Dossier Film (INCLÒS A Comèdia popular)

Le Goût des autres

Para todos los gustos

Fitxa tècnica

Direcció Agnès Jaoui
Guió Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri
Música Jean-Charles Jarrell
Fotografia Laurent Dailland
Interpretació Anne Alvaro, Jean-Pierre Bacri, Alain Chabat, Agnès Jaoui, Gérard Lanvin, Anne Le Ny, Christiane Millet, Wladimir Yordanoff, Xavier de Guillebon, Raphaël Defour, Brigitte Catillon
Producció França
Any 2000

La crítica diu...

Veient els films escrits per Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri no podem saber cap a on va el cinema francès, però sí d’on prové: dels anys setanta, dels films de Claude Sautet (sobretot de Vincent, François, Paul et les autres...) i del cafè-teatre, dos universos que els dos guionistes uneixen aquí amb molta habilitat. Estem davant del famós cinema anomenat adult, un cinema de personatges i situacions, de diàlegs fets a mida, un cinema de secundaris i un càsting perfectament escollit (actors coneguts i uns altres que no ho són tant). Com a Un air de famille i On connaît la chanson, Le Goût des autres és un film molt popular: tenim a Castella (Bacri), el cap d’una empresa casat amb Angelique (Christiane Millet), que s’enamora d’una actriu de teatre, Clara (Anne Alvaro). Al voltant de Castella tenim a Deschamps (Alain Chabat) i Moreno (Gérard Lanvin), el seu xofer i guardaespatlles respectivament; i al voltant de Clara hi ha uns intel·lectuals que es passegen per les inauguracions. També hi és el bar, el lloc privilegiat d’aquest cinema, on tothom es troba i s’assabenta de tot. Un bar on treballa Manie (Agnès Jaoui), qui se’n va al llit amb Deschamps abans d’enamorar-se de Moreno, amic de Clara, que quan aquesta refusa Castella es reconfortarà amb ell. Manie és el personatge liberal del film i tota la resta són presoners de la seva classe.

 

A Le Goût des autres, cada escena respon a la precedent, Bacri i Jaoui són veritablement els mestres del film coral, dirigint amb mestria tot aquest seguit de personatges. Desgraciadament, el tema –sociològic- no deixa d’assetjar els personatges. Castella, per exemple se sent ferit per la gent del teatre. A partir d’aquest postulat, el film enregistra el que passa, positiu o negatiu, entre els personatges. Tots són filmats de la mateixa manera, perquè amb Bacri i Jaoui, un sempre és el pallús d’algú altre. Però el film existeix, de fet mateix aquesta malenconia és la marca dels seus autors, en un moment on les comèdies són cada cop més depressives. Per exemple, en una bella seqüència on Castella plora mirant com Clara interpreta Bérénice, prenent consciència de la seva incultura i de totes les emocions que s’ha perdut. S’ha comentat que és un bon personatge gràcies a Bacri, i que l’únic tret de la personalitat d’Agnès Jaoui és l’elegància i delicadesa com és filmat. El problema no és que els personatges siguin filmats amb menyspreu, tot el contrari, tot i que sí que és veritat que sovint tots acabant tornant a la seva caracterització sociològica de l’inici.

 

Limitat pel tema que tracta, la pel·lícula refusa l’aleatorietat, els seus autors es mantenen radicalment com observadors de la realitat: passi el que passí, els intel·lectuals sempre seran una mica ridículs, la burgesia sempre serà una mica conservadora, i el pallús sempre ho serà una mica. Bé, i què? Paradoxalment, la subtilesa dels autors destaca encara més la feblesa del film coral: abans del final de la pel·lícula, cada personatge té dret a la seva escena, una escena motivada més per sentit democràtic que per necessitat real, i és on ens adonem de certa manca d’experiència dels autors. És això pel que Deschamps (un Alain Chabat perfecte, somiador i inesperat) és en el fons l’únic personatge que veritablement ens emociona. Perquè s’escapa precisament de la sociologia, encarnant el tema més profund del film – la soledat. Però també és el personatge que la pel·lícula oblida una mica; tot i que se li ofereix el darrer (i preciós) pla final, mostrant-se en sentit contrari als límits del sistema Bacri/Jaoui, i deixant entreveure allò que el sistema podria haver mostrat si hagués estat menys quadriculat: una cosa encara més emotiva.    

 

Larcher, Jerôme. Le Goût des autres. “Cahiers du cinéma”, núm. 544 (mars 2000), pàg. 82. 

Bibliografia

Burdeau, Emmanuel. L'Affaire du goût. “Cahiers du Cinéma”, núm. 545 (avr. 2000), pàg. 4-5.

Chiesi, Roberto. Il Gusto degli altri. “Segnocinema”, vol. 21, núm. 108 (mar.-apr. 2001), pàg. 47-48.

Darke, Chris. Le Goût des autres. “Sight & Sound”, vol. 11, núm. 5 (May 2001), pàg. 50-51.

Dast, Stéphanie. Les configurations sociales des sentiments: La ronde de Max Ophuls, Une journée particulière d'Ettore Scola, Le goût des autres d'Agnès Jaoui. “CinémAction”, núm. 107 (mars 2003), pàg. 50-61.

Emiliani, Simone. Il sentimento dell'arte e della vita. “Cineforum”, vol. 41, núm. 402 (mar. 2001), pàg. 25-28.

Freixas, Ramon. Para todos los gustos. “Dirigido por”, núm. 296 (dic. 2000), pàg. 16.

Garbarz, Franck ; Bourget, Jean-Loup. Agnès Jaoui. “Positif”, núm. 523 (sept. 2004), pàg. 4-11.

Garbarz, Franck. Le Goût des autres. Le dégoût des autres. “Positif”, núm. 469 (mars 2000), pàg. 29-30.

Le Goût des autres. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 493 (été 200), pàg. 1-81.

Larcher, Jerôme. Le Goût des autres. “Cahiers du cinéma”, núm. 544 (mars 2000), pàg. 82. 

Para todos los gustos (Le Gout des autres)(DVD). Barcelona: Manga Films, DL 2003.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema