«La cara con poca sangre, los ojos con mucha noche...»
La nostra cara no és tan sols una «paret blanca» perforada per uns «forats negres». No és tan sols la reunió dels «trets» que se suposa que defineixen una identitat al nostre passaport.
No és tan sols el conjunt de quaranta-tres músculs facials capaços de produir les deu mil expressions identificades per un psicòleg estatunidenc que les va entendre com un conjunt de signes reflexos.
«Un aire con olor de saliva de niño [...]
que anuncia el constante bautizo de las cosas recién creadas»
S’ha de dedicar tot a les criatures. En això̀ no hi ha ni culte a la ingenuïtat ni fe en la innocència pura. Els nens son a la cruïlla: busquen un llenguatge entre real i imaginari. Prolonguen una genealogia (memòria, soca de l’arbre) i projecten una gènesi sempre múltiple (desig, branques cap al cel).
«Luchaban. Luchaban. Luchaban. Así toda la noche. Y diez. Y veinte. Y un año. Y diez. Y siempre.»
Els esdeveniments polítics capgiren el món, per al pitjor (la mort, el dol) i per al millor (la lluita, la llibertat conquerida). El pitjor: guerres d’invasió, neteges ètniques, assassinats en massa, desgràcia dels supervivents. Explotacions, injustícies, explosions de grisú a les mines.
«¿Qué misterioso pensamiento conmueve a las espigas?...»
En quin sentit podem parlar d’aquestes «commocions» que ens colpeixen davant de certs éssers, certs gestos, certs textos, certes coses? Sempre hem dubtat entre dos enfocaments: explicar o comprendre.
Pot ser que intentem ajustar les emocions a una regla determinada: un alfabet, una gramàtica, un diccionari.
«Un duende [que] sube por dentro desde la planta de los pies...»
Els gestos són molt antics: són els nostres propis fòssils en moviment. Aby Warburg en va estudiar les pervivències en les formes visuals, així com els canvis de significat en la història.
Tanmateix, aquests moviments —grans reptes per a l’escultura— vehiculen els nostres desitjos. Són la connexió entre l’energia del páthos i la de la forma.
