DOSSIER FILM (INCLÒS A Joc de miralls)

Psycho

Psicosis

Fitxa tècnica

Direcció Alfred Hitchcock
Guió Joseph Stefano (Novel·la: Robert Bloch)
Música Bernard Herrmann
Fotografia John L. Russell
Interpretació Anthony Perkins, Janet Leigh, John Gavin, Vera Miles, John McIntire, Martin Balsam, Simon Oakland, Patricia Hitchcock
Producció Estats Units
Any 1960

La crítica diu

 

L’anàlisi pla a pla de Psycho –que desvetlla el virtuosisme del film i, especialment, d’aquest moment- posa de manifest amb força concreció el lloc que ocupa a la narració l’escena de la dutxa i la funció que, en sentit ampli, compleix  en la globalitat del film. Psycho –llevat d’error humà en l’observació- compta amb 982 plans o posicions de càmera diferents, per 108 minuts de durada, el que fa un promig aproximat de 7 segons per pla; l’escena de la dutxa, considerada àmpliament (des de l’entrada de Marion al bany) conté 58 plans en 207 segons, és a dir, 3,6 segons per pla; si avancem cap al nucli de la fúria criminal (des de que entra la mare al bany), el fragment conté 35 plans i dura 40 segons, és a dir, 1,1 segons per pla. Encara podríem seguir viatjant al nucli d’aquest moment de ràbia furiosa i obtindríem, en qualsevol interval inferior a aquests 40 segons, que el promig és també inferior a un segon per pla. Això vol dir, clarament, que, com apunta Spoto mitjançant les paraules de Donald Spoto, l’escena de la dutxa és com una ferida enmig d’un film lluent, com a mínim en allò relacionat al seu ritme; no només en la ganivetada visual a la pantalla (gairebé literalment, doncs hi ha un moment on la mà de la mare amb el ganivet roman unes dècimes de segon en un primeríssim primer pla, com si ens anés a agredir a nosaltres) sinó que, sobretot és una esquerda rítmica en el progrés d’una pel•lícula aparentment serena.

 

 

Aquesta reflexió ens obliga a desenvolupar una mica més l’anàlisi, cap a un horitzó més ampli i una mica més complex. L’escena de la dutxa compleix, segons l’òptica des d’on s’observi, funcions ben diferents, i fins i tot aparentment contradictòries. Ja he avançat que des del punt de vista rítmic, de planificació i muntatge, l’escena suposa una ruptura total, aquesta ferida a la que es refereix el mateix Hitchcock, segons recull Spoto; ferida que suposa dins del relat la mateixa anormalitat que dins de Norman suposa la pulsió sexual anòmala que li condueix a cometre el crim. Tanmateix, des de la perspectiva de la narració, en l’esquema que anem dibuixant (alteració en l’ús del star-system, joc permanent dels punts de vista, substitució d’un relat previst per un altre sorpresiu, etc.), l’escena de la dutxa suposa una mena de resum paradigmàtic o, expressat més visceralment, el paroxisme d’aquest cert caos en el que Hitchcock sumeix l’espectador de 1960; en aquest sentit, la “ràbia furiosa” a la que al•ludia anteriorment, es tradueix no només en la violència del crim sinó també, i sobretot, en el furor visual amb el que l’escena sacseja a qui la veu.

 

 

Tot i que aparentment contradictòria (ruptura en la coherència del ritme/coherent clímax respecte al caos narratiu), l’escena, des de totes dues perspectives, té alguna cosa en comú: és la culminació d’un procés. No és en absolut descabellat, en aquest sentit, realitzar un paral•lelisme amb l’èxtasi sexual, en quant les fases per les que s’accedeix a ell són molt semblants a les que proposa Hitchcock a la seva pel•lícula: desig sexual (literalment posat en joc a la primera seqüència del film; assimilable al desig de saber i al vouyerisme amb que s’impulsa l’acció); fase d’excitació (produïda a la pel•lícula per les diferents temptacions de Marion: el client de l’oficina, Norman; assimilable a l’excitació a la que ens sotmet Hitchcock amb el procés de fugida de Marion); fase altiplà (establerta pel cim de l’excitació de Norman després de la conversa amb Marion; cinematogràficament posada en tensió amb el pla de l’ull que mira pel forat i que du a l’espectador cap a la incontenible necessitat de donar una passa més); l’orgasme (l’explosió de tot, i de tots –personatges i espectador-: l’escena de la dutxa); i la fase de la resolució (la calma que va recuperant progressivament la pel•lícula, tornant de mica en mica al ritme de la primera part).

 

 

Aquesta perversió que, sota la meva opinió, no era gaire lluny de la ment de Hitchcock (en el nivell conscient o en el subconscient), ens obliga a reflexionar, retroactivament, sobre els matisos morals que suposa identificar-nos d’una manera gairebé completa amb un assassí; efectivament, tant per la via del desig sexual com per la via de la commiseració, l’espectador acaba desitjant que al Norman li surtin bé les coses. Com bé explica Spoto –i per això no m’estendré excessivament- aquesta qüestió està completament integrada en el joc d’expectatives de la pel•lícula: “La seva constant manipulació de la identificació del públic amb els personatges dóna a l’estructura de Psycho una funció moral: revelar una escissió en els desitjos de l’espectador, una escissió que es manifesta en el xoc entre la cosoneria i la curiositat que és l’essència mateixa de la pel•lícula”. Robin Wood tracta aquesta qüestió en la seva obra sobre Hitchcock, i les seves paraules es podrien resumir en una expressió molt il•lustrativa “Tenim ganes de saber i tenim por de saber”.

Com a conclusió, la fama de l’escena de la dutxa de Psycho no només està justificada en la seva magistral concepció i execució, sinó també en el precís lloc que ocupa a la pel•lícula, tant des d’una perspectiva visual, com narrativa o moral, en plena coherència amb el conjunt; li dóna ple sentit a la globalitat del film, ja que és la pedra de toc de gairebé totes les característiques formals i semàntiques de la pel•lícula.

 


Regreso al Motel Bates: un estudio monográfico de Psicosis. José A. Planes Pedreño (ed.). Bilbao: Mensajero, cop. 2012.

 

Bibliografia

 

- Comas, Àngel. La Guerra de las galaxias ; Psicosis. Barcelona: Dirigido, cop. 1996.

- Dick, Bernard F. Hitchcock's terrible mothers. “Literature/Film Quarterly”, vol. 28, núm. 4 (2000), pàg. 239-249.

- Durgnat, Raymond. A Long hard look at "Psycho". London: British Film Institute, 2002.

- Erb, Cynthia. 'Have you ever seen the inside of one of those places?': Psycho, Foucault, and the postwar context of madness. “Cinema Journal”, vol. 45, núm. 4 (Summer 2006), pàg. 45-63.

- Griffith, James. Psycho. Not guilty as charged. “Film Comment”, vol. 32, núm. 4 (July-Aug. 1996), pàg. 76-79.

- Herrmann, Bernard. Bernard Herrmann: the concert suites (CD). Canada: Masters film music: Decca: Varèse Sarabande, [1989].

- Hitchcock, Alfred. Hitchcock-Truffaut. Madrid: Akal, Dl 1991. Pàg. 226-241.

- Hitchcock, Alfred. Psycho. London: Picador, 1974.

- I Look Up, I Look Down. En Brill, Lesley. The Hitchcock romance: love and irony in Hitchcock's films. Princeton, N.J: Princeton University Press, 1988. Pàg. 199-237.

- Kendrick, James. Disturbing new pathways: Psycho and the priming of the audience. “Journal of Popular Film and Television”, vol. 38, núm. 1 (2010), pàg. 2-9.

- Leitch, Thomas M. Hitchcock without Hitchcock. “Literature/Film Quarterly”, vol. 31, núm. 4 (2003), pàg. 248-259.

- Muerte en un motel. En Alberich, Enric. Alfred Hitchcock: el poder de la imagen. Barcelona: Publicaciones Fabregat, 1987. Pàg. 298-312.

- Palmer, R.B. The metafictional Hitchcock: the experience of viewing and the viewing of experience in Rear window and Psycho. “Cinema Journal”, vol. 25, núm. 2 (Winter 1986), pàg. 4-19.

- Partearroyo, Tony. Anatomía de un par de asesinatos. En Alfred Hitchcock. Javier Luengo(ed.). Oviedo: Fundación Municipal de Cultura, 1989. Pàg. 319-335.

- Psicosis. En Toro, Guillermo del. Hitchcock. Madrid: Espasa Calpe, cop. 2009. Pàg. 201-214.

- Psycho (DVD).  [Universal City, CA : Universal Home Video, cop. 1998.

- Psychose. En Eugène, Jean-Pierre. La Musique dans les films d'Alfred Hitchcock. Paris: Dreamland, cop. 2000. Pàg. 102-112.

- Rebello, Stephen. Alfred Hitchcock and the making of Psycho. London ; New York: Marion Boyars, 1990.

- Skerry, Philip J. Psycho in the shower: the history of cinema's most famous scene. New York ; London: Continuum, 2009.

- Sullivan, Jack. Psycho: the music of terror. “Cineaste”, vol. 32, núm. 1 (Winter 2006), pàg. 20-28.

- Telotte, J.P. Faith and idolatry in the horror film. “Literature/Film Quarterly”, vol. 8, núm. 3 (1980), pàg. 143-155.

- Thomas, Deborah J. On being Norman: performance and inner life in Hitchcock's Psycho. “CineAction”, núm. 44 (July 1997), pàg. 66-72.

- Thomson, David. The Moment of Psycho: how Alfred Hitchcock taught America to love murder. New York: Basic books, cop. 2009.

- Toles, George. If Thing Eye offend the...Alfred Hitchcock: centenary essays. Richard Allen, S. Ishii-Gonzalès (ed.). London: British Film Institute, 1999. Pàg. 159-173.

- Walter, Raubicheck. Scripting Hitchcock: Psycho, The Birds, and Marnie. Urbana ; Chicago ; Springfield: University of Illinois Press, cop. 2011.

- Zunzunegui, Santos. Las máscaras del tiempo. “Contracampo”, núm. 24 (oct. 1981), pàg. 47-50.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

 

Rodat després de North by Northwest, Psycho és un dels films més atípics, alhora que representatius, d’Alfred Hitchcock. Parteix d’una novel·la de Robert Bloch inspirada en un assassí en sèrie que no despertava prou confiança en els productors. D’aquí que el cineasta britànic utilitzés el blanc i negre i el mateix equip tècnic de la seva sèrie televisiva. Inicialment no va ser un gran èxit, però les nominacions a l’Oscar per Janet Leigh i el mateix Hitchcock van impulsar la popularitat d’aquesta obra mestra del cinema de terror.

Poques vegades s’ha vist que la protagonista desaparegui a mitja pel·lícula. No és freqüent, tampoc, que el decorat d’una casa –certament inspirada en una pintura d’Edward Hopper- adquireixi una carga simbòlica tan potent que acabi en un parc d’atraccions. Norman Bates, el personatge interpretat per Anthony Perkins, seria objecte de diverses seqüeles i el film original tindria un remake dirigit per Gus Van Sant que val la pena comparar abans d’emetre judicis precipitats. Queden advertits perquè demà, a la dutxa, no es trauran la pel·lícula del cap.

 

Esteve Riambau (Filmoteca de Catalunya)