Dossier Film (INCLÒS A El cinema soviètic)

Oktyabr

Octubre

Fitxa tècnica

Direcció Sergei M. Eisenstein, Grigori Aleksandrov
Guió Sergei M. Eisenstein, Grigori Aleksandrov
Música Edmund Meisel
Fotografia Eduard Tissé
Interpretació Vassilli Nikandrov, Boris Livanov, Eduard Tissé, Nikolai Podvoisky
Producció Unió Soviètica
Any 1928

La crítica diu

 

La pel·lícula commemorativa Oktyabr es va rodar amb urgència perquè la van encarregar tard. El guió d'Eisenstein i Alexandrov va ser acceptat al febrer i el rodatge va començar l’abril, i segons el director va requerir més de cent mil figurants. “Dormíem quan podíem; en rares ocasions podíem”. Al setembre, el seu director de fotografia, Édouard Tissé, seguia rodant mentre Eisenstein ja l’estava muntant. Cal senyalar que la pel·lícula havia d’estar acabada pel 7 de novembre, data de l’aniversari de la revolució. Allà podem trobar lògicament tot el que configurava llavors l’estil de Sergei Mikhailovitch Eisenstein: muntatge retallat, rebuig de la psicologia individual, gust per l'èpica, organització formal i temàtica al voltant d’oposicions sistemàtiques.

Així mateix, podem observar certes diferències que marquen una etapa addicional en la intel·lectualització del projecte d’Eisenstein. Ell, que s’havia mantingut en la massa, el més a prop de la gent possible, en aquell moment s’allunya i roda amb total intenció plans generals de moviments enormes de masses, més geomètrics que orgànics. Ell, que havia convertit el seu cinema en un verdader talent mostrant rostres humans, en aquest moment desplaça el significat cap als objectius: estàtues, gots, soldats de plom, escultures de divinitats, joguines mecàniques, juguen un paper important en la construcció del sentit i la creació de les metàfores.

 

 

Els plans del primer ministre Kerenski, el cap del SR (partit socialista-revolucionari) tan odiat pels bolxevics, es barregen amb l’orgull, o amb les estàtues de Napoleó (la desmesura, la dictadura, l’enemic del poble rus). Ell, que havia sabut jugar tan bé amb el sentit en el mut, en aquest moment multiplica les ocurrències lingüístiques, fent un ús (intertítols apart) de banderoles i diaris per a propagar eslògans. El muntatge d’ Oktyabr és menys patètic que intel·lectual. Actua menys sobre les emocions amb la intenció d'enganxar-excitar a l'espectador, que sobre les idees amb intenció de despertar-lo.

Però, paradoxalment, en aquesta pel·lícula que multiplica els senyals, Eisenstein va més enllà que mai en la sexualització de la revolució i l'erotització de la mort. Els enemics del poble es caracteritzen per la inversió de gèneres. Les dones del batalló d’atac que defensen el palau d’hivern són clarament lesbianes, dones agafades, mans entrellaçades, mirades lascives que acaricien estàtues de nus joves i subtils. Els homes soldats són feminitzats i efeminats: peus nus, estesos sobre els canapès, llegeixen o juguen mentre el poble s’acosta per una altra banda i ataca. El poble, al contrari, està ajustat al seu gènere.

 

 

Bouquet, Stéphane. Sergei Eisenstein. Madrid: Diario El País, cop. 2008.

 

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Bailly, Jean-Christophe. Lointains d'Octobre. “Vertigo”, núm. 13 (1995), pàg. 21-26.
  • Casas, Quim. Eisenstein/Pudovkin: después de la revolución, tres clásicos soviéticos. “Dirigido por”, núm. 394 (nov. 2009), pàg. 82-85.
  • Eisenstein, Sergei M. Octubre. México: Era, 1975.
  • Ferrari, Jean-Christophe. Le pathétique chez Eisenstein: le rugissement sculptural, la sidération opératique. “Positif”, núm. 647 (janv. 2015), pàg. 94-96.
  • Le Fanu, Mark.  Eisenstein ou la rigeur de l'imagination. “Positif”, núm. 340 (juin 1989), pàg. 35-38.
  • Octobre. En Amengual, Barthélemy ¡Que viva Eisenstein! Lausanne: L'Age d'Homme, 1980. Pàg. 189-232.
  • Octubre (Oktiabr)(DVD). Madrid: Alfa Audiovisuales, cop. 2002.
  • Octubre. En  Bordwell, David. El Cine de Eisenstein: teoría y práctica. Barcelona [etc.]: Paidós, 1999. Pàg. 102-120.
  • Octubre. En Fernández Cuenca, Carlos. La Obra de S. M. Eisenstein. Madrid: Filmoteca Nacional de España, 1965. Pàg. 55-62.
  • Octubre. En Fernández, Dominique. Eisenstein: el hombre y su obra. Barcelona: Aymá, 1979. Pàg. 97-125.
  • Octubre. En González Requena, Jesús. S.M. Eisenstein. Madrid: Cátedra, 1992. Pàg. 135-176.
  • Octubre: tema siempre actual en la cinematografia soviética. Moscou: Sovexportfilm, 1987.
  • Ropars-Wuilleumier, Marie-Claire ; Sorlin, Pierre. Octobre: écriture et idéologie I: analyse filmique d'Octobre d'Eisenstein: études séquentielles. Paris: Albatros, cop. 1976.
  • Simsolo, Noël. Octobre. “Image et Son”, núm. 259 (mars 1972), pàg. 81-88.
  • Sumpf, Alexandre. Le Public soviétique et Octobre d'Eisenstein: enquête sur une enquête. “1895”, núm. 42 (févr. 2004), pàg. 5-34.
  • Taylor, Richard. October. London: British Film Institute, 2002. Yampolsky, Mihail. Le monument brisé. “Vertigo”, núm. 13 (1995), pàg. 27-30.

   

El periodista nord-americà John Reed va escriure un llibre sobre la Revolució Russa d’octubre parlant dels “deu dies que van canviar el món”. Quan les autoritats soviètiques van decidir que havien de produir films que al cap de deu anys recordessin aquells deu dies, van encarregar obres a Esther Shub, Boltianski, Boris Barnet, Pudovkin i Serguei M. Eisenstein, llavors considerat un dels gran genis creadors del cinema mundial gràcies a l’èxit de Bronenosets Potyomkin (1925). El resultat de l’encàrrec va ser Oktyabr (1928), un brillantíssim  exercici de muntatge. El president del govern provisional apareix comparat a un gall dindi, l’escultura del tsar tan aviat cau trossejada com es recompon, les religions es mostren com a diferents formes d’opi i la caiguda d’un cavall al Neva simbolitza amb més eficàcia la crueltat d’un règim que el  metrallament de la multitud.

Eisenstein va ser molt criticat i acusat de formalisme però el que de veritat molestava no era la seva pirotècnia formal. La prova? El que li van exigir es que reduís el paper de Trotsky i el fes aparèixer com un cagadubtes. Els talls exigits per Stalin anaven tots en aquesta direcció. Calia reescriure la Història. Un dels protagonistes reals del fets, Vladimir Antonov-Ovseenko,  apareix fent d’ell mateix. Anys més tard, a Barcelona, com a cònsol soviètic, jugarà un paper ben trist en l’assassinat d’Andreu Nin i, ja de retorn a Moscou, serà Stalin qui ordeni la seva mort. La Revolució devora els seus fills i fins i tot els seus genitors. Per sort, no va devorar tots els seus cineastes!

 

Octavi Martí (Filmoteca de Catalunya)