Cicle
El tercer i últim bloc del nostre homenatge a Jean-Luc Godard té com a protagonistes als seus hereus. N’hi ha molts, però es poden sintetitzar en els membres del Jurat de la Mostra de Venècia que, el 1983, van atorgar el Lleó d’Or a Prénom Carmen.
Era el reconeixement unànime d’una generació de cineastes a la seva figura paterna. De la mateixa manera que Truffaut havia parlat despectivament del Cinéma de papa a la França de postguerra, el patriarcat es va estendre als nous cineastes dels 60.
El president d’aquell Jurat era Bernardo Bertolucci i Partner és el seu film més esquizofrènicament godardià. Entre els seus còmplices hi havia l’alemany Peter Handke o el suís Alain Tanner, mort pocs dies abans de Godard també a la vora del llac Leman.
La seva ascendència també creua l’Atlàntic amb focus al Brasil de Leon Hirszman i el Cinema Novo, mentre que als Estats Units la sintonia amb Five Easy Pieces, de Bob Rafelson, és total.
L’esperit del cineasta francès s’identifica igualment en altres components asiàtics d’aquell Jurat: el japonès Nagisha Oshima i el bengalí Mrinal Sen. Malgrat la plantada a Agnès Varda a l’última escena de Visages villages, Godard va obrir les portes del cinema modern.