Namai

La darrera obra del talentós director lituà Sharunas Bartas, The House, navega en el registre de l’oníric subjectiu. Celebrem que hi ha una mica del seu anterior film, la sorprenent Few of Us. Però desenganyem-nos amb aquesta nova temptativa, que gira cap a un carreró sense sortida. La melodia inspiradora s’ha esgotat; no queda més que un seguit de tics, repulsius. La seva pre-estrena va ser eloqüent: assistir al festival de La Rochelle en una hemorràgia continua d’espectadors durant dues hores interminables, va ser massa.

La voluntat de practicar un cinema atonal agressivament anarratiu és sense cap mena de dubte per alguna raó, però el problema essencial tendeix a la inexperiència que a dia d’avui té Bartas. Tracta d’imposar amb orgull la seva poesia, a base de procediments peremptoris ; però la poesia no es decideix, es manifesta quan menys t’ho esperes, i fuig d’aquells que tracten massa ostensiblement de forçar-la o profanar-la. Citar per exemple els fragments més sublims del repertori clàssic (La passió segons Sant Mateu de Bach, Simfonia per violó i alt de Mozart, el tercer concert per a piano de Rachmaninov, etc...) és una trampa sospitosa d’emoció ; cal que la posada en escena estigui a l’alçada, el que resulta impossible.

Evidentment que Tarkovski hauria pogut fer ressonar d’una manera convincent l’Erharme dich de Bach, però precisament Bartas no és Tarkovski ; el seu plagi de Bach acaba en una cita de Tarkovski, igual que certes imatges recorden de manera massa evident a Offret (Andrei Tarkovski, 1986). Bartas reposa en una decadència molt de Baudelaire, derivada al fil de les seves referències entrecreuades d’una nostàlgia de final de segle massa histriònica per ser sincer. Anar a extreure paral•lelament al cinema francès figures tan cobdiciades com l’actriu Valéria Bruni-Tedeschi o el realitzador Leos Carax, deriva en un procediment buit. No volem creure que és la conseqüència de la mateixa occidentalització que va ser fatal per a Kieslowski.

Lluny d’exaltar una desesperança inspirada, Bartas dóna una visió freda, snob, d’una arca-casa de Noé on alguns espècimens sobrevivents de l’espècie humana celebren tristes orgies, no es diferencies gaire dels animals (a l’androfòbia s’afegeix una misogínia virulenta). Aquest esborrany ètic, pretensiós i autista, peca d’una vana complaença. D’ostentació nociva. Podríem tractar aquest assaig no transformat com el precursor d’una certa cultura planetària en vies de desintegració. Al final, una cursa de Nadal molt Cocteau confirma que Bartas disposa encara d’alguns recursos inesperats, eclipsats pels altres (amb l’arribada feixuga d’una horda militar). Un fracàs que mereix ser catalogat com un dolorós símptoma.

Roger, Philippe. The House. “Jeune Cinéma”, núm. 245 (sept. 1997), pàg. 42-43.