Les glaneurs et la glaneuse

El cinema d’Agnès Varda ens ha acostumat des de fa temps a pensar en l’altre. Que l’altre sigui el veí, l’estranger - el cubà, per exemple- o el que viu més o menys ens els marges de la nostra pulcra societat: els vagabunds de L’Opéra-Mouffe (1958), la rodamón de Sans toit ni loi (1985). Aquest interès per una marginalitat amagada per una societat que llença a les escombraries una part d’ella mateixa, es manifesta de nou a un llarmetratge documental, Les Glaneurs et la Glaneuse (2000), que serà continuada dos anys més tard per Deux ans après. El to, de totes maneres, és festiu, lúdic, desproveïts de la gravetat tràgica que afectava a Sans toit ni loi (1985).

Li agrada filmar les escombraries, les restes, la ferralla, les floridures (que amb la seva mirada transforma en quadres abstractes) i els desfets sense deixar d’evocar un Baudelaire tirant de la Bellesa de la lletjor o el poema d’un carrús. Però, que hi ha d’aquells que s’alimenten i viuen de les restes dels altres? Hi ha espigolaires per plaer, per economia, per ètica, i d’altres per supervivència: empesos per accidents de la vida, alcoholisme, solitud, atur, com el seu fàstic pels “petits caps” van dur a Mona a la carretera. Com a mínim el que ella deia.

El tema és arriscat. Perquè “entre el sermó ridícul i la reflexió postmoderna apassionada que agrada a tothom”, com diu Laurent Jullier, sembla difícil que una mirada alhora compromesa i distant, hospitalària i no complaent trobi el seu lloc. Tanmateix -em sembla- és el que aconsegueixen els films de Varda, particularment Les Glaneurs et la Glaneuse, i que prendria com a objecte d’estudi.
També s’allunya de la celebració compassiva o demagògica com d’una condescendència altiva, el film fa mostra d’una hospitalitat que retorna a l’altre la seva dignitat. La generositat de la mirada es mostra per un seguit d’esdeveniments i una posada en escena tenint per efecte la legitimació i l’ennobliment d’una població marginal menyspreada per les classes socials “integrades”.

La composició en mosaic i l’absència de jerarquització que genera inscriuen les figures marginals “pejoratives” en un patchwork igualitari, democràtic: els diferents tipus de marginats s’uneixen, es fan ressò, agrupats al film en una mena de gran comunitat unida per la pràctica de la recol·lecció. El marginal alcohòlic es troba així, gràcies al muntatge, en companyia d’un marginal-artista -Louis Pons i les seves composicions iconoclastes, l’ex francmaçó rus i les seves torres-totems, el cuiner i les seves barreges sofisticades- o de marginal-filòsof, com l’home de grans botes que fa de la recuperació una ètica de vida. Comunitat heterogènia que basa la seva riquesa de la seva diversitat i legitimitat d’ajuntar tots els seus components.

Les Glaneurs et la Glaneuse és una pel·lícula que fa existir una altra. En el seu cos, en la seva paraula, en la seva viva veu. És aquest subllenguatge i sentit el que m’interessa, el que s’interpreta amb el gest, amb el vestuari, amb la manera de parlar. A la materialitat de la imatge d’una altra on la construcció, complexa, es fa a partir dels trets caracterològics, de codis socials i culturals, d’usos familiars, d’esquemes inconscients i de la seva singularitat.

Com si el cinema constituís una de les formes actuals de comunicació espectral, el film d’Agnès Varda s’encarrega d’atenuar els efectes, en primer lloc pels procediments de nomenament i d’identificació que contribueixen a fer sortir els protagonistes de la indistinció. La majoria són designats per un nom o un cognom, on al menys hi ha un protagonista individual -Claude, Guilène, Charlie, Litnanski… Ells també tenen una història, que expliquen més o menys detalladament. Ells apareixen en pantalla en la seva vida quotidiana, en el seu medi (com els testimonis de Sans toi ni loi), amb les seves robes.

Agnès Varda: le cinéma et au-delà. Antony Fiant, Roxane Hamery, Éric Thouvenel (ed.). Rennes: Presses Universitaires de Rennes, 2009.