DOSSIER FILM (INCLÒS A Els clàssics orientals)

Naniwa erejî

L'elegia de Naniwa

Fitxa tècnica

Direcció Kenji Mizoguchi
Guió Tadashi Fujiwara, Kenji Mizoguchi, Yoshikata Yoda
Música Kôichi Takagi
Fotografia Minoru Miki
Interpretació Isuzu Yamada, Seiichi Takegawa, Chiyoko Okura, Shinpachiro Asaka
Producció Japó
Any 1936

La crítica diu

 

Naniwa erejî (1936) es considera una ruptura (amb matisos) dins de l’obra de Kenji Mizoguchi, ja que suposa, juntament amb la immediatament posterior Gion no shimai (1936), un breu però apassionant parèntesi contemporani respecte a les seves pel·lícules anteriors ambientades en el conegut com a període Meiji (1867-1912), al qual retornaria, pocs anys després, amb Zangiku monogatari (1939). Naniwa erejî va tenir diverses dificultats durant la seva realització (es va rodar en només 20 dies) i la seva estrena al Japó (endarrerida fins al 1940 perquè Mizoguchi exhibia en ella “tendències crítiques decadents”), ja que l’argument resultava avançat i provocatiu per l’època. Aquest se centra en Ayako (Isuzu Yamada), una jove d’Osaka, l’antiga Naniwa, que viu amb el seu pare i la seva germana petita, a qui el cap de l’empresa on treballa, Asai (Benkei Shiganoya) li proposa que sigui la seva amant, o com es deia llavors, “la seva mantinguda”.

Ayako acabarà acceptant l’oferta del seu superior després d’abandonar casa seva després d’una forta disputa amb el seu pare, farta que begui i no treballi per tornar uns diners que havia desfalcat. Amb el temps, Ayako deixarà a Asai i intentarà viure la seva vida com a dona honesta juntament amb Nishimura (Kensaku Hara), un antic company de feina que la pretenia, però llavors ja serà massa tard per desfer el seu passat de “dona pecaminosa”. Com sempre en el cinema de Mizoguchi, és difícil discernir si és més admirable allò que narra o com ho narra: Naniwa erejî és un film extraordinari que, en poc més d’una hora de metratge, desenvolupa un intens melodrama admirablement sostingut sobre un magistral sentit de la planificació i l’el·lipsi. Forma i fons, continent i contingut, significant i significat van units de manera indissociable, fins al punt que una anàlisi pla a pla seria incapaç d’extreure tota la substància d’aquesta admirable pel·lícula, exemple perenne d’aquest cinema que, malgrat que pesi, ja no existeix, i el qual tots acabarem enterrant en l’oblit si anem perdent el temps amb polèmiques sobre què és modern i què no.

 

 

Naniwa erejî no necessita que ningú la recomani: es val per ella mateixa en funció de tantes i tantes coses com, entre d’altres, la brillant presentació del personatge d’Asai a casa seva, esmorzant i vestint-se per anar a l’oficina, renyant a les seves serventes sense parar (en un dibuix de l’esperit classista del Japó tradicional  que té el genial contrapunt de la indiferència amb la qual l’esposa d’Asai sent rondinar al seu marit); els enquadraments associatius, i no per casualitat, gairebé eròtics, amb els quals Mizoguchi relaciona els personatges d’Ayako, Asai i Nishimura en l’oficina, els tres vèrtexs d’un triangle amorós marcat per la hipocresia social en la pitjor de les seves formes; l’el·lipsi que passa d’Ayako abandonant casa seva a mostrar-la ja instal·lada en l’apartament de “mantinguda” que li ha llogat Asai; la seqüència en el teatre de marionetes, que és una set piece que mereix incloure’s en el millor del seu autor, que és molt dir; l’extraordinari moviment de grua que segueix Ayako i Nishimura entrant en l’apartament on es produirà la crucial última conversa, i anticipa la falsedat de la situació que es produirà, la fragilitat d’uns sentiments que estan a punt de trencar-se; el demolidor final en el pont, de nit, amb Ayako sense casa, sense família, sense amor, mirant acusadorament a la càmera, mentre avança cap a aquesta, seguida per un impetuós tràveling que expressa com pocs un buit existencial, una angoixant fugida cap al no res.

 

Fernández Valentí, Tomás. El Japón tradicional según Kenji Mizoguchi. “Dirigido por”, núm. 370 (sept. 2007), pàg. 76-77.

 

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Aprà, Adriano. Il Cinema di Kenji Mizoguchi. [Venezia]: La Biennale di Venezia: ERI-Edizioni RAI, cop. 1980.
  • Burdeau, Emmanuel. Mizoguchi encore. “Cahiers du Cinéma”, núm. 504, (juil.-août 1996), pàg. 64-75.
  • Ciclo homenaje a Kenji Mizoguchi. Madrid: Cine-club universitario, 1966.
  • Elegía de naniwa  (Naniwa Erejî)(DVD). Barcelona: Versus Entertainment, DL 2007.
  • Fernández Cuenca, Carlos. Kenji Mizoguchi. Madrid: Filmoteca Nacional de España, 1964.
  • Fernández Valentí, Tomás. El Japón tradicional según Kenji Mizoguchi. “Dirigido por”, núm. 370, (sept. 2007), pàg. 76-77.
  • Hernández Les, Juan. Kenji Mizoguchi: el héroe sacrílego. Madrid: JC, cop. 2014.
  • Kenji Mizoguchi. Madrid: Filmoteca Nacional de España, [1980].
  • Kirihara, Donald. Patterns of time: Mizoguchi and the 1930s. Madison; London: University of Wisconsin Press, cop. 1992.
  • McDonald, Keiko. Form and function in Osaka elegy. ”Film Criticism”, vol. VI, núm. 2, (Winter 1982), pàg. 35-44.
  • Mesnil, Michel. Kenji Mizoguchi. Paris: Seghers, 1971.
  • Pandolfi, Vito. Kenji Mizoguchi: 1960/61. Monza: Circolo Monzese del Cinema, 1961.
  • Russell, Catherine. 'Overcoming modernity': gender and the pathos of history in Japanese film melodrama. “Camera Obscura”, núm. 35 (May 1995), pàg. 130-157.
  • Santos, Antonio. Kenji Mizoguchi. Madrid: Cátedra, cop. 1993.
  • Santos, Antonio. Kenji Mizoguchi: bibliografía crítica. Valladolid: Universidad de Valladolid, [1994].
  • Sato, Tadao. Kenji Mizoguchi and the art of japanese cinema. Oxford; New York: Berg, 2008.
  • Serceau, Daniel. Mizoguchi: de la révolte aux songes. Paris: Éditions du Cerf, 1983.
  • Simsolo, Noël. Kenji Mizoguchi. [Madrid]: Diario El País, cop. 2008.
  • Tomasi, Dario. Bellezza e tristezza: il cinema di Mizoguchi Kenji. Milano: Il castoro, 2009.
  • Tomasi, Dario. Kenji Mizoguchi. Firenze: Il Castoro Cinema, 1998.
  • Vê-hô. Kenji Mizoguchi. Paris: Éditions Universitaires, 1963.
  • Yoda, Yoshikata. Souvenirs de Kenji Mizoguchi. Paris: Cahiers du cinéma, cop. 1997.

 

 

Kenji Mizoguchi fou un dels inqüestionables ambaixadors del cinema japonès de postguerra a Occident, juntament amb Akira Kurosawa, Yasujiro Ozu o Kaneto Shindo. Tanmateix, la seva obra arrencava dècades abans de ser descobert pels festivals europeus.

Si bé el 1936 ja havia dirigit més de setanta pel·lícules, Mizoguchi afirmaria que aquell any començava la seva filmografia més seriosa: era l'any en què s'estrenaven Gion no shimai (Les germanes de Gion) i Naniwa erejî (L’elegia de Naniwa). Pel·lícules que comparteixen Isuzu Yamada com a 'rebel girl' protagonista i plenes de trets característics de la filmografia i biografia de Mizoguchi.

A Naniwa erejî, el personatge protagonista, la jove Ayako, treballa com a telefonista per a una empresa on pateix assetjament per part del seu cap Asai. Només per poder pagar els deutes del seu pare accedirà a convertir-se en amant de l'empresari, però això també la portarà a ser estigmatitzada i rebutjada per la família.
Mizoguchi fou un dels grans humanistes del cinema, cronista del patiment humà i la injustícia cap als més febles, i particularment sensible a l’opressió femenina. Les seves heroïnes són dones perseguides i condemnades per la seva independència i resistència davant del despotisme, fins i tot quan la transgressió inicial d'aquestes dones s'origina a una acció desinteressada per ajudar la mateixa comunitat que les acabarà perseguint.

Tot plegat al marc d'una societat on el progrés només és aparent, doncs Mizoguchi era també escèptic vers la tan publicitada modernització nipona, també considerada un mite construït sobre la jerarquització, l'androcentrisme i l'immobilisme del Japó més tradicional.

Sovint es comenta l'episodi biogràfic que marcaria Mizoguchi de per vida i que plana sobre part de la seva filmografia més personal: la seva família va vendre la seva germana a una casa de geishes per poder pagar deutes originats per una mala inversió del pare. Ecos d'aquest tristíssim record també planen sobre Naniwa erejî.

 

Gerard Casas (Escola de Cinema de Barcelona)