Premsa

L’homenatge retrospectiu que l’Americana Fim Fest dedica a noms rellevants del cinema independent nord-americà, amb la col·laboració de la Filmoteca de Catalunya, posa el focus enguany en un dels directors més creatius i encara poc conegut al nostre país, Tim Sutton.

El programa inclou la pràctica totalitat de les pel·lícules del cineasta, convertit en una de les veus més personals de l’indie nord-americà de la darrera dècada, comparat amb Terrence Malick, David Gordon Green o Gus Van Sant pels seus plantejaments estètics.

A Florencia Aliberti l’atrauen les imatges i els sentits i contrasentits que aquestes poden desplegar. Amb formació en filosofia i cinema, la seva obra conté un doble vessant, crític i formal: uneix discursos sobre el gènere, la sexualitat o la creació de subjectivitats en l’era de YouTube amb una recerca formal constant en què la cineasta experimenta amb tècniques com la fotografia, el collage i el found footage.

Aquest cicle té per objectiu crear un espai de reflexió entorn dels dilemes ètics que es presenten en el camp de la medicina amb l’arribada de nous tractaments i noves línies d’investigació.

També pretén conscienciar, d’una banda, de la importància del paper de la bioètica en la presa de decisions mèdiques i socials per protegir les persones vulnerables i dependents, amb autonomia limitada, i, de l’altra, de la necessitat de destinar més recursos a la investigació amb una visió àmplia, no condicionada pel nombre de persones afectades.

Marguerite Duras (Gia Định, 1914 - París, 1996) és un dels escassos exemples d’autora de culte que, simultàniament, esdevé una icona popular. Amb cinquanta-sis llibres, dinou pel·lícules i dotze guions cinematogràfics, a més d’una producció televisiva poc investigada, la seva obra ocupa un lloc d’enorme influència en la literatura i el cinema europeus de la segona meitat del segle XX.

Dijous 3 de març 20.00 h
Sala Chomón

Cinema mut i música electrònica es donen la mà al Festival Visual Phonic, una innovadora iniciativa que presentarà el Nosferatu de Murnau, que ara compleix 100 anys, amb banda sonora creada en directe pel DJ Kosmos. La sessió es completarà amb presentació del llibre Criaturas del cine expressionista alemán, de Guillermo Triguero (editorial Hermenaute) a càrrec de l’autor, l’editor, Lluís Rueda, i Esteve Riambau, director de la Filmoteca i autor del pròleg.

El 5 de març de 1922 naixia a Bolonya Pier Paolo Pasolini, una de les figures cabdals de la cultura del segle XX. El 2013 la Filmoteca de Catalunya li va dedicar una retrospectiva completa com a cineasta, coincidint amb l’exposició celebrada al CCCB. La seva obra polièdrica però mereix molts altres enfocaments, i és per això que amb motiu del centenari es planteja un nou cicle commemoratiu, amb l’accent posat a la confrontació que ell mateix va provocar entre cinema i televisió.

Centenari Pasolini
Coincidint amb els cent anys del l’escriptor i cineasta italià, el cicle Pier Paolo Pasolini: cinema contra televisió recupera algunes peces clau del poeta, i posa el focus en la seva relació amb un mitjà que criticava obertament però que també va utilitzar com a vehicle de la seva obra i el seu missatge subversiu. El cicle serà presentat per Roberto Chiesi, responsable del Centre d’Estudis Pasolini de la Cineteca de Bologna, que també ens porta una còpia restaurada d’Èdip rei per celebrar els deu anys de la Filmoteca al Raval.

Considerat un poeta de la imatge, Guy Gilles (1938-1996) era un cineasta d’alta volada que hauria pogut ser un referent de la Nouvelle Vague però, malauradament, no va tenir el reconeixement que es mereixia. Amb el seu redescobriment recent, potenciat per la Cinémathèque Française, es reivindica una obra contra corrent, molt personal, però mal compresa al seu moment i relegada a l’oblit.

La recent publicació del llibre col·lectiu, coordinat per Núria Bou i Xavier Pérez, El deseo femenino en el cine español (1939-1975) (Cátedra, 2021) és una bona ocasió per repensar la visió d’alguns films emblemàtics amb protagonisme femení realitzats durant el franquisme.

Mikio Naruse (1905-1969) és un tòtem del cinema japonès. Però a Occident, on la seva obra no es va veure fins als anys vuitanta, encara roman com el gran mestre desconegut d’aquesta cinematografia. La seva obra està a l’alçada d’altres mestres indiscutibles de la cinematografia nipona, com Ozu, Kurosawa o Mizoguchi.