VOSC (Versió original amb subtítols en català)

Un home acabat de divorciar-se i fastiguejat de la seva feina mediocre intenta trobar la part del seu matrimoni que encara li importa: el seu gat perdut.

El primer treball específicament cinematogràfic dels Monty Python. El seu èxit considerable va impulsar poderosament la carrera del grup. És una paròdia del llegendari rei Artús i els seus cavallers.

Després del seu debut a Plastic Utopia, els germans Zellner reafirmen la seva condició d’outsiders amb aquesta sàtira política surrealista sobre dos germans que van a la guerra i per a la qual es van inventar un idioma anomenat bulbovià.

Especialitzats a reinventar la història mitjançant la paròdia (La vida de Brian, Els cavallers de la taula quadrada), els Monty Python desembarquen a l’edat mitjana i destrossen el mite de la princesa i el drac.

Mitjançant el recurs de la contrautopia, Gilliam dibuixa un escenari dement en què el protagonista es resisteix a entrar. El subjecte que es negui a entrar en la maquinària d’aquest món serà marcat com a anormal i reduït a la clausura.

Una nena viu desatesa pel seu pare, un home que ben just hi para esment. Un dia, anant sola pel bosc, sent la veu d’una dona que li demana ajuda des del fons d’un pou.

Els successius treballs realitzats per a la televisió britànica al llarg dels anys seixanta van fonamentar la popularitat i el prestigi dels Monty Python, a la vegada que consolidaven l’organització del grup. And Now for Something Completely Different, el seu debut oficial al cinema, reuneix una selecció dels seus cèlebres esquetxos per a la sèrie Monty Python’s Flying Circus. Es va estrenar amb el títol Se armó la gorda.

TERRY GILLIAM, 1995.

Un curtmetratge avantguardista inspirat en la visió romàntica de les vides dels gitanos russos, que canten i ballen al voltant d’una foguera mentre els nens somien. Va ser rodada en tecnicolor per tal d’emfatitzar determinats colors en sintonia amb la música del film (idea que Disney recrearia anys més tard a Fantasia).

Inspirat per les paraules de Buda, Barbet Schroeder realitza aquest autoretrat per al Centre Pompidou