Dossier Film (INCLÒS A L'expressionisme alemany)

Der Golem, wie er in die Welt kam

El Golem

Fitxa tècnica

Direcció Carl Boese i Paul Wegener
Guió Henrik Galeen i Paul Wegener
Fotografia Karl Freund i Guido Seeber
Interpretació Paul Wegener, Lyda Salmonova, Albert Steinrück, Ernst Deutsch, Hanns Sturm, Otto Gebühr
Producció Alemanya
Any 1920

La crítica diu

 

Paul Wegener sempre ha negat la seva la intencionalitat de fer del seu Golem un film expressionista. tot i això, el film se'n considera, especialment pels seus famosos decorats de Poelzig. Per ell, tots els elements dinàmics, estàtics, fantàstics i patètics d’un edifici s’expressen únicament a la façana, sense que el pla d’aquest edifici sigui arrossegat cap a la renovació de les formes. És per això que els decorats de Der Golem són tan allunyats dels de Das Cabinet des dr. Caligari (Robert Wiene, 1920). La forma original dels edificis gòtics es transparenten en aquestes cases de capcers rígids, molt alts i estrets, coberts de palla. Els seus contorns angulosos, oblics, el seu volum irregular, els seus esglaons desgastats, buits, tan sols semblen la imatge no massa irreal d’un ghetto superpoblat i insalubre, on es viu en una angoixa sense fi. Veiem quin és el sentit abstracte d’aquests decorats: els estrets capcers s’assemblen als punteguts barrets dels jueus, a les seves barbes de boc mogudes pel vent, al moviment sobreexcitat de les seves mans, els seus braços aixecats tot agafant-se a un espai buit i alhora restringit, a una inquietud estrident dels orientals. Aquesta multitud submergida al terror o a l’alegria excessiva ens recorda els contorns resplendents, el moviment entretallat d’un quadre d’El Greco.

Eisner, Lotthe H. La Pantalla demoníaca. Madrid: Cátedra, 1988

 

 

Der Golem sembla estar filmada per persones que no creuen en llegendes primitives ni esotèriques i només tracten d’aprofitar les manifestacions artístiques del seu entorn per buscar un recolzament visual, la legitimació cultural de la seva obra. Es pot trobar reflectit el famós gat negre de l’autoretrat de Kirchner (els diferents gats corretegen per teulades i carrers al pas dels personatges), de les cares atemorides dels quadres de Pechstein (els cortesans, espantats pel Golem i l’amenaça de morir esclafats pel sostre, però també els jueus, temorosos, per l’expulsió del ghetto i per la furia destructora del Golem)m de la tendència de l’arquitectura de llavors a les formes muntanyoses (els exteriors, sobretot aquells on apareix el castell del kàiser, situat al fons dretà de l’enquadrament, sobre una elevació del terreny), del laboratori-observatori d’Erich Mendelssohn (la casa del rabí Löw), de la concepció dels decorats com una projecció de l’estat emotiu que havia de generar el text. 

 

Latorre, José Mª. El Golem. En Cine fantástico y de terror alemán (1913.1927). San Sebastian: Donostia Kultura: Semana de Cine Fantástico y de Terror, [2002].

 

 

Els dos Golem de Paul Wegener

Els historiadors cauen en l’error de creure que aquestes dues pel·lícules [Paul Wegener fa realitzar dues pel·lícules sobre el mite del Golem, una en 1914 i una altra en 1920] no són més que la primera i segona versió d’un mateix argument. La veritat és molt diferent. Aquestes dues pel·lícules ens relaten dues històries diferents, separades una de l’altra per la Guerra dels Trenta anys. El film produït el 1914 es titulava simplement El Golem (Der Golem), i el del 1920 Com va venir al món el Golem (Der Golem, wie er in die Welt kam). Però el fet és que fora d’Alemanya, ambdues s’han titulat igual, El Golem (Der Golem). I això ha contribuït a la confusió que dèiem, basada en dos fets: el de la primera pel·lícula, per culpa de la Primera Guerra Mundial, gairebé no va ser coneguda fora de les fronteres alemanyes, i el de que realment existeixen algunes semblances al contingut dramàtic d’ambdues pel·lícules.

Wegener havia pensat contar la totalitat dramàtica de la narració, la història del Golem, dividint-la en dues parts i fent una pel·lícula sobre els episodis de cadascuna d’elles. Aquest procediment era freqüent. Com és lògic, a la primera pel·lícula es pensava exposar l’origen del Golem, la seva creació pe Rabbi Loew i les seves primeres actuacions, per terminar amb la desaparició del Golem, perdent la seva animació, quedava reduït a una escultura. Entre la primera i la segona part de la llegenda medieval hi hauria un llarg període històric, el de la Guerra dels Trenta anys. L’escultura, que s’hauria perdut en aquest període, seria trobada i novament vivificada. Les aventures del Golem en aquesta segona part serien força semblants a les de la primera, i el Golem seria destruït definitivament, com a producte màgic i com a estàtua.

Aquest era el projecte de Wegener, però les circumstàncies històriques de l’Alemanya d’aquells anys, amb les seves repercussions a la situació econòmica, varen presentar una dificultat pràcticament insuperable. La primera part de la llegenda exigia moltes despeses de producció. I, llavors, l’empresa productora va decidir invertir l’ordre de les dues pel·lícules. Primer es faria la corresponent a la part final de la història (El Golem, 1914). I un cop comprovat l’esperat èxit d’aquesta part, anys després es podria fer probablement la segona pel·lícula, que faria un gran salt enrere a la història del Golem i contaria l’origen i primeres vicissituds del misteriós home de fang.

 

Staehlin, Carlos María. Wegener: El Doble y El Golem. Valladolid: Universidad de Valladolid, 1982.


 

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Fernández Valentí, Tomás ; Navarro, Antonio José. El Golem. “Dirigido por”, núm. 301 (mayo 2001), pàg. 46-47.
  • Golem, The "(Golem)". “Monthly Film Bulletin”, vol. 46, núm. 540 (Jan. 1979), pàg. 157.
  • El Golem. En Pedrero Santos, Juan A. Terror cinema: ¡cine clásico de terror!.Madrid: Calamar, cop. 2008. Pàg. 28-32.
  • Der Golem, wie er in die Welt kam. En Fantastique et realisme dans le cinema allemand. Bruxelles: Musée du Cinéma, 1969. pàg. [27]
  • El Golem (Der Golem, wie er in die Welt kam)(DVD). Valladolid : Divisa Home Video, cop. 2002.
  • Isenberg, Noah. Of Monsters and magicians: Paul Wegener’s The Golem, how he came into the world. En Weimar Cinema: An essential guide to classic films of the era. Noah Isenberg (ed.). New York: Columbia University Press, 2008. Pàg. 33-54.
  • Latorre, José Mª. El Golem. En Cine fantástico y de terror alemán (1913-1927). San Sebastián: Donostia Kultura: Semana de Cine Fantástico y de Terror, [2002]. Pàg. 267-272.
  • Marty, Joseph. Le Golem, monstre ou métaphore du monstrueux humain? “CinémAction”, núm. 126 (févr. 2008), pàg. 108-115.
  • Neumann, Dietrich. Der Golem. En Film architecture: set designs from Metropolis to Blade Runner. Dietrich Neumann (ed.). Munich: New York: Prestel, 1996. pàg. 66-69.
  • Staehlin, Carlos María. Wegener: El Doble y El Golem. Valladolid: Universidad de Valladolid, 1982.

 

 

Fins a finals dels anys vint del segle passat el cinema europeu seguia resistint al despotisme narratiu. Mantenia cert gust per l’atracció explosiva, per l’efectisme inesperat: una atenció a la meticulosa composició del quadre en contra de la tendència al ràccord i la seva tirania. D’altres tirans (segons Kracauer) dominen les pantalles del cinema alemany. Anterior i contemporani a l’inquietant Caligari, el rabí Jehua Loew (i la seva estratagema mefistofèlica) atemoria a un públic sempre més docte i cultivat. Més tard vindran Mabuse, Rotwang i el Comte Orlok.

Segons una antiga llegenda ambientada al segle XVI, la comunitat jueva de Praga, amenaçada pels pogroms de l’emperador Rodolf II d’Habsburg confiava en els poders màgics del seu líder religiós. Aquest havia creat i reanimat de la matèria inerme un gegantesc autòmat: el Golem que en hebreu significa embrió, la matèria crua d’Adam abans de rebre l’ànima humana.

El 1915 el novel·lista i alquimista Gustav Meyrink compila la llegenda en una homònima novel·la. Simultàniament Paul Wegener realitza una pel·lícula, també homònima. De la primera versió d’El Golem només s’han preservat alguns fragments, de la seqüela paròdica El Golem i la ballarina (1917) no se’n conserva res. Només ens queda la tercera entrega El Golem: com s’ha creat una mena de preqüela. Gairebé desatenent la consigna del títol l’obstinat director i protagonista considera la faula com petjades d’un obscur camí, l’argument com a ruta guinyolesca a través de les possibilitats terrorífiques del setè art. Homenatge tenebrós i expressionista a Méliès, a la cara més fosca del mag de Montreuil.

 

Ludovico Longhi (Universitat Autònoma de Barcelona)