DOSSIER FILM (INCLÒS A Isabel Coixet: Dones (bastant) perdudes)

Map of the Sounds of Tokyo

Mapa de los sonidos de Toquio

Fitxa tècnica

Direcció Isabel Coixet
Guió Isabel Coixet
Música Diversos
Fotografia Jean Claude Larrieu
Interpretació Rinko Kikuchi, Sergi López, Min Tanaka, Manabu Oshio i Takeo Nakahara
Producció Espanya
Any 2009

 

Al cinema d'Isabel Coixet, el maniqueisme mai s'articula entre bons i dolents, sinó entre els que estimen i els que pateixen. En algunes pel·lícules (La vida secreta de las palabras (2006), els que pateixen tenen més pes que els que estimen, en unes altres la relació de forces s'inverteix (Elegy (2008) per demostrar que l'amor també amaga patiment. Map of the Sounds of Tokyo parla d'una parella d'amants impossible. Les seves trobades són clandestines, la seva passió és malaltissa i després de la pulsió eròtica sorgeix sempre un cert sentit de mort, no en va ella ha estat contractada per matar a l'home amb qui se’n va al llit. Els que estimen ho fan aquí més apassionadament que en altres pel·lícules de la directora, i el personatge que pateix pertany a un món allunyat d'aquest amor. És el pare d'una noia que es va suïcidar i que culpabilitza a un importador de vins català de la mort per desamor de la seva filla. Davant la imatge de l'absent, l'home crida. Pateix.

Isabel Coixet construeix els seus relats sense mitjanes negres. El goig i el dolor han d'estar sempre en els límits i, quan el desig circula amagat després de discretes mirades de complicitat, ni tan sols són vàlids els jocs de l'aparença. Aquest sentiment extrem fa que les coses resultin forçades i que l'atzar hagi d'intervenir per resoldre la destinació dels personatges. Un dels principals problemes de Map of the Sounds of Tokyo radica en la seva adscripció genèrica. L'estructura pròpia del thriller embolica el relat i els assassins a sou s'encarreguen de dictar les seves lleis. La pel·lícula comença recordant-nos que després de l'afable vida nocturna d'una venedora de peix s'amaga una altra vida diürna marcada per la violència.

 

 

A diferència de Mi vida sin mí (2003) o de La vida secreta de las palabras, aquí després de les passió dels personatges no existeix el desig de trobar un gran tema. No ens parla sobre el que deixem enrere després de la mort, ni de les tortures sofertes per alguna guerra injusta, només assistim a un petit xoc de cultures entre un català que ven vins amb denominació d'origen i una fosca peixatera especialista en sushis i sashimis. El tema que enuncia el títol només és el pretext per crear una veu enunciativa. Als primers moments, Isabel Coixet dedica una part del seu metratge a la creació d'un narrador, però aquest personatge, convertit en tècnic de so i en espectador sonor dels esdeveniments, s'esvaeix a mesura que avança el relat. Malgrat no haver un gran tema, el que sí existeix en Map of the Sounds of Tokyo  és el desig de construir un món a partir de les lectures, les cançons i les pel·lícules que li agraden a la cineasta.

La literatura de Haruki Murakami crea un imaginari de Tòquio que es perllonga en el 'retro' asiàtic del cinema de Wong Kar-wai, del que Isabel Coixet pren prestada la idea de l'habitació de les trobades amoroses, mentre que els thrillers de Jean-Pierre Melville estilitzen una posada en escena que, per subratllar la tristesa dels moments finals, necessita recórrer a la veu en falset d'Anthony and the Johnsons. Què hagués passat si aquesta mateixa història de passió hagués tingut com a protagonista a una peixatera del mercat de la Boqueria de Barcelona i a un viticultor del Penedès? La qüestió essencial resideix a albirar si Isabel Coixet hagués estat capaç de fer cinema sense els seus artificis habituals i si aquest cinema despullat de referències podria funcionar-li. Mentrestant, la cineasta segueix sent fidel als seus referents i, de vegades, no és conscient que el seu aparent cosmopolitisme tanca un petit món.