Dossier Film (INCLÒS A Orson Welles, centenari)

The Stranger

El extraño

Fitxa tècnica

Direcció Orson Welles
Guió Anthony Veiller (Novel·la: Victor Trivas)
Música Bronislau Kaper
Fotografia Russell Metty
Interpretació Edward G. Robinson, Loretta Young, Orson Welles, Philip Merivale, Richard Long, Konstantin Shayne, Billy House
Producció Estats Units
Any 1946

Bibliografia

 

- Carrère, Emmanuel. Le criminel. “Positif”, núm. 231 (juin 1980), pàg. 69-71.

- Cluny, Claude Michel. Le criminel. “Cinéma”, núm. 255 (mars 1980), pàg. 76-77.

- L’Étranger/Le criminel. En Parra, Danièle ; Zimmer, Jacques. Orson Welles. Paris: Edilig, 1985. Pàg. 131-134.

- El Extranjero (The Stranger)(DVD). Madrid]: Diario El País, cop. 2009.

- El Extraño. En Berthomé, Jean-Pierre ; Thomas, François. Orson Welles en acción. Madrid: Akal, cop. 2007. Pàg. 116-125.

- El Extraño. En Cowie, Peter. El Cine de Orson Welles. México: Era, 1969. Pàg. 58-60.

- Fernández Valentí, Tomás. El extraño: un nazi en la América profunda. “Dirigido por”, núm. 401 (juin 2010), pàg. 78-79.

- Frodon, Jean-Michel ; Damisch, Hubert. Montage du désastre./ Échos de la terreur. “Cahiers du Cinéma”, núm. 599 (mars 2005), pàg. 72-78.

- Miret, Rafel. The stranger. “Dirigido por”, núm. 319 (enero 2003), pàg. 34-35.

- Los Nazis entre nosotros. En Riambau, Esteve. Orson Welles: el espectáculo sin límites. Barcelona: Fabregat, 1985. Pàg. 195-203.

- La Obra en negro. En Zunzunegui, Santos. Orson Welles. Madrid: Càtedra, 2005. Pàg. 135-178.

- Palmer, R.Barton. The politics of genre in Welles' The stranger. “Film Criticism”, vol. 9, núm. 2 (Winter 1984-1985), pàg. 2-14.

- Perrin, Laurent. Le criminel. “Cahiers du Cinéma”, núm. 310 (avr. 1980), pàg. 47-48.

- Thomas, François. Un film d'Orson Welles en cache un autre (1): dans le labyrinthe des versions multiples et des films mutilés. “Cinéma - Revue Semestrielle d'Esthéthique et d'Histoire du Cinéma”, núm. 11 (printemps 2006), pàg. 138-156.

- Tonnerre, J. Le criminel. “Cinématographe”, núm. 56 (avr. 1980), pàg. 52.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

 

Tota la imaginació visual que pot faltar a la concepció dels decorats es compensa afortunadament amb l’excepcional tasca de Russell Metty a la fotografia. L’encara poc conegut Metty, que iniciaria l’any següent una associació de més de vint anys amb la Universal-International, treballava des de feia dos anys en modestes produccions independents. Abans havia estat contractat per RKO i havia participat de lluny en les dues primeres pel·lícules de Welles, però no sembla que aquest sigui el motiu pel que se’l crida en aquesta ocasió, sinó que la seva contractació és probablement per la seva reputació de professional de gran rapidesa. Davant les eleccions fotogràfiques adoptades fins aleshores per Welles, Metty li proposa una imatge que hereta la brutalitat dels clarobscurs del primer cinema negre alhora que instaura una mobilitat poc freqüent en la llum. Enlloc de destacar la profunditat de camp i les il·luminacions potents, dóna preferència a una imatge menys marcada en la profunditat, però en la que tots els desplaçaments laterals dels personatges es converteixen immediatament en passes injustificades d l’ombra a la llum, a mesura que van entrant en les zones il·luminades del decorat.

El resultat és una composició visual d’extrema inestabilitat, on la llum serveix sovint per subratllar durament els contorns, - fins i tot en les admirables seqüències que ens mostren a Rankin sol, de nit, als boscos, filmades en nit americana- més que per revelar detalls dels rostres. El millor exemple és la seqüència a l’església entre Rankin i Mary, tractada en dos únics plans. El primer, que dura uns dos minuts i mig, aïlla en primer pla al marit i després a la dona, aprofitant un moviment sobtat de Rankin que ja no permetrà més veure les mans i els braços d’aquest. Quan, en aquest mateix pla, Mary s’incorpora, les seves dues siluetes queden vigorosament retallades per la il·luminació abans de que la seva sortida cap al fons, acompanyada en tràveling per la càmera, els transformi en ombres xineses. El segon pla, més breu, enllaça amb aquestes ombres per mostrar un petó dels esposos, en una imatge que es torni abstracta a través del seu joc amb la llum.

 

 

L’aportació de Metty també és notable en els pocs plans llargs on se sent de nou la mà de Welles, a una pel·lícula on l’abundància de pla/contraplà encaixa millor amb la rutina de la planificació clàssica. El més complex d’aquests plans, d’una durada superior als quatre minuts, abasta tota la seqüència de la trobada al bosc entre Meinike i Rankin, des del moment on aquest darrer rep amb els braços oberts al seu antic tinent fins que aconsegueix estrangular-lo. El llarg tràveling, que parteix d’un clar per endinsar-s’hi fins al més profund del bosc, resulta especialment destacable: comença seguint el desplaçament dels homes en un pla extremadament picat, filmat molt pel damunt dels seus caps, descen després imperceptiblement fins a la seva alçada i, finalment, baixa més encara, per enquadrar-los en contrapicat, fins que ells cauen a terra pel sacrifici. Tot i això, aquest pla carregat de tensió dramàtica resulta discret, llunys de les brillants ostentacions d’altres pel·lícules de Welles.

Welles va filmar The Stranger en unes condicions relativament còmodes, però que li van impedir qualsevol iniciativa real, particularment en tot allò referent a la postproducció. Muntada banalment, mesclada sense imaginació, afligida per una música mediocre imposada per l’estudi, és, tot i això, l’única de les seves pel·lícules com a director que va conèixer un autèntic èxit comercial. La demostració, en resum, de que Welles estava perfectament capacitat de fer carrera de llarga durada a la capital del cinema, només caldria que renunciés a ser ell mateix. 

 

Berthomé, Jean-Pierre ; Thomas, François. Orson Welles en acción. Madrid: Akal, cop. 2007.