DOSSIER FILM (INCLÒS A El melodrama)

Imitation of life

Imitación a la vida

Fitxa tècnica

Direcció Douglas Sirk
Guió Eleanore Griffin, Allan Scott (Novel·la: Fannie Hurst)
Música Frank Skinner
Fotografia Russell Metty
Interpretació Lana Turner, John Gavin, Susan Kohner, Sandra Dee
Producció Estats Units
Any 1959

La crítica diu

 

Imitation of Life planteja una qüestió fonamental en la remodelació del melodrama com a art modern. Igual que en qualsevol discurs mitològic, les convencions del gènere emmascaren un significat latent més profund i angoixós, que ens descobreix la patologia com una manera essencial de vida psicològica. El melodramàtic resulta, per tant, essencialment psicopatològic, ja que d’una altra manera no podríem parlar d’una ànima real sota aquesta dramatúrgia, pesada i tosca, al voltant de l’amor i les seves amargures, la riquesa i l’èxit, el privilegi social i la virtut del sacrifici matern. Sirk, amb depreciativa pietat –observació acurada de Bertrand Tavernier i Jean-Pierre Coursodon–, adopta una postura molt crítica cap als seus personatges, éssers frustrats, esquizoides, mesquins, ambiciosos, els quals la seva alineació social és una invectiva contra les bases de l’anomenada American Way of Life.

Així doncs, Lona Meredith (Lana Turner) és un personatge d’una sordidesa gairebé shakespeariana, i el seu egoisme i arrogància ho corrompen tot. Les seves ànsies per a triomfar a Broadway no són la culminació d’un somni romàntic: la fama i el luxe, en la seva accepció més amoral, són el seu objectiu. Per això Lora no renunciarà a instrumentalitzar la seva sexualitat barata i poc atractiva –viurà una liason poc apassionada amb el dramaturg David Edwards (Dan O’Herlihy), un home insatisfet i pompós, la seva porta d’accés a Broadway, i qui alhora escriurà per a ella per no perdre el seu favor–; tampoc vacil·larà quan rebutgi al seu pretendent Steve Archer (John Galvin), el qual li proposa matrimoni oferint-li una llar; delegarà les seves funcions de mare a Annie (Juanita Moore), la seva “amiga” negra a la qual tracta com una criada però de qui no coneix res sobre la seva vida o esperances.

 

 

Protegida per aquest títol tan suggeridor, Imitation of Life evoca gairebé sense voler a Hermann Broch, desvelant allò que només el cinema permet desvelar. Imitation of Life: un miratge, una il·lusió...; la fantasia, en suma, d’una vida que es jutja de veritat però sense ser-ho... No obstant això, la seva representació és sensual i reflexiva, simbòlica i gairebé immaterial, erigint-se en una activitat mental que arrenca quan acaba la realitat... El cinema com a continuació de la mateixa realitat, però per altres mitjans, estimulant en el públic no només un pensament fort sobre el món, sinó també una commovedora emoció.

La pel·lícula de Douglas Sirk, l’última de la seva inoblidable trajectòria cinematogràfica, és freda i absorta per ella mateixa –potser massa: li falta la delicada calidesa d’All That Heaven Allows (1955); l’hàlit tràgic de Written on the Wind (1956); la dolorosa bellesa poètica d'A Time to Love and a Time to Die (1958)–,  però la plasmació fílmica del seu malaltís temperament melancòlic resulta magistral. S’ha parlat molt del final extraordinari –el sepeli d’Annie– que tanca el relat sense resoldre els conflictes que s’havien plantejat. Sirk no ens dóna cap sermó ni proposa solucions de compromís, per a deixar un bon sabor de boca a l’espectador.

És conscient que molts dels problemes mostrats romandran oberts durant molt de temps, tal com la història ha demostrat. Tot i això, com a prova del seu talent –Sirk va ser sense cap mena de dubte un gran creador de formes– cal assenyalar el detall de l’absència de finestres en el modest apartament que, en l’inici del film, ocupen Lora i Annie; l’angoixosa planificació a base de plans mitjans; l’espai pla, sense relleu, de l’humil habitatge, contraposat a l’ampli finestral de la seva mansió quan “triomfa” –i la maligna artificiositat de la placeta que mostra el seu jardí-; els suaus moviments de càmera que donen textura a l’espai, o els agressius contrapicats que reflecteixen les tensions entre personatges.

 

Latorre, José María; Navarro, Antonio, José. Sirk en su plenitud. “Dirigido por”,  núm. 369 (jul.-agosto 2007), pàg. 78-79.
 

Bibliografia

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Amiel, Vincent. Quelques leçons à faire pleurer (sur Mirage de la vie). “Positif”, núm. 259 (sept. 1982), pàg. 19-20.
  • Bourget, Jean-Loup. Douglas Sirk. Paris: Edilig, 1984.
  • Branham, Kristi. "Thrown on their own resources": collaboration as survival strategy in Imitation of life. “Literature/Film Quarterly”, vol. XL, núm. 4 (2012), pàg. 258-273.
  • Caputi, J; Vann, H. Questions of race and place. “Cineaste”, vol. XV, núm. 4 (1987), pàg. 16-21.
  • Castellano, Alberto. Douglas Sirk. Firenze: La nuova Italia, 1987.
  • Cerisuelo, Marc. Limitations de la vie. Sirk et Stahl. “Positif”, núm. 467 (janv. 2000), pàg. 96-98.
  • Fassbinder, Rainer Werner. Sur six films de Douglas Sirk. “Positif”, núm. 183-184 (juil.-août 1976), pàg. 71-78.
  • Fisher, Lucy. Imitation of life. New Brunswick (New Jersey): Rutgers University Press, 1991.
  • González Requena, Jesús. Douglas Sirk: la metáfora del espejo. Madrid: Cátedra, 2007.
  • Gustavo Hernández. Douglas Sirk. Filmoteca Nacional de España. Barcelona: Filmoteca Nacional de España, 1979.
  • Heung, M. 'What's the matter with Sara Jane?': daughters and mothers in Douglas Sirk's Imitation of life. “Cinema Journal”, vol. XXVI, núm. 3 (Spring, 1987), pàg. 21-43.
  • Imitación a la vida (Imitation of Life)(DVD). Madrid: Suevia Films, cop. 2007.
  • Latorre, José María. Imitación de la vida. “Dirigido por”, núm. 376 (marzo 2008), pàg. 91.
  • Latorre, José María; Navarro, Antonio José. Sirk en su plenitud. “Dirigido por”,  núm. 369 (jul.-agosto 2007), pàg. 78-79.
  • McKegney, M. Film Favorites. “Film Comment”, vol. VIII, núm. 2 (Summer 1972), pàg. 71-73.
  • Nacache, Jacqueline. Le mirage de la vie. “Cinéma”, núm. 282 (juin 1982), pàg. 96-97.
  • Peleato, Floreal. Mirage de la vie: au bord de l'arc-en-ciel. “Positif”, núm. 539 (janv. 2006), pàg. 109-110.
  • Piñeiro, Matías. Tower of strength. “Film Comment”, Vol. LII, núm. 2 (Mar.-Apr. 2016), pàg. 8.
  • Tessé, Jean-Philippe. Sirkologie. “Cahiers du Cinéma”, núm. 628 (nov. 2007), pàg. 92-93.
  • Tobin, Yann. Une séquence pour l'éternité. “Positif”, núm. 281-282 (juil.-août 1984), pàg. 62-65.

 

 

 

 

Amb aquest remake de l’adaptació que va dirigir John Stahl el 1934 de la novel·la de Fanny Hurst, diferent quant a la identitat de la protagonista (transformada de reconeguda cuinera a actriu de Broadway), Douglas Sirk tancava no només la seva etapa americana, sinó el conjunt de la seva filmografia, doncs després de la seva tornada a Alemanya només va codirigir tres curtmetratges. D’aquesta manera va culminar la sèrie de grans melodrames en color que en el marc de la Universal Pictures havia realitzat a Hollywood, amb títols com Magnificent Obsession (1954), There´s Always Tomorrow (1955), All That Heaven Allows (1955), Never Say Goodbye (1956), Written on the Wind (1956), Interlude (1957), The Tarnished Angels (1957) i A Time to Love and a Time to Die (1958), amb els quals consagrava definitivament la maduresa del gènere melodramàtic.

Amb el seu cinema, Sirk va saber abordar unes trames complexes capaces d’impulsar la implicació sentimental de l’espectador - els sentiments són la matèria primera del melodrama- amb la significació dels elements determinants de la posada en escena. Aquests elements podien ser, d’una banda, l’ús del color i la complexitat barroquitzant de l’enquadrament (on els miralls juguen amb la seva duplicitat un paper revelador de l’ambigüitat d’unes conductes que sobrepassen les convencions derivades de l’edat, l’estatus social o l’adscripció racial), i d’altra banda, l’exhibicionisme dels moviments de càmera o la capacitat d’extreure el millor tant de certes estrelles de relativa vàlua (cas aquí de Lana Turner, John Gavin o Sandra Dee) com de les fugaces Juanita Moore (nominada a l’Oscar a l’actriu de repartiment) i Susan Kohner.

Insuficientment valorats pels seus contemporanis, els melodrames de Sirk (que no deixen d’oferir una mirada perspicaç de la societat nord-americana en plena expansió econòmica i enfrontada a canvis socials), han influït en l’obra de cineastes posteriors com el seu compatriota Rainer W. Fassbinder.

 

José Enrique Monterde (Universitat de Barcelona)