Presentació

Mark Webber, Robert Beavers i Vanessa Agudo, de la revista Lumière, ens presenten la primera sessió dedicada al cinema de Gregory J. Markopoulos, autor d'algunes de les poètiques fílmiques més subjetives i al·legòriques del cinema experimental de postguerra.

Què entenem per cinema clàssic? Caldria diferenciar entre l'estil clàssic i el període clàssic? Per diferenciar aquests conceptes, també cal tenir en compte que aquest període abasta des de la dècada dels 30 fins a la dels 60, i que en aquest ventall tan llarg de temps es produeixen diverses mutacions que afecten a aquest “classicisme”: no és el mateix l'estil dels 40 que el dels 50, per exemple.

La psicoanàlisi i el cinema són fills de la modernitat. Des del seu naixement a finals del segle XIX, ambdós s'han relacionat. El 1920, Samuel Goldwyn va viatjar a Europa amb la idea de contractar Sigmund Freud com a asessor per a una pel·lícula sobre les passiones de l'ésser humà. Freud va rebutjar l'oferta, però és en aquests anys que comença a fer-se evident l'interès dels cineastes per aquesta disciplina.

El triomf de la revolució maoísta va comportar, a partir de 1949, la nacionalització i la reorganització de tota la producció cinematogràfica xinesa, que va esdevenir una arma més de propaganda i d'eliminació de qualsevol dissidència. Abans d'aquest trencament, el cinema xinès viu dues "edats d'or": la primera, als anys 30 del segle passat, i la segona entre el final de la Guerra Mundial i la victòria de l'exèrcit roig, el 1949. 'Primavera a la petit ciutat" correspin a aquest període.

El neorealisme encarna una experiència exemplar i el mite fundacional per una bona part del cinema europeu i més encara pel cinema italià fins els nostres dies. Tot i això, anys després de la seva explosió encara és difícil donar una definició on es puguin reconèixer creadors tan diversos com Rossellini, Visconti, De Sica, De Santis, Pietro Germi, Antonioni, Fellini... 'Paisà' és el film escollit per representar aquest "moviment",