Dossier Film (INCLÒS A El melodrama mut)

Violettes impériales

Violetas imperiales

Fitxa tècnica

Direcció Henry Roussell
Guió Henry Roussell
Fotografia Jules Kruger i Paul Portier
Interpretació Raquel Meller, Suzanne Bianchetti, André Roanne, Jeanne Even
Producció França
Any 1924

La crítica diu

 

Una de les produccions cinematogràfiques més conegudes de Raquel Meller és, sense cap mena de dubte, Violettes impériales, exaltació de l'ambient sevillà del segle XVIII i de la cort del tercer dels Napoleons.
D'aquesta pel·lícula es van rodar dues versions, silent la primera, sonora l'última; totes dues dirigides per Henry Roussell. En la primera van acompanyar a l'artista, André Roanne, l'actor que millor va saber-se compenetrar amb Raquel; Suzanne Bianchetti, en el paper d'Eugenia de Montijo, i Duarelly, intèrpret de Napoleó III. En la segona versió, George Pleclet substitueix a Roanne, Emile Drain, de la Comèdia francesa, incorpora a Napoleó, i Suzanne Bianchetti s'encarregava igualment del paper de l'emperadriu espanyola.

L'argument és prou conegut per intentar reflectir-lo al detall. Violeta, humil florista ambulant sevillana, coneix a la ciutat del Guadalquivir a la futura emperadriu dels francesos, qui l'allibera de ser detinguda per haver-li robat la bossa de mà, fet pel qual s'acusa la gitana. Agraïda, demostra a Eugenia de Montijo que el seu promès no és digna d'ella. La conseqüent separació permet a la bella i noble andalusa compartir, tres anys més tard, el tron amb l'emperador Napoleó III. La dama no oblida a qui considera la seva més fidel amiga, i la reclama al seu costat. Amb tanta protecció i gràcies a la seva magnífica veu, aconsegueix treballar a l'òpera italiana. Ja no és la humil venedora de violetes, sinó la cantant admirada per tota la Cort. La freqüència amb la qual visita el Palau Imperial li proporciona l'ocasió de dur al fracàs un pla traçat per enemistar als esposos reials. En aquest s'hi troba complicat de manera inconscient el tinent de Saint-Afremond, enamorat de Violeta.

 

 

 

Una nova intriga, aquesta de tipus anarquista, en la qual intervé el seu propi germà, obliga a la cèlebre cantant, arriscant la seva persona, a substituir l'emperadriu en la seva carrossa, salvant-li la vida exposant-se ella mateixa a la bomba homicida. La frescor de les violetes del tapís de l'interior de la carrossa imperial, salven de la mort a l'heroïna i un feliç desenllaç la uneix amb el seu estimat.

1924. Sevilla. Llum i color. Atracció per l'estranger i seducció pel nadiu. Alegria i ganes de viure. Sevilla! La ciutat de la Giralda i la Torre del Oro, assentada a la vora del riu, policroma i dominadora, és la població andalusa més visitada. Atrau els espanyols per la fama de la seva simpatia i la seva presència; als estrangers, pel prestigi del seu folklore, pel seu caràcter fort, del seu color accentuat i peculiar.

Els encants de Sevilla augmenten, és possible? En el transcurs de les seves famoses processons de Setmana Santa i durant la seva cèlebre feria. Feria de Sevilla! Imitem al nadiu, i amb accent de circumstàncies diguem: "¡Er fin der mundo señores!"

En aquest escenari tan brillant es van rodar els escenaris de Violettes impériales. I Raquel és obsequiada per les nobles i aristocràtiques dames de l'antic Betis, que es disputen la seva companyia. Per a la nova versió, l'any 1931, es va escollir el celebèrrim Poble Espanyol de l'Exposició de Barcelona. I totes dues, aquesta i la que la precedeix, van ser realitzades en els estudis francesos.

 

 

Pujol, Ramón. Raquel Meller: vida y arte. Barcelona: José Janés, 1956.

 

 

Violettes imperiales figura dins de la selecció de l’Aula de de Cinema per diverses raons: va ser un gran èxit el 1924, tant que en van fer un remake sonor i musical el 1932, una versió destinada al teatre el 1947 i un altre remake  cinematogràfic –amb Carmen Sevilla i Luis Mariano- el 1952. Els  films de 1924 i 1932 tenen el mateix director –Henry Roussel- i, sobre tot, la mateixa protagonista, Raquel Meller, la cantant aragonesa que es va fer famosa a Barcelona i que entre 1920 i 1940 va ser l’artista espanyola de major projecció internacional, amb gires per tota Europa, Llatinoamèrica i Estats Units. Chaplin la volia per protagonitzar City Lights i no va poder ser, però el tema musical del film és La violetera, potser l’èxit més gran del repertori de Meller. El l Amb Violettes imperiales el director Henry Roussel ja tenia una gran experiència com actor –en dotze ocasions va treballar per a Maurice Tourneur!-,  i com a director ja tenia una trajectòria de cinc llargs. -.

El film pertany a un gènere –el fulletó melodramàtic- molt popular però menystingut per la crítica. Roussel demostra ser un director atrevit i modern quan filma a Sevilla a  decorats naturals i roda una persecució alternant en el muntatge panoràmiques i tràvelings. El conjunt té ritme i empenta, només el galant masculí André Roanne -llavors company sentimental de la Meller- desentona una mica a  un projecte que té com a objectiu demostrar que els rics també ploren o que els diners no fan la felicitat! 

 

Octavi Martí (Filmoteca de Catalunya)