Dossier

El musical, un gènere polivalent

01/01/2016

Introducció

 

Les fantasies multicolors, edulcorades i fastuoses de la 20th Century Fox constitueixen un subgènere dins del cinema musical. Fox canvia aquesta sofisticació (MGM) i el refinament (RKO) per la vulgaritat envoltada de luxe i exotisme. Els seus musicals són populars, o més aviat populistes, i van dirigits especialment a mecanògrafes i dependentes somiadores. Fox imprimeix a les seves cintes una peculiar sensació d’opulència a base de l’ús i abús de mansions sumptuoses, vestits de nit, perruques, pentinats i maquillatge de fort acoloriment. Més que cinema d’autor, aquest és cinema d’actor, i en ell tenen més rellevància la tasca del director de fotografia que la del director titular. Aquest va ser també l’estudi que més va explotar el recurs de l’exotisme llatí, situant a eixerides rosses a Buenos Aires, Rio de Janeiro, La Havana, Miami o les muntanyes rocoses.

Tot i que els estudis van continuar produint musicals, amb més o menys fortuna, la Metro domina les pantalles als anys quaranta i cinquanta. L’estudi del lleó va dedicar tres productors a l’execució de musicals: Arthur Freed, Jack Cummings i Joe Pasternak (el descobridor de Deanna Durbin, que es va passar a la competència). Dels tres, destaca especialment el primer. Arthur Freed va reunir a la majoria de les estrelles del gènere, sostraient-les dels seus respectius estudis (cas de Chevalier, MacDonald, Astaire i Donald O’Connor) i va facilitar el debut de noves figures, com Judy Garland, Mickey Rooney, Gene Kelly, Cyd Charisse, Ann Miller i Debbie Reynolds. També va fitxar per a la Metro a Erns Lubitsch i Busby Berkeley, tot i que els directors més representatius de la casa siguin Vincente Minnelli, Stanley Donen i Charles Walters. La tasca de Freed va ser decisiva per a la renovació del gènere, al que molt aviat s’incorporà el color, la pantalla panoràmica, nous avenços tècnics i de so, i molt especialment la integració de les cançons a la trama argumental i l’execució dels números de ball en espais oberts. Amb aquest propòsit, MGM va crear un conscienciós equip de músics, coreògrafs, dissenyadors de vestuari i decoradors, llur importància resulta molt important per a la producció seriada i seriosa del cinema musical.

 

Singin' in the rain, el musical per antonomàsia

 

Les dues grans estrelles de l’estudi són Judy Garland i Gene Kelly. La combinació de la tendresa i descaradura que la primera imprimeix a les seves cançons, a banda de les seves més que notables dots de ballarina, per una banda, i la contagiosa simpatia de Gene Kelly i la seva extraordinària agilitat, per una altra, fan d’ells dues figures fonamentals del gènere. La tasca de Kelly de ballarí i coreògraf, juntament amb la de Minnelli i Donen a la direcció, aconsegueixen alliberar el musical del seu origen escènic. El talent conjunt de Kelly i Donen va donar com a resultat una de les obres capdavanteres del gènere, Singin’ in the rain (1952), pensat en un principi com una modesta cinta d’evasió sense grans pretensions. Un altre dels grans títols de la Metro és The Band Wagon (1953), on Vincente Minnelli reuneix a l’imitable Fred Astaire amb Cyd Charisse, elegant ballarina de tècnica depurada i cos escultural. Aquest film constitueix alhora una reflexió sobre el gènere i un senyal d’alarma sobre els primers símptomes de la seva decadència. No és per casualitat que totes dues pel•lícules comptessin amb guions escrits per Betty Comden i Adolph Green. Quan el guió acostumava a ser el taló d’Aquil•les de la majoria dels musicals, el binomi Comden i Green sabien afegir un toc d’intel•ligència i sofisticació novaiorquesos als trivials assumptes de Hollywood.

A finals dels anys cinquanta, el musical americà experimenta una forta davallada. Quan els estudis abandonen la producció seriada de pel•lícules, desapareix també el departament de musicals. Els costosos equips que feien possible la realització regular de cintes musicals es dispersen. Probablement, tot i la seva procedència teatral, el cant de cigne el va constituir West Side Story (Robert Wise, Jerome Robbins, 1961). Les coreografies de Jerome Robbins i la vigorosa partitura de Leonard Bernstein van fer el miracle. Els números de ball de West Side Story eren quelcom completament diferent d’allò vist fins aleshores. No tenien res a veure amb els de Fred Astaire ni tampoc amb els de Kelly i Minnelli.

 

Miret, Rafel ; Balagué, Carles. Películas clave del cine musical. Barcelona: Ma non troppo, cop. 2009.

 

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema

 

Bibliografía

 

- Alsina Thevenet, Homero. El Musical americano. [Barcelona: Filmoteca Nacional de España], 1981.

- Altman, Rick. The American film musical. Bloomington: Indiana University Press ; London: BFI, cop. 1987.

- Bouineau, Jean-Marc. Les 100 chefs-d'oeuvre du film musical. Alleur, Belgique: Marabout, cop. 1989.

- El Cine musical USA. Ricardo Aldarondo ; José Miguel Beltrán (ed.). Donostia: Donostia Kultura: Euskadiko Filmategia, DL 2013.

- La Comédie musicale à Hollywood. “Positif”, núm. 437-438 (juil.-aoüt 1997), pàg. 4-71.

- Feuer, Jane. El Musical de Hollywood. Madrid: Verdoux, 1992.

- Film's musical moments. Ian Conrich, Estella Tincknell (ed.). Edinburgh: Edinburgh University Press, cop. 2006.

- Grant, Barry Keith. The Hollywood film musical. Malden, MA: Wiley-Blackwell, 2012.

- Hirschhorn, Clive. The Hollywood musical. London: Pyramid Books, 1991.

- Jelot-Blanc, Jean-Jacques. Le Cinéma musical. Paris: PAC, 1978.

- Lugo Generoso, Isabel. El Musical americano. [Barcelona: [s.n.], 1980.

- Manzanares Oliver, Jorge. Cine musical americano. Barcelona: Jorge Manzanares Oliver, 1987.

- Matthew-Walker, Robert. From Broadway to Hollywood: the musical and the cinema. London: Sanctuary, 1997.

- Miret, Rafel. Películas clave del cine musical. Barcelona: Ma non troppo, DL 2009.

- Miret, Rafel. Profesores, millonarios y coristas: la comedia musical vista por Hawks. “Dirigido por”, núm. 434 (jun. 2013), pàg. 58-59.

- Moreno Cardenal, Luisa. Sombrero de copa, cine musical clásico. Valladolid: Caja España: Caja Duero, 2010.

- Munsó Cabús, Joan. Diccionario del cine musical. Madrid: T&B, 2006.

- Munsó Cabús, Joan. El Cine musical. Barcelona: Royal Books, 1996.

- El Musical americano. “Contracampo”, núm. 23 (sept. 1981), pàg. 27-66.

- Paci, Viva. Comédie musicale et la double vie du cinéma. Udine: Forum ; Lyon: Aléas, 2011.

- Parish, James Robert. The Great Hollywood musical pictures. Metuchen, N.J ; London: Scarecrow, 1992.

- Pérez Agustí, Adolfo. Cine musical: desde Gene Kelly a John Travolta, pasando por Gingers Rogers y Liza Minnelli. Madrid: Masters, 2004.

- Santos Fontenla, César. El Musical americano. Madrid: Akal, 1973.

- Springer, John. All talking! All singing! All dancing!: a pictorial history of the movie musical. New York: Cadillac, 1973.

- Taylor, John Russell. The Hollywood musical. London: Secker & Warburg, 1971.

- Törok, J.-P. Minnelli existe, j'ai vu tous ses films et je l'ai rencontré. “Positif”, núm. 180 (avr. 1976), pàg. 34-38.

- Vallance, Tom. The American musical. London : A. Zwemmer ; New York: A.S. Barnes, 1970.

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

Films