Cicle

La intensitat emocional d’un primer amor no s’oblida. La puresa de la mirada adolescent i l’electricitat dels inicis sexuals són moments que ens acompanyen per sempre tot i que, ben sovint, van de la mà d’aquella vulnerabilitat que tot ho amplifica, la incomprensió generacional i el desamor. Aquests enyorats moments de dolor i de joia són els protagonistes d’aquest cicle.

És un plaer tornar a col·laborar amb el Goethe-Institut i la Fundació Goethe per posar en marxa una nova edició d’aquesta mostra, que enguany compleix un lustre. Com ja comença a ser tradició, oferim una selecció del cinema alemany recent més interessant.

Sergio Cabrera es va donar a conèixer com a director a principis dels noranta amb La estrategia del caracol i, actualment, és el cineasta colombià amb més predicament al nostre país, on també ha dirigit dues sèries sobre la Transició com són 'Cuéntame cómo pasó' i la minisèrie 'Adolfo Suárez'.

Els films de Naomi Kawase, Apichatpong Weerasenthakul, Manoel de Oliveira, Lisandro Alonso, però també els d’Isabel Coixet, Marc Recha, José Luis Guerín, Javier Rebollo i Albert Serra, existeixen perquè existeixen personatges com el barceloní Lluís Miñarro, antic cineclubista i antic crític cinematogràfic, fundador el 1989 de la productora Eddie Saeta –publicitat, videoclips, cinema– i director també d’unes poques però recordades pel·lícules.

Va començar com a musa de Rainer Warner Fassbinder i el seu “Antiteater”, i avui és una antidiva. En una època en què les actrius –i els actors– pretenen negar el temps, Hanna Schygulla és un símbol del seu país i de la seva cultura. Del nostre temps. I quan diem país, pensem en Alemanya, però també en França, Polònia, Itàlia… Pensem en Europa, en l’Europa d’Alfred Doblin o de Goethe, però també en la de Rimbaud i de Jean-Claude Carrière.

Roald Dahl és un dels noms ineludibles de la literatura infantil i juvenil, però l’escriptor gal·lès també es va prodigar força en guions cinematogràfics i relats per a adults.

Ampliem l’exposició que la Fundació Tàpies dedica a l’artista alemany fins al 16 d’octubre amb dues sessions i quatre films que revelen la voluntat de Farocki d'esbrinar allò que hi ha darrere les imatges produïdes per la societat contemporània.

La música de Schubert posa les emocions humanes al centre de l’atenció de l’oient. La melancolia, la tristesa i la nostàlgia són captades amb un sentit poètic i líric sense parió.

L'Absolutisme aplicat als parterres de Versalles, l’espiritualitat de l’edèn bahaista de Haifa, el jardí com a espai afrodisíac o l’horta com a motor de canvi social són alguns dels temes d’aquest cicle que, en la seva tercera edició, segueix mostrant el jardí com a gran paradigma de la trobada entre la natura i la cultura.

A la dècada dels seixanta del segle passat, un grup de joves directors acabats de sortir de la FAMU, l’acadèmia de cinema de Praga, es va desmarcar de les pautes del realisme socialista. Estaven decidits a parlar amb veu pròpia aprofitant les escletxes que deixava un cert desgel del règim.