Dossier Film (INCLÒS A Maurice Pialat)

Van Gogh

Fitxa tècnica

Direcció Maurice Pialat
Guió Maurice Pialat
Música Léo Delibes
Fotografia Gilles Henry, Emmanuelle Machuel
Interpretació Jacques Dutronc, Alexandra London, Bernard Le Coq, Gérard Séty
Producció França
Any 1991

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Alion, Yves. Six films de Maurice Pialat. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 602 (avr. 2013), pàg. 158-160.
  • Amiel, Vincent; others. Maurice Pialat. Acres correspondances. “Positif”, núm. 369 (nov. 1991), pàg. 4-24.
  • Bassan, Raphaël. Portrait de l'artiste en cinéaste iconoclaste. “Revue du Cinéma”, núm. 476 (nov. 1991), pàg. 18-19.
  • Burdeau, Emmanuel; Béghin, Cyril; Bégaudeau, François. Pialat contre Pialat./ Des gestes solitaires./ Pialat, plein champ de bataille. “Cahiers du Cinéma”, núm. 585 (déc, 2003), pàg. 76-82.
  • César, Samuel. Van Gogh de Maurice Pialat. “Dirigido por”, núm. 214 (jun. 1993), pàg. 46.
  • Ciment, Michel; Sineux, Michel. Maurice Pialat. Un cinéma à champ large. “Positif”, núm. 375-376 (mai 1992), pàg. 104-112.
  • FIAF IconMichel, Bernard; Prodromidès, François. Dimanche des peintres.“Vertigo”, núm. 20 (abr. 2000), pàg. 44-45.
  • Fontanel, Rémi. Du peintre en général et de Van Gogh en particulier. “CinémAction”, núm. 139 (juin 2011), pàg. 56-62.
  • Gloria Camarero. Pintores de cine. Madrid: JC Clementine, 2009.    
  • Halberstadt, Ilona. Van Gogh. “Sight & Sound”, vol. 2, núm.1 (May 1992), pàg. 60-61.
  • Jousse, Thierry. Van Gogh. “Cahiers du Cinéma”, núm. 445 (juin 1991), pàg. 38-39.
  • Lopate, Phillip. Van Gogh. “Film Comment”, vol. 40, núm. 3 (May-June 2004), pàg. 49.
  • Losilla, Carlos. Maurice Pialat: la gran colisión. “Dirigido por”, núm. 362 (dic. 2006), pàg. 56-57.
  • Magny, Joël. Maurice Pialat. Paris: Éditions de l'Étoile: Cahiers du cinéma, cop. 1992.
  • Maurice Pialat: l'enfant sauvage. Sergio Toffetti, Aldo Tassone (ed.). Torino: Lindau [etc.], 1992.
  • Mérigeau, Pascal. Pialat. Paris: Bernard Grasset, cop. 2002.
  • Toubiana, Serge. Maurice Pialat: peintre & cinéaste. Paris: Somogy éditions d'art: La Cinémathéque française, 2013.
  • Toubiana, Serge. Pialat est grand! “Cahiers du Cinéma”, núm. 449 (nov. 1991), pàg. 18-23,26-28,30-31.
  • Van Gogh (DVD). Barcelona: Intermedio, DL 2007.
  • Van Gogh. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 524 (sept. 2003), pàg. 1-78.
  • Warehime, Marja. Maurice Pialat. Manchester ; New York: Manchester University Press, cop. 2006.

 

 

Pialat va ser pintor. Però ha evitat tant com ha pogut que la pel·lícula tingui voluntat pictòrica i ha rebutjat compondre massa plans que evoquin llenços famosos del protagonista, encara que no negui la capacitat pictòrica de la imatge cinematogràfica, que sempre ha potenciat en tots els seus treballs. Aquest principi no li impedeix reconstruir els espais i les modes que caracteritzen l'època, bàsicament els balls, les excursions al camp o els recorreguts en les barques que solquen el riu, d'acord amb els models continguts en els quadres d'alguns impressionistes, com Renoir, Toulouse-Lautrec o Degas, però no de Van Gogh. En cap cas es tracta de tableaux vivants ni d'obres concretes. És un ambient. Així, les seqüències que transcorren en la riba de l'Oise i en el menjar familiar a casa de Paul Gachet evoquen les campestres de les pintures de Auguste Renoir i, fins i tot, les cinematogràfiques del seu fill Jean Renoir en el film Partie de campagne (1936), basat en el relat de Guy de Maupassant. El ball-marxa del bordell de Montmartre s'ha organitzat a partir dels elements i dels personatges del Moulin Rouge, que va recollir Toulouse-Lautrec.

En el fons de l'escena es distingeix un treball seu, "El ball en el Moulin Rouge" (1890) i les seves famoses coristes o "la Goule" dansen al costat dels germans Van Gogh. La pintura es reconverteix en la imatge dels motius de la naturalesa real que inspirava les obres impressionistes. El debat que s'incorpora sobre els criteris artístics del moment és bastant minso. Posa de manifest, sobretot, el rebuig de la fluïdesa excessiva de l'impressionisme pur, perquè la versió que dóna és la de Van Gogh, que en aquest temps es troba molt més prop de la concreció de les formes que propugna el postimpressionisme. Ho indica a diversos moments i l'hi comenta en Auvers a la seva cunyada Johanna quan passeja amb ella per la riba de l'Oise: "No m'agrada pintar l'aigua. Massa fluïdesa. Els reflexos s'equivoquen i cal saber fer-ho. He vist un quadre de Cézanne en el que va pintar molt malament el mar. Sembla cartró".

 

Van Gogh (Maurice Pialat, 1991)

 

En realitat, l'artista d’Aix-en-Provence no va ser mai un referent dels centelleigs aquàtics. Hagués estat més correcte al·ludir a Monet, per exemple, però se cita a l'altre perquè era un dels preferits de Gachet, i es vol indicar que els gustos artístics del doctor i de l'holandès difereixen. Cézanne és l'excusa. A Paul Gachet li agradava. Mantenia una estreta relació amb ell, que s'havia consolidat arran de les seves estades en Auvers, gairebé vint anys abans. Posseïa obres seves i li havia pintat en el seu entorn en més d'una ocasió, només cal recordar "La casa del doctor Gachet en Auvers" (1873). Un altre dels favorits de l’homeópata era Guillaumin, i així ho manifesta. Els quadres de tots dos artistes apareixen en el seu despatx, juntament amb els de Renoir o Degas.

Més tard s'integra en el conjunt el conegut retrat que li va fer Van Gogh en 1890 i que sol aparèixer en totes les biografies fílmiques de l'holandès. És gairebé una excepció. No es presenten massa quadres del protagonista, i la majoria dels que guarda Theo a la seva casa de París estan d'esquena. Però la càmera es deté en un, "Ametllers en flor", que va pintar en 1890 per regalar-li-ho al seu nebot. El fons blau referencia el color de la pel·lícula. No obstant això, elements dels llenços de l'holandès caracteritzen moments i decoren estades. La llum dels espais interiors del bordell de Montmartre és semblant a la de "Els menjadors de patates", i el llum que il·lumina el cafè de la pensió Ravoux on s'allotja sembla ser la que penja del sostre del citat quadre. L'escena en la qual veiem a Vincent i Marguerite tombats en els camps de Auvers recorda a la representada en la seva obra "La migdiada", que va realitzar en aquells dies de finals de 1889 i principis de 1890. Altres seqüències remeten a treballs d'altres pintors. La que mostra a Johanna endreçant-se en un gibrell amb aigua recorda a les pintures de dones rentant-se de Degas, com "El bany" o "Després del bany".


Gloria Camarero. Pintores de cine. Madrid: JC Clementine, 2009.