Premsa

La mort prematura, a 53 anys, de Shinji Sômai (1948-2001) va privar el cinema japonès d’un dels directors més innovadors de les dècades dels vuitanta i noranta. Definida com “la baula perduda entre la fi del sistema d’estudis del Japó i l’auge del cinema independent”, la seva obra –composta de tretze llargmetratges–, experimenta amb estils i gèneres –sobretot amb el seishun eiga o cinema juvenil–, i captura amb una sensibilitat única les emocions adolescents i els ritus de pas tot explorant temes de soledat i alienació.

Enamorat de l’estil de vida del Far West, Sam Peckinpah (1925-1984) es fogueja com a realitzador televisiu en sèries de l’Oest i, ja com a cineasta, revitalitza el western en un moment en què aquest estava tocat de mort. En un temps de canvi i de crisi, Peckinpah actua com a pont entre els ideals del cinema clàssic i les inquietuds que acabarien configurant el Nou Hollywood.

Dies curts 2025

Mai Zetterling

Rebel i inconformista, Zetterling va deixar la interpretació en ple èxit als anys 50 per dedicar-se a la direcció. Malgrat ser una pionera i una de les cineastes sueques més destacades, va ser eclipsada pels companys de professió en una indústria dominada per homes. Acusada de feminista radical i també de tot el contrari, va ser escriptora i crítica política i sovint va treballar amb guions propis i com a productora creativa. Les seves pel·lícules van ser considerades feministes, incòmodes i provocadores fins al punt de portar l’escàndol a Cannes i a Venècia.

Isaki Lacuesta és un dels cineastes més consolidats i actius del panorama cinematogràfic català actual. En plena època de premis, i després d’haver triomfat al Festival de Màlaga, el seu darrer treball Segundo premio, una no-biografia del mític grup Los Planetas, parteix entre els favorits als premis Gaudí amb 9 nominacions, i n’acumula 11 per als Goya, mentre que ja no té opcions per a l’Oscar en no haver passat a la short list en la categoria de film internacional.

El poeta, novel·lista i dramaturg francès Jean Genet (1910-1986) va portar una vida transgressora, marginal i sovint extrema. Va estar a la Barcelona dels anys trenta i va freqüentar al Barri Xino llocs com La Criolla, el prostíbul Madame Petit i sobretot els baixos fons del port, com reflecteix la seva novel·la autobiogràfica Diari del lladre. D’aquesta se’n deriva el guió de l’únic film que va dirigir, Un chant d’amour, realitzat el 1950 i estrenat el 1975.

«He sigut feliç? Crec que sí.
He viscut tragèdies, però també he tingut molta sort.
Tinc més de vuitanta anys i puc explicar que he viscut coses que la majoria de dones no han viscut.
“Quina vida que has tingut!”, em diuen molt sovint. No he fet el que s’esperava que fes i estic contenta que així hagi sigut».

Extracte de 'Teresa Gimpera, així és la vida'

Balanç 2024

Aquest any s’ha produït el relleu en la direcció de la Filmoteca de Catalunya.

Els passos dobles. Isaki Lacuesta

El film del director que dona títol a aquesta nova proposta és precisament el que la inaugura, com no podia ser d’una altra manera. Es tracta de convidar diferents cineastes catalans a posar en diàleg la seva obra amb títols d’altres filmografies, provocant un joc de miralls suggeridor.

Dario Argento, l’estilista del mal

L’estrena el 1970 de la seva opera prima L’uccello dalle piume di cristallo marca un punt d’inflexió en el giallo, el thriller de terror italià instaurat per Mario Bava a principis dels seixanta. Argento (Roma, 1940) va agregar al gènere una crueltat encara més perversa i un personalíssim estil operístic farcit d’efectismes visuals i de música inquietant. Un estil que ha creat escola i ha exercit una gran influència en cineastes com John Carpenter, Wes Craven, Brian De Palma, Gaspar Noé o Nicolas Winding Refn.