DOSSIER

L'arribada del cinema sonor

01/11/2017

Introducció

 

 

La idea d’afegir so al cinema és gairebé contemporània al naixement del cinema. Un col·laborador d’Edison, anomenat Eugene Lauste, ja ho havia intentat l’any 1906 amb un mètode d’enregistrar so al cel·luloide, però no només aquesta gravació era molt primitiva sinó que ocupava la meitat de l’ample de la banda, tot perjudicant vitalment la imatge. En les dues dècades següents, altres innovacions semblants ensopegaren amb diferents inconvenients tècnics i industrials: gravar el so a la cinta, transmetre’l fins l’escenari, amplificar-lo des d’allà a tota la sala, mantenir la sincronització de so i imatge. A la dècada dels 20 i gràcies a diversos progressos obtinguts en indústries afins (la ràdio, l’electricitat, el telèfon, la gravació de discos) es va a començar a entreveure una solució per les dificultat tècniques. Tot i això encara quedaven les dificultats industrials. Posar so al cinema equivalia a modificar les línies generals de producció i equipar amb noves instal·lacions les sales cinematogràfiques del món sencer. Una operació d’aquesta complexitat i abast explica que Hollywood hagi resistit el canvi, fins i tot quan algunes noves fórmules (els Phonofilms de Lee Forest, cap a 1923) donaven solucions als problemes tècnics.

 

Alsina Thevenet, Homero. Cine sonoro americano y los Oscars de Hollywood. Buenos Aires: Corregidor, 1975.

 

 

Don Juan marca l’inici de la història sonora, amb el mètode Vitaphone

 

La transició va ser, de fet, força lenta, doncs va caldre preparar els estudis i les sales pels equips de so, i els actors i tècnics van haver d’aprendre noves tècniques. No és d’estranyar doncs, com Hollywood estava ple d’actors de teatre, dramaturgs, directors de diàlegs i compositors, les primeres pel·lícules sonores fossin estàtiques i verbals. Els intèrprets s’arreplegaven al voltant dels micròfons amagats entre el decorat, i les sorolloses càmeres es confinaven en uns cubiculums distants, anomenats neveres. A més, les dificultats de sincronització limitaven l’edició interna de les seqüències.

Aquests problemes es van acabar resolent, malgrat tot, amb micròfons unidireccionals, sistemes d’aïllament de les càmeres i movioles. Els doblatge i els subtítols van acabar també amb la pràctica de fer remakes en diferents idiomes per exportar les pel·lícules de prestigi. La universalitat del cinema mut se n’havia anat per sempre, igual que les estrelles llur veu no lligava amb la seva imatge, com la de Constance Talmadge, o els músics que havien aportat l’acompanyament als cinemes. El preu del canvi al so van fer que els estudis és posessin en mans dels finançadors de Wall Street i el seu conservadorisme van provocar la imposició al 1934 del Codi de Producció Hays, tot restringint la llibertat de les pel·lícules sonores per tractar qüestions polèmiques.

Un cop es varen acordar que els nivells sonors romandrien constants amb independència de la distància a càmera dels actors i que els diàlegs tindrien prioritat vers el so ambiental i la música (dons el fet de ser audible estava per davant de l’autenticitat), els directors es van acostumar al so amb una rapidesa raonable. A les pel·lícules de gàngsters sonaven les pistoles i grinyolaven els pneumàtics, als melodrames ressonaven les veus en off i els monòlegs interiors, i va sorgir el musical com un nou gènere.


Parkinson, David. 100 ideas que cambiaron al cine. Barcelona: Blume, 2012.

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema

Bibliografía

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

- Advenimiento del cine hablado. En Sadoul, Georges. Historia del cine mundial. Mexico [etc.]: Siglo XXI de España Editores, 1977. Pàg. 209-218.

- Alsina Thevenet, Homero. Cine sonoro americano y los Oscars de Hollywood. Buenos Aires: Corregidor, 1975.

- El Amanecer del sonido: cómo las películas aprendieron a hablar. En El Cantante de jazz (The Jazz singer)(DVD). [Madrid]: Warner Home Video, cop. 2007.

- Arnoldy, Edouard. Pour une Histoire culturelle de cinéma: au-devant de"scènes filmées", de "films chantants et parlants" et de comédies musicales. Liège: Éditions du Céfal, cop. 2004.

- Audé, Françoise. Le passage du muet au parlant, rupture ou continuité. “Positif”, núm. 340 (juin 1989), pàg. 51-54.

- Barnier, Martin. La voix qui présente. “Cinémas”. Vol. 20, núm. 1 (fall 2009), pàg. 91-111.

- Bordwell, David ; Staiger, Janet ; Thompson, Kristin. El Cine clásico de Hollywood. Barcelona [etc.]: Paidós, 1997. 269-346

- Boschi, Alberto. Del mudo al sonoro. En Historia mundial del cine. Gian Piero Brunetta (ed.). Madrid: Akal, cop. 2011. Pàg. 391-408.

- El Cantante de jazz (The Jazz singer)(DVD). [Madrid]: Warner Home Video, cop. 2007.

- Cormack, Mike. Ideology and cinematography in Hollywood, 1930-39. London: MacMillan, 1994.

- Crafton, Donald. The Talkies: American cinema's transition to sound. New York [etc.]: Charles Scribner's Sons [etc.], cop. 1997.

- Dibbets, Karel. The Introduction of Sound. En The Oxford History of World Cinema. New York: Oxford University Press, cop. 1996. Pàg. 211-219.

- Eyman, Scott. The Speed of sound: Hollywood and the revolution 1926-1930. New York: Simon & Schuster, 1997.

- Geduld, Harry M. The Birth of the talkies: from Edison to Jolson. London: Indiana University, 1975.

- The Hollywood studio Era 1928-1950. En Gomery, Douglas ; Pafort-Overduin, Clara. Movie History: a survey. New York ; London: Routledge, 2011. Pàg. 134-229.

- Icart, Roger. La Révolution du parlant: vue par la presse française. Perpignan: Institut Jean Vigo, 1988.

- La Polla, Franco. Épica y mítica de los años treinta. En Historia mundial del cine. Gian Piero Brunetta (ed.). Madrid: Akal, cop. 2011. Pàg. 409-436.

- Leconte, Jean-Marie. Monstre muet, monstre parlant: la naissance de la parole monstrueuse au cinéma hollywoodien (1928-1932). “CinémAction”, núm. 126 (févr. 2008), pàg. 96-105.

- Lights of New York and sounds of Hollywood. En Geduld, Harry M. The Birth of the talkies: from Edison to Jolson. London: Indiana University, 1975. Pàg. 195-251.

- Masson, Alain. L’Image et la parole: l’avènement du cinéma parlant. Paris: La Différence, 1989.

- Masson, Alain. L'usage de la parole. “Positif”, núm. 313 (mars 1987), pàg. 30-36.

- Mitry, Jean. Histoire du cinéma. Vol. 4 (1930-1940). Paris: Éditions Universitaires, cop. 1980.

- Muscio, Giuliana. La era de Will Hays. En Historia mundial del cine. Gian Piero Brunetta (ed.). Madrid: Akal, cop. 2011. Pàg. 409-460..

- Paolella, Roberto. Storia del cinema muto. Napoli: Giannini, 1956.

- Le Passage du muet au parlant: panorama mondial de la production cinématographique, 1925-1935. Toulouse: Cinémathèque de Toulouse: Milan, 1988.

- La Révolution du parlant. “Cahiers de la cinémathèque”, núm. 13-15, 231 pàg.

- La Transición del mudo al sonoro. Manuel Palacio y Pedro Santos (ed.).Madrid: Cátedra, cop. 1995.

- Transition to Sound: Early Talkies. En Everson, William K. American silent film. New York: Da Capo, 1998, pàg. 334-348.

- Villegas López, Manuel. En el esplendor del cine francés. Madrid: JC, DL 1992.

- Viviani, Christian. Jouer en parlant, parler en jouant. “Positif”, núm. 520 (juin 2004), pàg. 91-94.

 

Films