Film

De quan el cinema era la vida, i el metratge d'un film transcorria en paral·lel als fets que s'hi narraven. 'Cléo de 5 à 7' n'és l'exemple perfecte.

'Spartacus' combina a la perfecció l'atracció per l'Antiguitat -com feien els pèplums- i l'espectacularitat d'una gran producció. A més aporta, en plena vigència encara del Codi Hays i la caça de bruixes, una reflexió profunda sobre la llibertat i l'enfrontament de classes.

Són molts els afeccionats al cinema que saben què va ser -i què va representar- la Nouvelle Vague. Seria possible pensar que no va néixer a França, sinó a la Gran Bretanya de finals dels 50, a l'empara d'aquell grup de cineastes jopves coneguts com els "Angry Young Men"?

Amb aquest títol, Sirk s'acomiadava del setè art. És una de les seves millors pel·lícules i un punt final bellíssim que també ens serveix per explicar el final del sistema dels grans estudis i la decadència de Hollywood a partir de mitjan anys 50.

Sovint, quan parlem d'Història del cinema' ens referim sobretot a les pel·lícules produïdes a Europa o als Estats Units. No obstant, aquesta mirada eurocèntrica és incompleta. Per això en aquesta sessió gorem el cap vers a la cinematografia índia com a exemple d'altres cinematografies que tenen coses a dir en aquest discurs.

Les coses sovint no són el semblen. 'La vida criminal de Archibaldo de la Cruz', també coneguda com 'Ensayo de un crimen', és l'obra mestra del Buñuel entomòleg.

Segurament, la comèdia és el gènere cinematogràfic més antic de tots, i un dels més populars. Des dels films silents i fins a l'actualitat, milers de films s'inscriuen en aquest gènere caracteritzat pel seu to optimista, amb tocs d'humor o d'ironia i sovint amb un final feliç. Avui "Artists and Models" serveix per il·lustrar el gènere.

La idea d'afegir so al cinema és gairebé contemporània al naixement dels setè art. Quant al color, el cert és que fins i tot abans de la invenció del cinema la llanterna màgica ja permetia als espectadors veure imatges projectades en color. Però la conjunció de so, música i color en una bona amalgama encara va tardar força anys.

Si hi ha un corrent cinematogràfic que difícilment decep, aquest és el neorealisme italià. El nom respon a un cinema que va servir com a testimoni d'una època dura, just després de la Segona Guerra Mundial -tot i això, no hi ha un únic neorealisme, sinó molts. Un tret en comú de tots els films d'aquest moviment divers és la seva voluntat de la plasmar la quotidianitat, amb els seus anhels i les seves misèries. 'Ladri di biciclette' ho exemplifica.