La recent publicació del llibre col·lectiu, coordinat per Núria Bou i Xavier Pérez, El deseo femenino en el cine español (1939-1975) (Cátedra, 2021) és una bona ocasió per repensar la visió d’alguns films emblemàtics amb protagonisme femení realitzats durant el franquisme.
Mikio Naruse (1905-1969) és un tòtem del cinema japonès. Però a Occident, on la seva obra no es va veure fins als anys vuitanta, encara roman com el gran mestre desconegut d’aquesta cinematografia. La seva obra està a l’alçada d’altres mestres indiscutibles de la cinematografia nipona, com Ozu, Kurosawa o Mizoguchi.
Arxivistes, tècnics i cineastes de diferents parts del món expliquen què és la preservació fílmica i per què és necessària a Film, the Living Record of our Memory, el documental d’Inés Toharia Terán que ella mateixa presentarà en la seva estrena a la Filmoteca dimarts 22 a la Sala Laya per obrir les sessions commemoratives.
Dies curts, l’espai de la Filmoteca dedicat al curtmetratge i a les cinematografies més properes, continua el 2022 amb una nova edició, després de la virtual de 2020 durant el confinament i la primera regular de 2021. Autores i autors poc presents als circuits majoritaris d’exhibició presenten cada mes, de gener a juny, una selecció de la seva obra i comparteixen amb el públic els seus processos de creació.
Les grans similituds entre la novel·la Solitud i Stromboli, terra di Dio, la mítica pel·lícula de Roberto Rossellini protagonitzada per Ingrid Bergman, van portar la filòloga Rosa Delor a pensar en Víctor Català (Caterina Albert) com l’escriptora no reconeguda al darrere de la pel·lícula. L’estudi de Delor va inspirar la conferència teatral de Núria Casado Gual Solitud a Stromboli. Somnis, signes i símbols, que l’actriu i directora Imma Colomer ha dirigit en un espectacle interpretat per Fina Rius. L
Les imatges de perpetradors són aquelles produccions visuals realitzades pels autors de crims mentre cometen accions violentes. Amb referència als casos de crims de guerra, violència política i genocidis, aquestes imatges adopten el punt de vista dels criminals o dels seus còmplices. La tipologia d’aquestes imatges és variada i esmunyedissa: generalment clandestines o íntimes, la seva difusió sol portar un punt d’autodenúncia. Sovint han estat utilitzades pels enemics de qui les van produir, amb finalitat de contrapropaganda, denúncia o anàlisi històrica o retrospectiva.
Nathaniel Dorsky i Jerome Hiler es van conèixer el 1964, a l’estrena d’Ingreen, obra del primer. Aquesta trobada va marcar l’inici d’una vida compartida, així com un seguit d’intercanvis creatius.
Centrat en la primera etapa dels cineastes, la qual abasta un arc temporal de més de quaranta anys, aquest cicle reuneix els seus films en 16 mm realitzats entre Nova York, la casa de camp de Nova Jersey on van viure a finals dels seixanta i San Francisco, ciutat on resideixen des del 1971.
Nascut a Haifa el 1950, Amos Gitai és molt més que el cineasta israelià de referència. Arquitecte, escriptor i autor d’exposicions, amb prop de setanta documentals i ficcions ha bastit un extens mosaic que permet resseguir la conflictiva història d’Israel. Una història en què passat i present es vinculen a partir de situacions concretes que reflecteixen un problema molt més ampli, que de vegades extreu de records o d’experiències personals, com quan va resultar ferit a la Guerra del Yom Kippur.
Les tardes dels caps de setmana la Filmoteca es fa petita. O potser es fa gran? No ho sabem del tot, però el que tenim clar és que, quan hi entra el públic de la FilmoXica, les portes de les sales són màgiques i la foscor dona pas a un espai de colors, moviments i sons que ens porten a la més meravellosa de les aventures, la de viure el cinema.
Retrospectiva Amos Gitai
