Film

Quan 'Yellow Submarine' es va estrenar, l'any 1968, immediatament va ser reconegut com un film de referència que va revolucionar el gènere, integrant l'estil lliure de l'època -amb referències al pop-art d'Andy Warhol i Martin Sharp, entre d'altres- amb innovadores tècniques d'animació.

A partir dels anys 50 i sobretot en les dues dècades posteriors, el coreògraf Bob Fosse va canviar Broadway per sempre amb musicals com 'Damn Yankees', Sweet Charity' i molts d'altres. Com a cineasta, només va signar vuit títols, però la simplicitat expressiva dels seus intèrprets (ballarins a qui Fosse sempre anomenava 'actors') també va revolucionar el gènere musical.

Quan Michelangelo Antonioni va rebre un Oscar honorífic, l'any 1995, l'actor Jack Nicholson va dir: "En els espais buits, silenciosos del món, Antonioni ha trobat metàfores que que il·luminen els racons silenciosos dels nostres cors, i també una bellesa estranya i terrible, austera, elegant, enigmàtica i aterridora".

Sovint, quan es pensa en el cinema suec, el primer nom que apareix és el d'Ingmar Bergman. Un cineasta que va debutar en el llargmetratge l’any 1946 per després dedicar-se a l'elaboració d’una poètica personal que en principi el va conduir pels camins d’un cert neorrealisme expressionista; que després el va portar a una deriva simbolista ("Det Sjunde inseglet" i "Jungfrukallan") i que finalment el va signar les "pel·lícules de cambra" que agrupa sota la rúbrica de "la trilogia del silenci".