Chaplin. El naixement d'un mite | The Kid

Una de les parelles més entranyables de la història del cinema protagonitza el primer llargmetratge de Chaplin, The Kid.

Fita del període mut, aquesta tragicomèdia és el corol·lari d’un mètode i d’una escola, progressivament perfeccionats en set anys i setanta pel·lícules, i la matriu de la seva obra futura, que es desenvoluparà durant quaranta-sis anys i tretze films.

Direcció - Charles Chaplin 

Guió - Charles Chaplin 

Música - Charles Chaplin 

Fotografia - Roland Totheroh 

Interpretació - Charles Chaplin, Edna Purviance, Jackie Coogan 

Producció - Charles Chaplin 

Any - 1921 

Les pel·lícules segons Chaplin 

Els llibres d’aquest gènere [assaig sobre l’art de fer pel·lícules] no haurien de ser més que un formulari tècnic que ensenyi a conèixer les eines de l’ofici. Després, l’estudiant amb imaginació ha d’utilitzar el seu propi sentit de l’art respecte als efectes dramàtics. [...] Per a un artista, resulta molt estimulant la completa llibertat per a realitzar allò que no és ortodox, i per això la primera pel·lícula de molts directors té freqüentment frescor i originalitat. 

La intel·lectualització de la línia i de l’espai, la composició, el temps, etcètera, tot això està molt bé, però poc té a veure amb la interpretació al cine o el teatre, i corre el perill de caure en un dogmatisme àrid. La senzillesa és sempre el millor. 

Personalment, detesto els trucs efectistes; per exemple, fotografiar a través de la xemeneia, des del punt de vista d’un tros de carbó, o seguir a un actor pel vestíbul de l’hotel com si l’escortés una bicicleta; per a mi, són efectes fàcils i superficials. En la mesura en què el públic s’ha familiaritzat amb el decorat, no cal un tràveling per veure un actor movent-se d’un lloc a un altre. Aquests efectes pomposos retarden l’acció, resulten avorrits i desagradables i se’ls ha confós amb aquella enutjosa paraula: «art». 

La meva composició de càmera es basa en la idea de facilitar la coreografia per als moviments de l’actor. Quan una càmera és a terra o es mou des del nas de l’actor, és la càmera la que està actuant, i no l’actor. La càmera no s’hi ha de ficar. 

Estalviar temps, en cinema, continua sent una virtut bàsica. Tant Eisenstein com Griffith ho sabien molt bé. El muntatge ràpid i la fosa d’una escena a una altra donen dinamisme a la tècnica cinematogràfica. 

[...] 

Per a mi, allò teatral significa l’embelliment dramàtic: l’art de l’aposiopesi, dels silencis, com tancar amb brusquedat un llibre, encendre una cigarreta; els efectes fora de l’escenari: un tret, un crit, una caiguda, un estrèpit; una entrada i una sortida efectista, tots aquests detalls poden semblar poc importants i obvis, però si s’utilitzen amb sensibilitat i discreció, constitueixen la poesia del teatre. 

Una idea sense sentit teatral té escàs valor. És més important crear un efecte. Amb sentit teatral es pot crear efecte del no-res. 

[...] 

Algú ha dit que l’art d’actuar consisteix a relaxar-se. Naturalment, aquest principi bàsic pot aplicar-se a totes les arts; però un actor, especialment, ha de tenir un complet domini de si mateix i una continència interior. Per molt intensa que sigui l’escena que representi, la tècnica de l’actor ha de ser tranquil·la i relaxada, controlant i guiant la culminació i el decreixement de les seves emocions, l’home de fora excitat i el de dins controlat. 

[...] 

He descobert que el sentit de la orientació és un dels mitjans més importants per a aconseguir ser un bon actor; és a dir, saber on ets i què és allò que en tot moment has de fer a l’escenari. Quan has de caminar per l’escena has de tenir la suficient autoritat per tal de saber on aturar-te, quan girar-te, on quedar-te de peu, quan i on seure, si se li ha de parlar a un personatge de manera directa o indirecta. El sentit de la orientació dona autoritat i distingeix al professional de l’aficionat. Quan dirigeixo les meves pel·lícules insisteixo sempre en aquest mètode d’orientació amb els actors. 

 Charles Chaplin a Autobiografía (2014/1964) 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema 

Bazin, André. Charlie Chaplin. Barcelona: Paidós. 2002. 

Chaplin, Charles. Autobiografía. Barcelona: Penguin Random House. 2014. Pp. 352-367. 

Eisenstein, Serguei. Charlie Chaplin. Madrid: Casimiro. 2010.