El neorealisme italià

Anys després de l’explosió del Neorealisme encara és difícil definir la seva naturalesa, la seva durada i el seu abast, i fins i tot donar una definició on es puguin reconèixer i reunir-se sota la mateixa bandera creadors tan diversos com l’intuïtiu Rossellini, el demiürg Visconti, el sentimental De Sica, el romàntic De Santis, el sensual i elegant Lattuada, en sanguini Pietro Germi, l’ascètic Antonioni, el barroc Fellini, el crític Vergano...: segons la fórmula d’André Bazin, “el neorealisme reuneix gossos i gats al mateix sac”. Innombrables definicions s’han articulat durant tots aquests anys, privilegiant, el contingut (les dificultats de la guerra, de la misèria, de l’atur, de la violència quotidiana del sud, l’emigració, etc.), la mirada (la simpatia pel desfavorits, el punt de vista documental sobre les situacions i els éssers), el gest (els plans-seqüència assegurant la connexió còsmica i col•lectiva entre el paisatge i el personatge, els moviments exaltant la “coralitat”), l’experiència de la posada en escena en el si d’una realitat en brut i transparent a la realitat que mostra (actors agafats del carrer, decorats naturals, temps ral, improvisació i refús del guió i de la planificació), l’expressió poètica a expenses de les convencions comercials....En qualsevol cas, el neorealisme encarna una experiència exemplar i el mite fundacional per una bona part del cinema europeu i més encara pel cinema italià fins els nostres dies.  El terme Neorealisme serà aplicat a partir de 1945 a totes les pel•lícules de ruptura que, al mode de les noves novel•les d Moravia, Pratolini, D. Rea, Calvino, Vittorini o A.M. Ortese, narren d’una manera més documental i més brutal, més immediata. Ràpidament confosa amb un naturalisme depriment i associada a una imatgeria de misèria, la qualificació va ser refusada per la majoria del autors. 

L’exemplaritat del Neorealisme es mesura també a través de les seves conquestes col•lectives, caracteritzades pels temes comuns presents a la major part de les obres de l’època: el més impactant sense cap mena de dubte és el paisatge d’Itàlia que els directors italians evoquen de la manera més àmplia (De Santis en particular, amb uns moviments de grua combinats, com en Caccia tragica o Riso amaro, amb uns grans i potents tràvelings) i que fan seu fins i tot en el seu allunyament hostil i mític. El genovès Germi, el llombard Visconti, el romà Rossellini, baixen cap al Sud (la Sicília de La terra trema, del primer episodi de Paisà, d’Stromboli, d’In nome della legge, els voltants d’Amalfi (Rossellini, L’Amore, 1947), Nàpols (Proibito rubare de Comencini); el meridional De Santis puja a filmar Riso Amaro als arrossers de Vercelli; els diferents paisatges que escullen llavors aquests retrobaments tan freqüents en el cinema italià amb el món rural. D’aquesta manera una de les formes narratives més utilitzades és la del viatge a través d’Itàlia que es confonen primer amb el mateix moviment de l’alliberació (Paisà) i poc després segueix el fenomen de l’emigració abans de convertir-se en un moviment de cerca d’una identitat i una veritat existencial (Viaggio in Italia). El segon tret recurrent, malgrat les diferències de llenguatges i costums que revela aquest recorregut geogràfic, és l’estil coral que acompanya l’evocació de la Resistència (força consensuada amb la pel•lícula col•lectiva Giorni di gloria, en les dues primeres parts de la trilogia rosselliniana de la guerra, en Lattuda en La nostra guerra però ja menys triomfal a Il Sole sorge ancora, d’Aldo Vergano) i en el tractament dels temes de la reconstrucció o de les transformacions necessàries assenyalades per De Santis, Visconti, Germi o Comencini.  D’aquestes pel•lícules es desprèn una visió de conjunt que justifica la definició que el historiador G.P. Brunetta fa de la mirada neorealista com “mirada global i totalitzadora que tracta d’abraçar el territori italià en la seva màxima extensió i de mostrar com un poble pot convertir-se en el protagonista d’un gegantesc i ininterromput relat. 

Schifano, Laurence. El Cine italiano. Madrid: Acento, 1997.

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema

- André Bazin and Italian Neorealism. Bert Cardullo (ed.). New York ; London: Continuum, cop. 2011.

- Argentieri, Mino. Prima, attraverso e oltre il neorealismo. “Bianco e Nero”, vol. 61, núm. 6 (nov.-dic. 2000), pàg. 68-80.

- Aristarco, Guido. Neorealismo e nuova critica cinematografica: cinematografia e vita nazionale negli anni quaranta e cinquanta. Firenze: Nuova Guaraldi, 1980.

- Armes, Roy. Patterns of realism: [a study of italian neo-realist cinema]. London: A. Zwemmer ; New York: A.S. Barnes, cop 1971.

- Barbaro, Umberto. Neorealismo e realismo. Roma: Riuniti, 1976.

- Bondanella, Peter. Italian cinema: from neorealism to the present. New York: Frederick Ungar, [1983].

- Bondanella, Peter. Italian Neorealism. En  Traditions in world cinema. Linda Badley ; R. Barton Palmer ; Steven Jay Schneider (ed.). Edinburgh: Edinburgh University Press, 2006. Pàg. 29-40.

- Borde, Raymond. Le Néo-réalisme italien: une experiéncie de cinéma social. Lausanne: Cinémathèque suisse, 1960.

- Brunetta, Gian Piero. Il Cinema neorealista italiano: da "Roma città aperta" a "I soliti ignoti". Roma ; Bari: Laterza, 2009.

- Buache, Freddy. Le Cinéma italien: 1945-1979. Lausanne: L'Age d'Homme, [1979].

- Caro Baroja, Pío. El Neorrealismo cinematográfico italiano. México: Alameda, 1955.

- Casadio, Gianfranco. Adultere, fedifraghe, innocenti: la donna del "neorealismo popolare" nel cinema italiano degli anni Cinquanta. Ravenna: Longo, 1990.

- Castello, Giulio Cesare. El Cine neorrealista Italiano. Buenos Aires: Editorial Universitaria de Buenos Aires, 1965.

- Celli, Carlo. A New guide to italian cinema. New York: Palgrave Macmillan, 2007.

- Le Cinéma. L'après-guerre et le réalisme. Daniel Serceau (ed.).Paris: Jean-Michel Place, 1996.

- Cinema e letteratura del neorealismo. Giorgio Tinazzi ; Manira Zancan (ed.). Venezia: Marsilio, 1990.

- Il Cinema italiano degli anni'50. Giorgio Tinazzi (ed.). Venezia: Marsilio, 1979.

- The Cinema of Italy. Giorgio Bertellini (ed.). London ; New York: Wallflower, 2004.

- De Santis, Giuseppe. Alle origini del neorealismo: Giuseppe de Santis a colloquio con Jean A. Gili. Roma: Bulzoni, cop. 2008.

- Del  Neorrealismo a La Dolce vita. En Brunetta, Gian Piero. Guía de la historia del cine italiano. Lima: Instituto Italiano de Cultura: Filmoteca de la Pontificia Universidad Católica del Perú, 2008. Pàg. 113-184.

- La Época del Neorrealismo. En Leprohon, Pierre. El Cine italiano. México: Era, 1971. Pàg. 113-168.

- Fanara, Giulia. Pensare il neorealismo: percorsi attraverso il neorealismo cinematografico italiano. Roma: Lithos, cop. 2000.

- Farassino, Alberto. Italia: el Neorrealismo y los otros. En Historia general del cine: Europa y Asia: 1945-1959. José Enrique Monterde ; Esteve Riambau (ed.). Madrid: Cátedra, 1996. Pàg. 81-130.

- Farassino, Albverto. Histoire et géographie du Néoréalisme. En Un'Altra Italia: pour une histoire du cinéma italien. Sergio Toffetti. Milano: Gabriele Mazzotta ; Paris: Cinémathèque Française Musée du Cinéma, 1998. Pàg. 72-79.

- Hovald, Patrice G. El Neorrealismo y sus creadores. Madrid: Rialp, 1962.

- Incontro al neorealismo: luoghi e visioni di un cinema pensato al presente. Luca Venzi (ed.). Roma: Fondazione Ente dello Spettacolo, cop. 2008.

- Introducción al neorrealismo cinematográfico italiano: I. Lino Miccichè (ed.).Valencia: Publicaciones del Archivo Municipal de Valencia: Mostra de Cinema Mediterrani, 1982.

- Introducción al neorrealismo cinematográfico italiano: II. Lino Miccichè ed.). València: Fundació Municipal de Cine de València: Fernando Torres: Mostra de Cinema Mediterrani, 1983.

- Introducción al neorrealismo cinematográfico italiano: III. Lino Miccichè (ed.). València: Fundació Municipal de Cine de València: Fernando Torres, 1983.

- Italian Neorealism. En Huaco, George A. The Sociology of film art. New York: Basic books, 1965. Pàg. 155-210.

- Liehm, Mira. Passion and defiance: film in Italy from 1942 to the present. Berkeley [etc.]: University of California Press, cop. 1984.

- Los Maestros de unos tiempos difíciles. En Leprohon, Pierre. El Cine italiano. México: Era, 1971. Pàg. 169-220.

- Medici, Antonio. Neorealismo: il movimento che ha cambiato la storia del cinema, analizzato, fotogrammi alla mano, nei suoi procedimenti tecnico-formali. Roma: Dino Audino, cop. 2008.

- Morreale, Emiliano. Così piangevano: il cinema melò nell'Italia degli anni cinquanta. Roma: Donzelli, cop. 2011.

- Neoréalisme italien. En Mitry, Jean. Histoire du cinéma: art et industrie vol. 5. Paris: Éditions Universitaires, cop. 1980. Pàg. 437-458.

- Le Néo-Réalisme. “Cinématographe”, núm. 42 (déc. 1978), pàg. 2-24 ; núm. 43 (janv. 1979), pàg. 2-38.

- Le Néo-réalisme italien: bilan de la critique. Paris: Lettres Modernes: Minard, 1964.

- Le Néoréalisme italien.  René Prédal (ed.). Condé-sur-Noireau: Corlet ; Paris: Télérama, 1994.

- Neorealismo: cinema italiano 1945/1949. Alberto Farassino (ed.). Torino: Edizioni di Torino, 1989.

- Neorrealismo italiano. En Fuentes y documentos del cine: la estética, las escuelas y los movimiento. Joaquim Romaguera i Ramió ; Homero Alsina Thevenet (ed.) .Barcelona: Fontamara, 1985. Pàg. 196-222.

- El Neorrealismo italiano: un soplo renovador. En  Belinche, Sergio E. ; Zumbo, Matilde. Cinema: historia del cine italiano, de Cabiria a La habitación del hijo. Buenos Aires: La Crujía, 2007. Pàg. 59-86.

- Parigi, Stefania. Cinema-Italy. Manchester ; New York: Manchester University Press, cop. 2009.

- Perniola, Ivelise. Oltre il neorealismo: documentari d`autore e realtà italiana del dopoguerra. Roma: Bulzoni, cop. 2004.

- Quintana, Àngel. El Cine italiano, 1942-1961: del neorrealismo a la moderanidad. Barcelona: Paidós, 1997.

- Ripalda Ruiz, Marcos. El Neorrealismo en el cine italiano: de Visconti a Fellini. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2005.

- Rocchio, Vincent F. Cinema of anxiety: a psychoanalysis of italian neorealism. Austin: University of Texas Press, 1999.

- Rondi, Brunello. Cinema e realtà. Roma: Cinque Lune, [1957?].

- Shiel, Mark. Italian neorealism: rebuilding the cinematic city. London ; New York: Wallflower, 2006.

- Verdone, Mario. Il Cinema neorealista: da Rossellini a Pasolini. Palermo: Celebes editore, 1977.

- Wagstaff, Christopher. Italian neorealist cinema: an aesthetic approach. Toronto ; Buffalo ; London: University of Toronto Press, 2007.

- Zavattini, Cesare. Neorealismo ecc. [Milano]: Bompiani, [1979].

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema