Close Encounters of the Third Kind

Des del punt de vista ideològic, Close Encounters of the Third Kind (Steven Spielberg, 1977) representa la pel•lícula més important del director americà. En aquesta, tot considerant que el guió és seu, encara que en un principi fos encarregat a Paul Schrader, manifesta unes opcions temàtiques de fort contingut religiós que seran, a la seva obra posterior, un element distintiu del seu estil i que faran possible que les seves pel•lícules s’inscriguin en allò que en el seu dia Luis Buñuel va fer bé d’assenyalar com “ateu per la gràcia de déu”.

Tanmateix, i això resulta paradoxal, la decisió presa per Spielberg –cinema modern de fortes arrels religioses i d’aparença intranscendent- va ser molt mal rebuda per la crítica europea, que no va saber o no va voler entendre aquest intent d’actualitzar el cinema religiós revertint en una faula futurista de connotacions extraterrestres que sembla o vol comprar els textos de les Sagrades Escriptures amb encontres científicament explicables. I el que menys se li perdona és que les seves pel•lícules, des d’un punt de vista tècnic, no tinguin cap retret possible i que, per desesperació dels seus detractors, gaudeixin del favor del gran públic.

Mentre Roy Neary intenta explicar al seu fill què és una fracció, per televisió emeten The Ten Commandments (Cecil B. De Mille, 1956). En aquesta escena, a banda de l’autohomentage que que Spielberg es dedica amb el xoc de trens, queda establerta una altra de les seves preferències temàtiques, en l’àmbit cinematogràfic, els dibuixos animats de Walt Disney. Quan el seu fill li diu que no vol anar a veure Pinocchio (Ben Sharpsteen, Hamilton Luske, 1940) per tractar-se d’una pel•lícula de dibuixos per a nens petits, Roy li demana la seva edat. Vuit anys, diu el petit.

- Vols tenir nous anys?
- Sí.
- Doncs ves-hi demà a veure Pinocchio –sentencia el pare.

El misteri arribat del cel, com element de bondat, estarà representat per la llum, i aquesta, tot produint escalfor, marca als seus escollits ungint el rostre amb el foc purificador. La metàfora del vell mexicà és clara al respecte: “El sol va sortir ahir nit i em va cantar”. La nau nodrissa té gairebé el poder diví d’atorgar la vida eterna, perquè per aquells que hi entren el temps s’atura –els pilots desapareguts fa trenta anys-.

Però la màxima prova de fe és, com a tota la tradició judeocristiana, que només els veritables escollits senten la presència d’aquell ésser estrany molts abans que se’ls aparegui. Són com profetes entre els que, i cal dir-ho, s’escolliran amb posterioritat els dotze apòstols –dotze són els que aconsegueixen arribar al centre d’operacions-. La imatge viva d’aquesta fe la representa en Roy Neary, turmentat a la recerca d’aquella veritat que ell ignora però pressent. “Tenen més dret que nosaltres”, diu Claude Lacombe referint-se als dotze als que intenten privar del contacte. I si Moisès va rebre les Taules de la Llei a la muntanya Sinaí, Roy Neary molt més avançat, entra en contacte amb els àngels i després ho farà amb Ell. Fins i tot, endinsant-se més en aquesta idea, hi és el fet que sigui el nen Barry l’escollit per ser arrabassat del seu entorn i dut davant la Presència. De nou el precepte cristià “Deixeu que els nens s’apropin a mi”. I si això no fos prou, els mateixos alienígenes semblen nens i en el moment que envolten en Roy Neary, fent una inversió, no fan més que confirmar el text bíblic. Per si encara hi queda cap dubte sobre la intencionalitat del missatge, apareix la figura del reverend Michael J. Dyer que, al beneir als viatgers cap a allò desconegut, diu, referint-se als alienígenes “Déu ha enviat als seus àngels per protegir-nos”.

Discurs de tan clares intencions profètiques, fet d’una manera tan sacrílega, tant en el seu contingut com en la seva forma, converteix a Spielberg en un nou Cecil B. De Mille de fuet agressiu que canvia la muntanya Sinaí per la Torre del Diable, ressuscitar als morts per retornar els vius i l’oració invocadora per l’escala musical. Però jugar amb la divinitat, pretendre establir els seus límits, interpretar el seu missatge i fer ús del seu llenguatge lluny dels cànons establerts, és un acte d’irreverència que no es perdona fàcilment.

Finalment, si les intencions de l’espectador no pretenen anar tan lluny, només cal dir que Close Encounters of the Third Kind és una pel•lícula sobre extraterrestres que arriben a la Terra i que s’anticipa a tot allò que després serà E.T (1982), és a dir, què fa un extraterrestre si ha de viure al nostre món. Però el nou missatge serà molt diferent.

Cantero Fernández, Marcial Steven Spielberg. Madrid: Cátedra, 2006.