Dossier

Elogi del classicisme

01/01/2015

Introducció


El cinema, a l’actuar amb plena consciència respecte de la seva pròpia funció social, transforma els espectadors en públic i es proposa no només com a consum, sinó també com a servei. El cinema clàssic americà ofereix diversió i educació, modifica en la seva part més profunda el sistema ideològic, al proporcionar a l’espectador “models i pautes a través dels quals ell es construïa una imatge global de la societat en la qual vivia i de les relacions que s’entrelligaven, així com dels modes de vida desitjables i les orientacions que s’haurien d’assumir en cas de decisions polítiques”.
Primer davant la crisi, i després amb el reformisme experimental de l’administració, les pel·lícules de Hollywood descriuen la realitat a la seva manera. D’aquesta manera, provoquen l’adaptació del ciutadà desarrelat a les noves exigències socials i elaboren explicacions i interpretacions tranquil·litzadores basades en un sentit comú interclassista més que en ideologies explícites.

Amb l’adopció del sonor i del color, el cinema va provocar una autèntica revolució sensorial, emanant una fascinació tecnològica gairebé primitiva: “Els anys 30 van ser una època enormement dramàtica de sons i imatges. És impossible recordar el període sense recórrer a certs sons: el cinema “parlat”, la precisió de metralladora dels peus que ballaven una peça de Busby Berkeley, les Grans Orquestres, les veus d’Amos i Andy, per no parlar de la màgia d’un discurs a la vora de la xemeneia de Roosevelt...” (Susman, 1984: 158-160).

 

Cary Grant i Frank Capra van ser elements claus en la renovació classicista del Hollywood dels anys quaranta

 

La intensa estimulació dels sentits era també el resultat del dinamisme visual i la hiperactivitat verbal de les pel•lícules d’aquell període –estímuls excessius que se citen sovint com expressió de la inquietud i la confusió social del moment. Moviments de càmera, muntatge ràpid, mobilitat social, presència massiva de mitjans de transport i de comunicació: aquest cinema proposa la idea del moviment en totes les seves expressions com si pretengués actuar contra la paràlisi que havia blocat el país amb les seves imatges i els seus modes narratius. Com en el cas Roosevelt, era un moviment il·lusori, una construcció expressiva i narrativa, allò que servia de teràpia de xoc per l’èxtasi patològic del sistema.

El cinema clàssic americà també treballà en l’aspecte emotiu, com sostenia el director de més èxit de l’època, Frank Capra, qui pretenia de les seves pel·lícules “elevar l’individu, restituint-li un contacte amb les seves pors i les seves emocions”. No hi ha cap mena de dubte que el ritual del “final feliç” de Hollywood té una funció tranquil·litzadora. Aquesta garantia de final feliç fins i tot a les situacions més problemàtiques arribava després d’haver recorregut cada etapa i cada tombant, cada esforç i cada conflicte del camí. Si per una banda la puntualitat amb la que es presentava aquest final feliç tranquil•litzava anticipadament a l’espectador, el desenvolupament de la trama mantenia viva la seva atenció pels obstacles que s’havien de superar i garantia l’afirmació constant de la responsabilitat individual.

En aquest àmbit de l’emotivitat, s’inclou la sensualitat, tradicionalment atribuïda al cinema clàssic nord-americà, el qual satisfeia múltiples sensacions eròtiques de l’espectador. Això es verificava genèricament mitjançant la contemplació de l’estrella i el voyeurisme, i específicament a través de manifestacions típiques de cada gènere: l’atlètic del musical, la suggeridor de la comèdia sofisticada, el sadisme de les pel·lícules de gàngsters, la parella cripto-homosexual del cinema d’aventures, etc. Aquesta sensualitat assumeix un paper particularment significatiu en el context dels anys 30, si considerem el valor com antídot atribuït per Adorno i Horkheimer en el seu estudi de la “personalitat autoritària” segons el qual “saber extreure plaer de l’aspecte emotiu i sensual de la vida” es defineix com un factor anti-autoritari.

Per tant, el cinema nord-americà reconcilia l’espectador amb la realitat social des d’un punt de vista ideològic, al confirmar el nucli central del “somni americà”; des del punt de vista mental, a l’adequar els comportaments a les regles socials, i des del punt de vista emotiu, el gratifica en l’esfera eròtico-afectiva al proporcionar-li una pantalla mítica on projectar-se i retrobar-se.

 

Historia general del cine: Estados Unidos: 1932-1955. Esteve Riambau, Casimiro Torreiro (ed.). Madrid: Cátedra, cop. 1996.

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema

Bibliografía

 

- Baxter, John. Hollywood in the thirties. London: A. Zwemmer, 1968.

- Bordwell, David; Thompson, Kristin; Staiger, Janet. The Classical Hollywood cinema: film style & mode of production to 1960. London: Routledge, 1988.

- Bourget, Jean-Loup. Hollywood, années 30: du Krach à Pearl Harbor. Renens, Suïssa: 5 Continents ; Paris: Hatier, 1986.

- Brion, Patrick. Regards sur le cinéma Américain: 1932-1963. Paris: La Martinière, cop. 2001.

- Buache, Freddy. Le Cinéma américain. Laussanne: L'Age d'Homme, 1974.

- Campari, Roberto. I Modelli narrativi: cinema americano 1945-1973. Parma: Università di Parma. Istituto di Storia dell'Arte, 1974.

- Casper, Drew. Postwar Hollywood: 1946-1962. Malden, MA: Blackwell, 2007.

- Ceplair, Larry. The Inquisition on Hollywood: politics in the film community 1930-1960. Berkeley: University of California Press, 1983.

- Coma, Javier. El Esplendor y el éxtasis : historia del cine americano, 2. Barcelona: Laertes, 1993.

- De Fornari, Oreste. Classici americani. Recco-Genova: Le Mani: Lampi di stampa, cop. 2011.

- Echart, Pablo. La Comedia romántica del Hollywood de los años 30 y 40. Madrid: Cátedra, 2005.

- Frasca, Giampiero. Storia e storie del cinema americano. Torino: UTET, 2013.

- Friedrich, Otto. La Ciudad de las redes: retrato de Hollywood en los años 40. Barcelona: Tusquets, 1991.

- Higham, Charles; Greeberg, Joel. Hollywood in the forties. London ; New York: Tantivy: A.S. Barnes, 1968.

- Historia general del cine: Estados Unidos: 1932-1955. Esteve Riambau, Casimiro Torreiro (ed.). Madrid: Cátedra, cop. 1996.

- Hollywood, 1927-1941: la propagande par les rêves ou le triomphe du modèle américain. Alain Masson (ed.). Paris: Autrement, 1991.

- Jewell, Richard B. The Golden age of cinema: Hollywood, 1929-1945. Malden, MA: Blackwell Publishing, 2007.

- Méndez Casanova, Antonio. Guía del cine clásico. Madrid: Vision Libros, DL 2009.

- Moix, Terenci. Mis inmortales del cine: Hollywood, años 40. Barcelona: Planeta, 2001.

- Montes de Oca, Antonio. La Pesadilla roja: cine anticomunista norteamericano, 1946-1954. San Sebastián: Festival Internacional de Cine de Donostia-San Sebastián, 1996.

- Quigley, Martin, Jr; Gertner, Richard. Films in America: 1929-1969. New York: Golden, 1970.

- Reid, John Howard. Hollywood gold: films of the forties. Wyong, Australia: John Howard Reid, 1996.

- Taylor, John Russell. Hollywood años 40. Barcelona: Ariel, 1987.

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

 

 

 

 

Films