DOSSIER FILM (INCLÒS A Cinema clàssic)

Bab el hadid

Estació central

Fitxa tècnica

Direcció Youssef Chahine
Guió Mohamed Abu Youssef, Abdel Hay Adib
Música Fouad El-Zahry
Fotografia Alevise Orfanelli
Interpretació Farid Shawqi, Hind Rostom, Youssef Chahine, Hassan el Baroudi
Producció Egipte
Any 1958

La crítica diu

 

Amb el seu onzè film, Chahine va ser capaç de traçar un nou territori per a ell mateix i per al cinema egipci. Quan tenia 32 anys ja estava establert com a un director amb un talent i unes destreses formidables. La seva reputació va millorar amb una pel·lícula que encara molts consideren la seva obra mestra. És una d’aquelles estranyes ocasions de la història del cinema quan les forces convergeixen per a produir una obra d’art d’un valor perdurable. (...)

A més de ser transcendental, Bab el hadid traça la trajectòria que tindria el cinema de Chahine. La simpatia per la gent corrent i la comprensió dels problemes dels individus són leitmotiv que poden ser trobats a aquest film. Que Chahine fos capaç de definir i encapsular la seva agenda des de tan jove és excepcional. Que ell s’adherís a això durant mig segle testifica la claredat de la seva visió i la determinació del seu propòsit.

 

 

Tot i les completament diferents estètiques i raons socials, alguns crítics estrangers comparteixen amb les masses egípcies alguns dubtes sobre Bab el hadid. Després de nomenar la performance de Chahine meravellosa, un d’ells afegeix:

Aquest film del director egipci més distingit trenca amb les idees i els temes ‒explotació als treballadors, la corruptiva influència de la cultura de Coca-Cola, els perills de la repressió sexual. I aquest és el problema. Un apropament neo-realista rodeja el que és essencialment un melodrama, sense deixar espai per a explorar aquells temes i presentant personatges dibuixats a grans trets simples pinzellades.

Un ha d’estar d’acord amb l’elogi, però discrepar amb què és “essencialment un melodrama”. Molts cinemes nacionals utilitzaven el gènere de melodrama per a tractar assumptes socials, i Bab el hadid és la brillant contribució egípcia a aquesta tradició. Chahine triomfa en proporcionar un microcosmos del seu temps, i en donar-nos una imatge d’Egipte amb els seus desitjos i algunes de les seves berrugues. Tot i això, un dels admiradors de Chahine troba que a Bab el hadid li falta profunditat: “La limitació crucial de l’equip de De Sica-Zavattini i Chahine durant aquest període és la inhabilitat d’anar més enllà de la mera descripció dels individus i oferir una anàlisi de la societat com un tot.” Un artista cinematogràfic no és ni treballador social, ni psiquiatre, ni polític. La seva feina no és posar el món en ordre. Ja en té suficient amb dir el que pensa i provocar un debat general.

Tot i que Bab el hadid és coneguda per la seva dura realitat, Erika Richter situa el film en el context de la nacionalització del Canal de Suez, ‘es sent un enfortiment de la confiança en sí mateix. La gent amb la qual ens trobem al llarg del dia...porters, venedors de begudes estan plens de desitjos d’una millor vida.’ Tot i l’optimisme, Bab el hadid segueix sent una protesta contra les condicions asfixiants. Que la Revolució va donar esperança es dóna per fet, però sembla gairebé insuficient per a salvar als inadaptats egipcis. 

 

Fawal, Ibrahim. Youssef Chahine. London: British Film Institute, 2001.

Bibliografia

 

  • Armes, Roy. Third world film making and the west. Berkeley; London: University of California Press, 1987.
  •  
  • Elena, Alberto (ed.). Youssef Chahine: el fuego y la palabra= Youssef Chahine: fire and word. Granada: Filmoteca de Andalucía, 2007.
  • Fawal, Ibrahim. Youssef Chahine. London: British Film Institute, 2001.
  • Shāhīn, Yūsuf. Le Destin. Paris: Titra-film, 1997.
  • Speciale Youssef Chahine. Ceretto, Luisa; Querzè, Cristina (ed.). Bologna: Ente Mostra Internazionale del Cinema Libero, 1997.
  • Youssef Chahine l’Alexandrin. Bosséno, Christian (ed.).Paris: Éditions du Cerf, 1985.

El 1958, Youssef Chahine obté el reconeixement crític internacional amb Bab el hadid: melodrama humanista i social tenyit de violència que es converteix immediatament en un verdader manifest d’un cine àrab insubmís.

L’estació central del Caire que dona títol a la pel·lícula és tant una immensa matriu novel·lesca en la que es dona cita a passions i tensions entre els personatges, com una reproducció a petita escala de l’Egipte de 1958 i els seus sobresalts polítics i socials (la qüestió del sindicalisme, per exemple).

En aquest creuament de camins que representa una estació de tren, seguim tres personatges principals: Abu Serib (Farid Shawqi), un porter que intenta formar un sindicat per lluitar contra la corrupció i obtenir drets laborals per als seus companys; la seva promesa Hanuma (Hind Rostom), la femme fatale de la pel·lícula que coqueteja amb els passatgers de tren, i Kenawi (interpretat pel mateix Chahine), un aparentment inofensiu venedor de diaris lesionat obsessionat amb Hanuma.
És, sobretot, a través dels seus pertorbats i obsessius ulls des dels que viurem aquesta història que transcorre en un sol dia, la tensió creixent escena a escena fins a un destí de caos, violència i segrest.

Un creuament de camins on també es dona cita a diversos gèneres cinematogràfics, des del realisme poètic francès, el film noir clàssic nord-americà, el neorealisme italià; passant pel thriller hitchcockià i que, finalment, fins i tot anticipa futures expressions del psycho-thriller com poden ser l’ slasher o el giallo italiano. Tot això converteix Bab el hadid en un autèntic maelström cinematogràfic.

Una estació de tren és, alhora, un lloc tant d’arribada com de partida, un lloc de canvi, en definitiva. Bab el hadid no només va suposar aquell nou punt de partida per a l’obra de Youssef Chahine, sinó també per a tot el cine egipci, que després d’anys de musicals i drames inofensius mai més va tornar a ser el mateix després de l’estrena d’aquesta petita bomba atòmica.

 

Luis Ugarte (Bande à Part)