vertadera nova dimensió del cinema, gràcies a aquesta noció de temps recobrat, gràcies també a la precisió del to al llarg de tota la pel·lícula, que crea la il·lusió que Bulle Ogier, Jean-Pierre Kalfon i els altres, tampoc estan jugant, sinó que són ells mateixos. Però no és això precisament el que Sébastien-Jacques Rivette intentava aconseguir? 

 

Stand, Luce. Rivette vient en premier plan A: Jeune cinéma, febrer de 1969 nº 36 pàg. 6-8 

Bibliografia

Alburni, Robert. Les places assignées A: Cahiers du cinéma nº 211 abril de 1969 pàg. 55 – 56 

Aumont, Jacques; Comolli, Jean-Louis; Narboni, Jean; Pierre, Sylvie. Entretein avec Jacques Rivette A: Cahiers du cinéma nº 204 setembre de 1968 pàg. 7-24 

Cohn, Bernard. Entretein sur l’amour fou, avec Jacques Rivette A: Positif nº 104 pàg. 27-38 

Deschamps, Hélène. Jacques Rivette: Théâtre, amour, cinéma. Ed. L’Harmattan, París 2001 ISBN: 2747510298  

Domecq, Jean-Philippe. L’amour fou de Jacques Rivette A: Positif Paris, octubre de 2023 Iss. 752 pàg. 90-91  

Legrand, Gérard. Notes sur l’amour fou A: Positif nº 104 pàg. 22-26 

Milne, Tom. L’amour fou A: Sight and sound, primavera de 1969 nº 38 pàg. 63 

Pierre, Sylvie. L’amour fou, A: Cahiers du cinéma nº 209 febrer de 1969 pàg. 62 

Shaffer, Lawrence. L’amour fou A: Film Quarterly Berkeley, estiu de 1973 nº 26 Iss. 4 pàg. 52-57 [Consultable a Proquest] 

Stand, Luce (Recull fet per) Entretien avec Jacques Rivette sur l’Amour fou A: Jeune cinéma, febrer de 1969 nº 36 pàg. 8-12  

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema